Groenlàndia, l'obsessió de Donald Trump que va portar l'OTAN al llindar del col·lapse

Donald Trump ha arribat a un acord amb Dinamarca i Groenlàndia per concedir als Estats Units el "control permanent" de la seguretat d'aquest territori àrtic. El pacte "sobre l'enfortiment de la seguretat a l'Àrtic i a la regió de l'Atlàntic Nord" s'ha anunciat aquest divendres, però sense fer-se'n públic cap detall.

Els governs dels tres països esperen signar-lo la setmana que ve, coincidint amb l'Assemblea General de Nacions Unides que tindrà lloc a Nova York. Un cop signat, el pacte haurà de passar pels procediments parlamentaris necessaris a cada país per entrar en vigor.

Diu l'hemeroteca dels Estats Units que l'obsessió de Donald Trump per controlar Groenlàndia es remunta a principis del 2018, durant el seu primer mandat, quan en una reunió amb els serveis d'intel·ligència el van alertar de la presència creixent de vaixells xinesos i russos en aigües de l'Àrtic.

Dies després, en un acte polític a Long Island, Ronald Lauder, hereu d'una famosa firma de cosmètics, hauria estat qui li va donar la idea de comprar l'illa de Groenlàndia per tenir un accés directe a les aigües del cercle polar àrtic.

"Un gran acord immobiliari"

La primera vegada que el president dels Estats Units s'hi va referir públicament va ser l'agost del 2019, quan va admetre estar considerant la possibilitat d'adquirir el territori.

"Bé, es podrien fer moltes coses", va dir aleshores Trump. "Essencialment és un gran acord immobiliari. Es podrien fer moltes coses. Està perjudicant molt Dinamarca perquè estan perdent gairebé 700 milions de dòlars a l'any portant-ho."

Cinc anys més tard, i reforçat pel seu retorn a la Casa Blanca, Trump va desenterrar aquella vella provocació i la va convertir en un leit motiv del seu segon mandat. Aquella maniobra portaria l'aliança defensiva de l'OTAN al llindar del col·lapse.

"Ens cal per motius de seguretat"

"Necessitem Groenlàndia per motius de seguretat nacional," ha repetit una vegada i una altra. "La gent realment ni tan sols sap si Dinamarca hi té cap dret legal, però si en té, haurien de renunciar-hi perquè la necessitem per a la seguretat nacional."

Durant tot el 2025, la Casa Blanca va llançar una campanya de pressió sense precedents, amb visites a Groenlàndia del fill del president, Donald Trump Jr i del vicepresident J.D. Vance a l'única base militar que els Estats Units encara tenen a l'illa, la de Pittufik.

Oferta d'adhesió i amenaça d'invasió

El president dels Estats Units va arribar a fer als groenlandesos una oferta d'integració dins dels Estats Units. Davant el rebuig que va generar la proposta, Trump va passar a l'ofensiva de nou i va amenaçar d'imposar aranzels a diversos països europeus si no li permetien comprar el territori.

Les alarmes a tots els països membres de l'OTAN, però, es van encendre en el moment que el soci fundador i més important de l'aliança atlàntica va amenaçar d'envair militarment Groenlàndia.

Perill de col·lapse de l'OTAN

Tal com va reflexionar la primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen: "Si els Estats Units decideixen atacar militarment un altre país de l'OTAN, aleshores tot s'atura. És a dir, inclosa la nostra OTAN i, per tant, la seguretat que s'ha proporcionat des del final de la Segona Guerra Mundial."

Trump finalment recula

I just quan tothom temia l'estocada mortal de Trump a l'OTAN, el president dels Estats Units va recular. Va ser durant el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el gener passat, quan va dir:

"Probablement no aconseguirem res si no decideixo fer servir una força excessiva on, francament, seríem imparables. Però no ho faré. "

Negociacions discretes a tres bandes

Trump se la tornava a embeinar. Des d'aleshores, tot i que amb alts i baixos, es va iniciar una negociació discreta a tres bandes, entre els EUA, Dinamarca i Groenlàndia, que finalment ha derivat en l'acord anunciat ara.

Encara no se'n saben els detalls, però tot indica que l'entesa queda molt lluny de les aspiracions del president nord-americà i és més aviat una actualització del pacte signat el 1951. Avui, el que coincideixen a dir els analistes és que per aquest viatge no calien tantes alforges.