Set propostes docents per tornar a posar l'educació al centre
Els resultats de l'informe PISA 2025 han tornat a encendre totes les alarmes educatives. Espanya ha obtingut les pitjors dades des que es fan aquestes proves i Catalunya n'ha quedat fora per haver exclòs el 23,2% de l'alumnat que havia de fer-les.
Enmig d'aquesta crisi, el president Salvador Illa ha fet una crida a obrir "un debat de país sobre educació" per portar-la a l'excel·lència, i s'ha compromès que s'hi inclogui, "ara sí", l'objectiu de destinar el 6% del PIB a educació. Però, què necessita realment l'escola i quins consensos haurien de guiar aquest debat?
Pacte de mínims, però estable
La crida del president Illa connecta amb una de les principals demandes dels "Savis mestres", el grup d'experts que participen a la tertúlia del programa "L'Ofici d'educar", de Catalunya Ràdio. I aquesta demanda no és cap altra que exigir un pacte de país estable en matèria d'educació.
Sisena hora sí, sisena hora no; mòbils; autonomia dels centres o projectes singulars que apareixen i desapareixen. El mestre i escriptor Jaume Cela i la psicopedagoga i mestra Montse Guri coincideixen que el sistema educatiu està sotmès a massa canvis.
Jaume Cela recorda que els intents anteriors de pacte educatiu no han assolit prou consens perquè cadascú ha defensat els seus interessos particulars, i apel·la a la responsabilitat de l'administració i dels sindicats:
Els pactes es construeixen a partir dels elements comuns que tenim, i després anem creixent.
Per la seva banda, Montse Guri defensa un acord amb pocs punts –però assumits per tothom– que prioritzi els ensenyaments artístics, l'equitat, la incorporació de nous perfils professionals als centres i invertir amb seny.
Cuidar els mestres i confiar-hi
Després de 40 anys com a mestre i psicopedagog en centres públics, Joan Maria Girona lamenta que el Departament d'Educació no avalués mai la seva feina ni li indiqués què feia bé o què havia de millorar.
Aquesta falta d'acompanyament, adverteix, pot fer que els professionals se sentin sols i perdin la il·lusió, perquè cuidar els mestres hauria de ser un dels objectius importants de les administracions educatives.
Per al psicopedagog Efrèn Carbonell, referent de l'educació inclusiva, la confiança ha de ser el pilar de qualsevol projecte educatiu:
Si no confies, has de controlar, i el control va en detriment del creixement.
Carbonell també denuncia el "soroll" al voltant de l'educació –on tothom opina a partir de casos particulars– i reclama que el debat es basi en evidències i recerca.
Model i mirall dels infants
La mestra i formadora d'educació emocional Agnès Vallvé recorda que, per l'efecte de les neurones mirall, els infants aprenen més del que veuen que fem que del que els diem.
L'estat emocional dels docents es reflecteix en el clima de l'aula: quan estan motivats i compromesos, l'alumnat mostra més ganes d'aprendre; en canvi, la por de no arribar a tot o de perdre el control també es pot encomanar als alumnes.
Vallvé alerta, sobretot, de les paraules que es pronuncien davant dels infants:
Dir que un nen és impossible o que no pots amb ell el pot marcar moltíssim.
Per això proposa una selecció més estricta dels futurs mestres, que valori també les competències personals i emocionals, no només els coneixements acadèmics.
No evitar l'error ni la frustració
Equivocar-se és imprescindible per aprendre. Per Jaume Cela, el problema no és corregir amb bolígraf vermell o verd, sinó retornar una feina plena de marques sense parlar-ne amb l'infant.
"Els mestres no corregim, indiquem on hi ha un error. Corregir-lo ho ha de fer qui l'ha comès" assegura Cela. I cal indicar-lo amb claredat perquè l'alumne entengui les seves dificultats.
Cal ajudar l'alumne a descobrir l'error, corregir-lo i tornar-ho a provar, sense jutjar-lo. Agnès Vallvé afegeix que s'ha d'assenyalar amb respecte, perquè ratllar tota una feina feta amb esforç pot generar una gran frustració.
I Montse Guri reivindica l'aprenentatge memorístic, els límits i la cultura de l'esforç, des de l'acompanyament.
Innovar és conversar amb la tradició
Agnès Vallvé alerta que la innovació portada a l'extrem pot fer creure als alumnes que tot està bé i que no cal esforçar-se.
L'escola ha de respondre als reptes del present, des de l'educació emocional fins a la intel·ligència artificial, però sense anar a remolc de cada novetat ni començar sempre de zero.
Per Jaume Cela, innovar consisteix a revisar el llegat pedagògic des de les necessitats actuals:
La innovació és la conversa de l'actualitat amb la tradició.
Innovar no significa rebutjar tot el que s'ha fet abans, sinó valorar què continua sent útil, què cal transformar i com es pot aplicar avui.
Inclusió, amb formació i recursos
Davant l'anunci de revisar el decret d'escola inclusiva, Efrèn Carbonell adverteix que qüestionar ara aquest dret suposaria retrocedir cap a un sistema educatiu més segregador i desigual.
"El dret a l'educació inclusiva és un dret de l'alumne", assevera Carbonell, que defensa metodologies com el disseny universal per a l'aprenentatge, per personalitzar l'educació i mesures com la presència de dos mestres a l'aula.
Cela reconeix que una part de la societat i del professorat no creu en el model inclusiu. El mestre defensa que incloure no significa que tothom faci el mateix ni abaixar el llistó, sinó partir de les necessitats de cada alumne i proporcionar a cada escola els recursos específics que necessita.
Montse Guri afegeix que molts docents no s'han sentit preparats perquè el desplegament del decret no es va acompanyar de prou formació, eines i recursos.
Per què serveix l'escola?
Per Jaume Cela, l'escola existeix perquè els infants adquireixin els aprenentatges necessaris per convertir-se en ciutadans lliures i responsables. Alhora, Montse Guri assenyala dues prioritats: compensar les desigualtats i despertar el gust per aprendre, mentre que Efrèn Carbonell insisteix a personalitzar l'educació segons les necessitats de cada alumne.
Per Agnès Vallvé, darrere de totes les finalitats de l'escola –transmetre coneixements, formar persones conscients, compensar desigualtats i preparar per al futur– hi ha un mateix propòsit:
Volem donar-los eines per ser feliços ara i en el futur.
Això implica atendre les circumstàncies personals i emocionals, perquè un infant que no està bé difícilment pot aprendre. Cela hi afegeix un matís: "Volem que els infants siguin feliços perquè aprenguin".
El més important és ser-hi
Les notes no sempre permeten anticipar com serà la vida d'un alumne. Montse Guri considera que una escola ha deixat empremta quan els antics alumnes hi tornen. I Efrèn Carbonell destaca que compartir aula amb companys amb discapacitat els ha fet créixer com a persones.
Jaume Cela ho explica amb la història d'un exalumne que va visitar-lo amb un llibre sota el braç només perquè sabia que al seu antic mestre li faria il·lusió, encara que no havia aconseguit aficionar-lo a la lectura.
Una anècdota que resumeix amb un aforisme del filòsof Joan-Carles Mèlich: "L'important en l'educació no és ser, sinó ser-hi". Agnès Vallvé recorda que aquesta empremta també pot ser negativa: una paraula o una actitud del mestre pot acompanyar una persona durant molts anys.
