Per què l'Iran dispara menys? El que no explica la gràfica sobre els atacs de Teheran

És ben sabut que les dades i les xifres, convenientment torturades, acaben dient el que volen els seus torturadors, ja siguin militars, governants, ideòlegs, banquers, periodistes o, si cal, qualsevol altre ofici amb prou interès a fer-les parlar. Les gràfiques, amb la seva aparença de neutralitat, no són cap excepció: sovint no expliquen la realitat, sinó el relat que es vol construir a partir d'ella.

La gràfica que recull els atacs iranians contra els Emirats Àrabs Units en les primeres setmanes de conflicte sembla, a primera vista, incontestable. La seqüència és clara: dels centenars de drons diaris dels primers dies es passa, en qüestió de dues setmanes, a unes poques desenes. 

Una caiguda evident i un relat massa fàcil

El relat que se'n desprèn és immediat i còmode: els bombardejos dels Estats Units i d'Israel han fet efecte, i l'Iran ha vist reduïda de manera significativa la seva capacitat ofensiva.

És una lectura plausible. També és, probablement, la que interessa. Però no és l'única.

Hi ha un detall que desmunta la interpretació automàtica: la composició dels atacs. Durant tot el període, l'Iran utilitza massivament drons, mentre que els míssils balístics i de creuer --els sistemes realment decisius-- apareixen en xifres sorprenentment baixes. No només al final, quan la capacitat podria haver estat degradada, sinó des del primer dia.

Això és el que no quadra.

Si l'Iran estigués combatent amb tot el que té, si estigués realment contra les cordes, el més esperable seria veure una combinació més agressiva de sistemes, amb un ús molt més intensiu dels míssils balístics. No hi són. I això obliga a fer-se una pregunta incòmoda: l'Iran dispara menys perquè no pot o perquè no vol?

El que la gràfica no ensenya: estratègia de desgast

Hi ha una lectura alternativa que encaixa millor amb el patró observat. La primera fase del conflicte podria haver estat, senzillament, una fase de saturació. Una onada massiva de drons, relativament barats, destinada a obligar els sistemes de defensa antiaèria occidentals a gastar interceptors molt més cars. És una lògica freda, gairebé comptable: fer que l'adversari pagui deu per cada un que tu gastes.

No és cap teoria exòtica. És guerra asimètrica pura. Rússia ho ha fet a Ucraïna. Els houthis ho fan al mar Roig. I l'Iran fa anys que s'hi prepara.

Des d'aquesta perspectiva, la caiguda en el nombre de drons no és necessàriament una derrota. Pot ser simplement el final d'una fase. La pregunta rellevant no és quants projectils es llancen, sinó quins es decideix no llançar.

Perquè si hi ha una cosa que destaca en aquesta gràfica no és el que hi apareix, sinó el que hi falta.

Els míssils balístics no desapareixen amb els bombardejos. No són fàbriques que es puguin destruir en un parell de dies. Formen part d'un arsenal dispers, en gran part subterrani, dissenyat precisament per sobreviure a aquest tipus de campanyes. Que no s'utilitzin de manera massiva pot indicar una limitació operativa. Però també pot indicar una decisió política.

I aquí és on la lectura es complica.

Capacitat o decisió: el dubte que ho canvia tot

Perquè l'ús de drons i el de míssils no són equivalents. Els primers permeten mantenir una pressió constant sense escalar excessivament el conflicte. Els segons, en canvi, poden provocar una resposta molt més contundent. L'Iran pot estar jugant a això: mantenir la tensió sense travessar la línia que desencadenaria una guerra oberta que sap que no pot guanyar.

Això explicaria també una altra aparent paradoxa. Tot i la reducció dràstica del volum d'atacs, aquests no desapareixen. Cada dia, encara que sigui amb menys intensitat, hi ha impactes. Alguns són interceptats. D'altres no. Però el missatge es manté: el conflicte continua obert.

En termes estrictament militars, això pot semblar insuficient. En termes polítics i econòmics, no ho és. N'hi ha prou amb uns quants atacs diaris per mantenir la regió en tensió, per afectar la percepció de seguretat i per pressionar els mercats energètics. En una guerra d'aquest tipus, el volum no ho és tot. La persistència també compta.

Això no vol dir que l'Iran no pateixi. Seria ingenu negar l'impacte d'una campanya aèria sostinguda dels Estats Units i d'Israel. És molt probable que part de la seva infraestructura militar hagi quedat degradada, que hagi perdut capacitat de coordinació i que no pugui sostenir el ritme inicial d'atacs.

Però reduir la lectura de la gràfica a aquesta idea és, com a mínim, simplificar massa.

Hi ha una tercera possibilitat, menys còmoda però més realista: que estiguem davant d'una combinació de les dues coses. Que l'Iran hagi perdut capacitat, sí, però que alhora estigui administrant el que li queda amb criteri estratègic. Que dispari menys no només perquè no pot fer més, sinó perquè no li convé fer-ho.

La gràfica, per tant, no resol el debat. El planteja. Encara no sabem si l'Iran està esgotat o si simplement està esperant.

I en una guerra com aquesta, aquesta diferència ho canvia tot.