POCA COSA A DIR

La veritat és que hi ha poca cosa a dir. Perquè això s'ha acabat convertint en una qüestió de fe. No s'hi valen els pronòstics, les sensacions¿ no hi ha certeses. Bé, cadascú té les seves, els seus arguments. I, com acostuma a passar en aquest país, les dues parts busquen les respectives trinxeres i viuen afectades d'una sordesa sorprenent.

Qui hi vulgui veure una caiguda lliure i sense aturador, la veurà. Té prou arguments matemàtics per encastellar-se. I moltes raons que avalen les seves tesis. A més, al grup s'hi poden afegir els que no creuen en aquesta directiva o aquest tècnic; els que ho volen trencar tot, els que volen un altre futur o somien a recuperar un vell estil que no va poder guanyar el seu partit a les últimes eleccions. Tots són ben diferents, però en la discussió, estan l'un al costat de l'altre.

A l'altra banda de les trinxeres hi ha els optimistes de soca-rel. Els que busquen fora de les matemàtiques -ara resulta que tots som de lletres- els raonaments que els permeten mantenir la il·lusió i creure en la Lliga, en l'equip, en la directiva i en l'Home de les Neus. Aquí s'hi poden afegir els que van guanyar les eleccions, els amics del tècnic, els fans dels jugadors, els "antis" dels de la trinxera del davant. Com en el cas anterior, gent de diversos interessos i creences que, ves per on, comparteixen bàndol.El problema és que quan aquest equip crea un conflicte -i té la mà trencada a fer-ho- el personal es polaritza i, de sobte, et trobes al costat d'algú que fa quatre dies t'obria les entranyes i ara, per interessos obscurs, defensa el mateix que tu.

Tot plegat crea un caldo de cultiu "infumable" que es rega amb falta de confiança entre els uns i els altres i on el diàleg o la confrontació d'idees és impossible.

Dit això, jo sóc dels que encara creu en la Lliga. Perquè no fa ni un mes aquest equip era imbatible, perquè la millor notícia d'aquest cap de setmana ha estat la manera de perdre -que no el fet de perdre- després de quatre partits anodins. Perquè ja des del començament vaig veure un equip amb onze jugadors. Perquè s'hi van deixar la vida per guanyar, i ho haurien pogut fer. Perquè només la mala sort i el porter rival -que sí, que també juga- ho van poder impedir.

Però vaig tornar a veure Messi. I Neymar -tot i que hi havia moments en què hauria pagat per no veure'l-, i van sovintejar les ocasions, que van ser molt clares. I el personal s'hi va deixar l'ànima però no van perdre el cap. O ho van fer quan no hi havia més remei.Jo -ho sento si molesta algú- no els vaig veure cansats ni fora de forma en general -potser algun jugador-, i en condicions normals haurien guanyat el patit. És veritat que s'han fumat el matalàs de punts que tenien. Però també ho és que encara són líders, que la resta també poden punxar i que queden cinc partits per al final.

Pot passar de tot. Poden tornar a perdre o n'hi pot haver prou amb un empat per engegar-ho tot a pastar. Però també poden guanyar els partits que queden. I el millor argument que tinc, per contradictori que sembli, és la derrota contra el València. Hi vaig tornar a reconèixer aquell equip guanyador.