Proust: molt més que una magdalena

"Proust és totalment vigent, els temes que tracta són atemporals." És la defensa aferrisada que fa de Marcel Proust Valèria Gaillard, traductora i secretària general de la Societat Catalana d'Amics de Marcel Proust. Gaillard està treballant en la traducció del cinquè dels set volums d'"A la recerca del temps perdut", "La presonera", que publicarà l'editorial Proa la tardor de l'any que ve.

És una de les grans coneixedores de l'autor d'una de les obres més importants de la literatura universal.

El pitjor de tot és que se l'ha reduït a la imatge del dandi amb la magdalena. I sap greu, perque n'és només una part. La magdalena representa el tema de la memòria involuntària, que es desperta pels sentits. Però la seva obra va més enllà: és una catedral, que reflexiona sobre l'amor, la mort o l'art.

No tingueu por de Proust

Marcel Proust va dedicar els últims 14 anys de la seva vida a escriure "A la recerca del temps perdut", la història d'una vida, de la infantesa a l'edat adulta. Quatre mil pàgines que endinsen el lector en l'univers proustià, marcat pel pas del temps, la memòria i els records d'un món que desapareix. Una mirada subtil sobre la complexitat de tot un món, les relaciona humanes, la burgesia i l'aristocràcia decadent.

Josep Maria Pinto ha tardat quinze anys a traduir la magna obra. Ara ja es pot trobar completa de la mà de Viena Edicions. Pinto anima el lector a perdre la por de llegir-lo.

Aquestes frases famoses de Proust, tan llargues, espanten moltíssim el lector, d'entrada. Però comença a llegir Proust invertint-hi unes quantes sessions d'una hora o dues i després ja hi entraràs. És un tobogan, ja vas de baixada. Evidentment que costa, però l'esforç que hi poses t'ho recompensa.

Amb les traduccions de Gaillard i Pinto, els lectors ja disposen d'aquesta joia literària en català, perquè la versió que en va fer Jaume Vidal i Alcover està fora del mercat. 

Barcelona, ciutat proustiana

Proust va dedicar a escriure l'obra fins a l'últim alè. Estava molt malalt i s'explica que va cridar a la seva habitació la seva majordoma, Céleste Albaret, i li va dir: "Tinc una gran notícia. Avui a la nit he escrit la paraula 'fi'. Ara ja em puc morir." Era el 1922.

Ara, cent anys després, se'l recorda i Barcelona és un punt important de commemoració. La Societat Catalana d'Amics de Marcel Proust ha preparat diferents actes. Al Born, el divendres 18 de novembre, el dia que va morir Proust, es farà l'acte central de commemoració.

El dia 29, a l'Ateneu Barcelonès hi haurà una xerrada amb la professora emèrita Mireille Naturel, una de les proustianes més destacades a França.

La Filmoteca de Catalunya ha programat quatre pel·lÍcules que s'acosten a l'univers literari de Proust, des del documental o l'aproximació biogràfica fins a les adaptacions més o menys lliures.

Als Espais Volart hi ha una exposició que s'endinsa en la fascinació del pintor Luis Marsans per la novel·la. I a la capital catalana hi ha una de les millors biblioteques proustianes a nivell internacional, la Biblioteca Ferran Cuitó, que va començar el 1945 un exiliat català a Perpinyà en plena ocupació nazi.