Parlar dels pares quan no hi són, no és fàcil

La meva mare també va morir fa anys i penso en ella cada dia. Encara em costa parlar-ne, mirar imatges seves, sentir la seva veu a les gravacions antigues i se'm trenca el cor quan penso que mai més no tornaré a dir "mama".

Junts vam arribar un altre cop a la mateixa conclusió: no podem perdre ni un minut dels pares quan encara hi són i diguem-los tot allò que tinguem ganes de dir-los, perquè després ja no hi serem a temps.

Intuïa que reviure amb el Toni Soler episodis emotius de la seva infància i joventut seria preciós i ho va ser. Sé que al Toni l'incomodava molt parlar de tots aquests temes, i aprofito l'avinentesa per agrair-li que fos tan sincer i sensible. No havia fet el dol per la mort del pare en el seu moment, i l'ha fet ara amb el nostre programa i el llibre que va escriure també sobre el tema.

Vam anar a Badalona i a Figueres, els paisatges de la seva infantesa. I vaig conèixer la Sílvia i la Blanca, les seves germanes.

Durant el rodatge no tot va ser emoció i sentiments, hi va haver moments molt divertits. Em va fer gràcia veure el Toni a la casa on havien viscut quan eren petits, a sobre del banc on treballava el pare i on ara viu la seva germana. Jo hi havia anat a aquell pis de jove. El Toni i jo vam fer el COU junts, i una vegada vaig anar a dinar a casa seva amb l'excusa d'acabar un treball que havíem de fer junts. Però ara, assegut al costat de les seves germanes grans, em semblava que veia un Toni més petit, més nen, més fràgil.

La seva germana Blanca ho guarda tot. El Toni estava mig espantat quan veia que anava traient caixes plenes de fotos, la corbata de la primera comunió, cintes antigues... Junts les vam visionar i vam riure molt veient un Toni cofoi lluint el rellotge nou de la comunió i un mini Toni Soler amb la seva primera samarreta del Barça, la de l'Asensi.

Per cert, què us van semblar els quatre segons de la seva vida que li vam regalar? Bonic, oi?