Pilar Aymerich: "A les manifestacions, ningú no contemplava que hi hagués una dona fent fotos"

Pilar Aymerich és l'autora de prop de 70.000 fotografies que configuren la memòria gràfica de Catalunya, moltes de les quals són autèntiques icones de la transició democràtica a Espanya i la lluita feminista durant les dècades del 1970 i 1980. Al llarg de més de cinquanta anys de carrera, l'actualitat política, la cultura, el retrat, el teatre i l'arquitectura han estat els seus eixos temàtics. Li ha interessat retratar l'ésser humà, la societat i, en especial, les dones.

És una d'aquelles dones excepcionals que, en plena dictadura franquista, van reafirmar el seu lloc com a fotoperiodista, dona i ciutadana, i que reivindica des de llavors el fotoperiodisme com una obra d'autor.

 

 

Vas ser dona fotoperiodista en plena dictadura franquista als anys 60. Com vius aquesta excepcionalitat?

Ho vius formant part de l'època i sabent les limitacions que comporta ser dona en aquell moment. Que després al final no són limitacions, vull dir, en alguns moments són avantatges perqué és clar, el fet de ser invisible. Jo sempre he dit que, com a fotògrafa, a mi em va molt bé ser invisible, i jo a les manifestacions, ningú no comtemplava que hi hagués una dona fent fotos. Això volia dir que em podia moure més.

És com ara, que també soc invisible perquè ja soc gran. Ets invisible de jove perquè estàs en un lloc on no hauries d'estar i que se suposa que no hi ets, i després ets invisible de gran perquè ja ets una dona gran. En principi, jo sempre he dit, realment he aconseguit la meva ambició a la vida, ser invisible. Per una cosa o per una altra, soc invisible, o sigui, que perfecte (riu).

 

 

Quines estratègies feies servir?

No anava vestida de fotògrafa. En aquella època tots els fotògrafs anaven amb dues càmeres, les armilles aquelles plenes d'objectius, unes botes d'aquelles que feien un soroll horrorós que ja els veies des d'una cantonada abans. I, en canvi, jo anava normalment, moltes vegades, amb faldilla de tub, maquillada, pintadeta, i només amb la bossa de càmera, moltes vegades inclús disfressada que semblava un moneder. Jo sempre a la bossa portava una "polvera", i quan carregava la policia em posava en un raconet, i em posava pols o em pintava els llavis i, és clar, tots passaven de llarg. Inclús un dia un policia em va dir: "Señorita, ¿qué hace usted aquí? ¿No ve que esto es muy peligroso? ¡Váyase por la otra calle!" I jo: "Sí, señor policía, sí". Vaig fer la volta i vaig tornar a entrar (riu). És clar, no era normal que hi hagués una dona allà al mig i menys en un raconet, i és clar, no portava cap evidència que jo fos fotògrafa.

I moltes vegades, en un esdeveniment o una taula rodona, que tot els homes eren alts i jo soc petiteta, jo sempre em colava per sota.

Són estratègies de persona no forta, de persona dèbil, però que això comporta tota una manera de fer i que també influeix en les teves fotos, en l'enquadrament, en la manera de mirar, tot això també influeix, perquè és el que et fa persona.

 

 

Per això quan es debat el fet de si la fotografia de les dones és diferent de la dels homes, jo penso que sí, que inclús el teu cos t'acompanya.

Jo crec que en la meva fotografia, a mi em sembla que sí, que és una fotografia d'una dona, ni pitjor ni millor, però que hi ha un gènere al darrere que jo crec que influeix en la mirada.

Inclús l'enquadrament. Per mi el cos de les dones a totes les manifestacions feministes que, és clar, les vaig fer des del començament, i les tancades, m'interessa molt el cos de la dona, com de sobte, en comptes de ser objecte, són subjecte. I això ho veus en el seu comportament, en la seva manera de moure's.

 

Quina rellevància tenien les dones en els mitjans de comunicació?

Per exemple, de fotografies de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, pràcticament eren inexistents, en aquell moment, ningú no se'n preocupava. Hi havia moltes altres manifestacions i tancades que la premsa no les valorava com a notícia. Dins dels mitjans de comunicació, tot el que comportaven les dones, era molt poc contemplat. No generava un interès. Després més endavant sí.

 

 

La manifestació en contra de la llei de l'adulteri també va ser un dels esdeveniments que passaven desapercebuts per a la resta de mitjans?

Sí. Aquesta és una de les primeres manifestacions que es van fer a Barcelona, davant dels Jutjats. Va ser perquè una obrera va ser denunciada pel marit per adulteri. Ja estaven separats feia anys, però era per treure-li la pàtria potestat del seu fill. I això va mobilitzar moltes dones. Llavors va haver-hi la consigna del rètol de "Jo també soc adúltera". Pensem que en aquell moment eren sis anys de presó.

 

 

Aquella foto va fer pràcticament la volta al món, perquè era la imatge de les dones que es manifestaven amb el cartell i va tenir molta difusió. I va ser una mica això, que busques una imatge que doni a entrendre el que passa i, a més, una imatge que sigui atractiva, això també és important. Vull dir, l'enquadrament, la manera de fer, la llum… Que a vegades en el fotoperiodisme sembla que no importi, i té molta importància. El com presentes una imatge, la qualitat de la llum, la qualitat de la fotografia, tot això és important, perquè vulguis o no, encara que sigui retratar la realitat, és una obra de creació, perquè tu estàs retallant la realitat. Jo amb una realitat puc agafar-ne tres moments diferents, i segur que si som quatre fotògrafs, fem una fotografia diferent cadascun. Perquè cadascú tria la seva realitat. Això no és que menteixis, sinó que tu creus que aquell trosset és el més important. I llavors, és clar, aquella foto, amb el nen a sobre, la noia rosseta, tot això conforma una imatge que és atractiva, que està ben feta perquè la llum és molt bonica, i que a sobre t'ensenya el que està passant.

 

Ha canviat la teva mirada com a dona fotoperiodista, des que vas començar?

No. Jo crec que no. Soc igual. Potser en un moment determinat si he de córrer no corro tan de pressa com abans (riu), però vaja, Déu n'hi do! (riu).