Pactar en educació, una excepció que dona resultats
Fa dues dècades que Catalunya no aconsegueix repetir un gran pacte educatiu. El primer –i, fins ara, l'únic– va ser el Pacte Nacional per a l'Educació, que es va signar el 2006, i que va posar les bases de la llei d'educació de Catalunya, aprovada el 2009 i encara vigent.
Des d'aleshores, hi ha hagut nombroses crides a la unitat i diversos intents d'asseure els principals actors educatius al voltant d'una mateixa taula.
L'últim, aquesta setmana, amb el ple del Consell d'Educació, que ha obert el debat social sobre el futur del sistema educatiu.
Aquest divendres, el president Salvador Illa intentarà traslladar aquest esperit de diàleg al Palau de la Generalitat, buscant un acord entre els partits.
En tot aquest temps, l'únic consens ampli que s'ha assolit ha estat de caràcter específic: el Pacte contra la Segregació Escolar del 2019, que ha permès reduir la concentració d'alumnat vulnerable en determinats centres.
El pacte del 2006: de l'acord social a la llei
La Generalitat, presidida aleshores per Pasqual Maragall, i vint organitzacions del món educatiu –entre sindicats, patronals, famílies, municipis i entitats– van signar el 20 de març del 2006 el Pacte Nacional per a l'Educació.
L'objectiu era establir unes bases compartides per al sistema educatiu català i avançar cap a un model que integrés la xarxa pública i la concertada.
Tot i que va aconseguir sumar una gran representació de la comunitat educativa, en la signatura hi va haver absències destacades, com els sindicats Ustec i Professors de Secundària, i l'Associació de Mestres Rosa Sensat.
Un dels negociadors d'aquell pacte, Francesc Colomé, que aleshores era director de Planificació Educativa del Departament d'Educació, explica: "Ens va semblar que un bon acord social ens donaria la base per després negociar una llei amb els partits polítics, com així va ser."
La llei d'educació de Catalunya, la LEC, es va aprovar l'1 de juliol del 2009 amb un 80% del suport parlamentari.
En la negociació també va tenir un paper destacat Meritxell Ruiz Isern, que aleshores era diputada de CiU i formava part de les comissions d'Educació.
"El que vam aprendre és que tothom s'ha de moure de la seva posició", assegura.
Ens hem de saber escoltar, trobar els elements que ens uneixen i deixar de banda els que ens separen.
El pacte contra la segregació, un acord amb resultats
Un consens tan ampli com el del Pacte Nacional per a l'Educació no es va repetir fins al 2019, amb un objectiu molt més concret: reduir la segregació escolar.
Aquesta fita es va traduir en el Pacte contra la Segregació Escolar, impulsat pel síndic de greuges de Catalunya, que va fixar mesures per evitar la concentració d'alumnat vulnerable en determinats centres.
Una de les més destacades va ser el decret d'admissió del 2021, amb mecanismes per detectar l'alumnat amb necessitats educatives i distribuir-lo de manera més equilibrada entre els centres.
En set anys, els nivells de segregació escolar s'han reduït el 30% a primària i el 26% a secundària, segons l'últim informe de la síndica de greuges.
Què ha de tenir un acord perquè no quedi en un calaix?
"Els pactes han de generar resultats", constata Aida Rodríguez Jiménez, adjunta de la síndica de greuges pels drets dels infants i els adolescents.
Un acord no pot acabar en un document de màxims, sinó que ha d'estar vinculat a un calendari i a una sèrie de prioritzacions, amb objectius coherents i realitzables.
Hi està d'acord Ruiz Isern, per a qui "els pactes són un primer pas", però "no són una garantia que el sistema millori, perquè moltes vegades on fallen és en la implementació".
Que un pacte es tradueixi en mesures concretes i útils és, precisament, una de les condicions que han identificat des del síndic de greuges perquè funcioni.
També assenyalen, com a requisits imprescindibles, que compti amb la participació i la implicació dels actors implicats, així com de les administracions competents, i que vagi lligat a una avaluació dels resultats obtinguts.
Un pacte que comenci pels centres
Els experts consultats reclamen que el futur pacte vagi més enllà de les diferències ideològiques i de les reivindicacions sindicals, i que es tradueixi en mesures que arribin a les escoles i als instituts.
"On passa tot és al centre", constata Ruiz Isern. Per això, creu que l'acord ha d'incloure mesures orientades a donar més temps, recursos i formació a mestres i professors, perquè són els que hauran de fer possibles les millores acordades.
Allò que millorarà l'educació no seran els pactes, sinó els centres.
També es mostra partidària d'avançar en alguns aspectes de la LEC que encara no s'han desplegat del tot, com ara donar més autonomia als centres, enfortir les direccions i establir mecanismes per avaluar el funcionament d'escoles i instituts.
Colomé hi coincideix, i creu que el focus s'hauria de posar en l'organització.
Si no resolem el tema de les direccions i el lideratge, no podrem avançar, perquè un sistema educatiu necessita projectes de centre.
L'OCDE també situa l'autonomia dels centres entre les palanques de millora, vinculada al lideratge de les direccions i a la participació del professorat. Aquí, però, els sindicats alerten que reforçar el paper de les direccions pot concentrar poder i afeblir el pes dels claustres i del professorat.
Cap a un pacte de mínims
El consens polític i social al voltant de l'educació és un dels elements que caracteritzen els sistemes educatius amb millor rendiment a PISA, com el d'Estònia.
No perquè l'acord, per si mateix, garanteixi més bons resultats, sinó perquè, segons l'OCDE, permet fixar prioritats i donar continuïtat a les polítiques educatives durant prou temps per desplegar-les, avaluar-les i, si cal, corregir-les.
A Catalunya, amb un context polaritzat i amb opinions molt diverses sobre com ha de ser el model educatiu, els experts es mostren partidaris de fer un pacte més acotat, amb objectius i compromisos concrets, i un desplegament progressiu.
A diferència d'iniciatives específiques com el pacte contra la segregació, demanen recuperar l'esperit del Pacte Nacional per a l'Educació, per consensuar un nou acord global, centrat a remuntar els resultats.
Un acord tindrà èxit en la mesura en què sapiguem situar l'aprenentatge de l'alumnat al centre del debat.
Si fa vint anys el repte era posar d'acord sensibilitats molt diferents sobre quin sistema educatiu es volia construir, ara, consideren, el repte és posar-se d'acord sobre què cal fer per millorar-lo i portar-ho a la pràctica.