Quan França busca la seva independència a Saint-Pierre-et-Miquelon
El dia que França va demostrar que es mantindria independent dels Estats Units ni tan sols era un país lliure, sinó ocupat pel règim nazi.
L'escenari és l'únic territori francès de l'Amèrica del Nord, Saint-Pierre-et-Miquelon, un arxipèlag de tres illes de menys de 5.000 habitants al sud de Terranova, entre el Canadà i els Estats Units.
És la vigília de Nadal del 1941 i tres vaixells de guerra francesos i un submarí prenen el port de Saint-Pierre. Porten la bandera amb la creu de la Lorena, que els identifica com a militars fidels a la França lliure proclamada pel general Charles de Gaulle.
L'operació la dirigeix l'almirall Émile Muselier per legitimar la presa d'un territori fins aleshores administrat per la França col·laboracionista del general Pétain, i hi fa celebrar unes eleccions. El 98% dels habitants diuen que volen formar part de la França lliure.
De Gaulle, Roosevelt i Churchill
És una victòria estratègica? Amb el pas del temps, ho sembla, perquè a l'illa de Saint-Pierre hi ha una antena de ràdio des d'on se sospita que l'exèrcit col·laboracionista informa els submarins alemanys que torpedinen el trànsit marítim de l'Atlàntic.
Però, en aquell moment, l'operació ordenada per De Gaulle des de Londres va fer enfurismar l'aleshores president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, que encara no havia entrat a la guerra i volia preservar la neutralitat.
Encara va fer enfurismar més Winston Churchill, que acollia De Gaulle al seu territori i que, veient les dificultats dels seus homes a l'Àfrica, tenia com a principal objectiu convèncer el president nord-americà d'entrar en el bàndol dels aliats.
De Gaulle va actuar sense avisar ni Londres ni Washington. I aquesta tensió entre els tres polítics l'explica magníficament bé una pel·lícula recent que a casa nostra encara no s'ha estrenat, "La batalla de Gaulle".
La batalla de Gaulle al cine
El film, dirigit per Antonin Baudry, explica la resistència de De Gaulle, ja no només contra Alemanya, sinó també contra tota forma de control extern de França per part nord-americana. I fa servir la presa de Saint-Pierre-et-Miquelon per explicar-ho.
Sense basar-se en fets reals, perquè realment no va passar, a la pel·lícula De Gaulle viatja a l'arxipèlag un cop alliberat, en una visita que sorprèn Churchill visitant la Casa Blanca i que desferma la ira del president Roosevelt. És una de les seqüències més hilarants i sorprenents per a l'espectador. I tot i que no va passar, la iniciativa de De Gaulle esdevé totalment creïble.
L'enemistat entre Roosevelt i De Gaulle s'estén al llarg de totes dues pel·lícules, perquè "La batalla de Gaulle" la conformen dos films.
Una estrena que remunta per la calor
El primer dels films, "La bataille de Gaulle. L'Âge de Fer" (L'edat de ferro), es va estrenar el 3 de juny a França i va passar sense pena ni glòria. I davant el que semblava un fracàs, la productora va decidir estrenar de seguida la segona part, "J'écris ton nom" (Escric el teu nom). És el vers que es repeteix al final de cada estrofa del poema "Liberté" de Paul Éluard, amb el qual De Gaulle encoratjava els francesos a resistir a l'ocupació nazi.
Es va estrenar el 26 de juny, la setmana de la canícula que ha fet batre tots els rècords de calor a França. I les entrades a taquilla van començar a remuntar. Les sales de cinema estan totes climatitzades i no hi havia gaires locals al país on es pogués estar una estoneta fresc en aquells dies de màximes al termòmetre.
Els francesos van començar a fer córrer el boca-orella sobre el biopic de De Gaulle, aquest personatge una mica caspós que els remet a una etapa de la seva història no gaire gloriosa. I la pel·lícula va començar a funcionar.
L'ambient preelectoral d'aquest estiu predisposava els espectadors a la reflexió històrica; la resolució judicial que permetia a Marine Le Pen presentar-se a les eleccions presidencials, també. I això que "La batalla de Gaulle" els mostra amb cruesa com, més enllà dels esgarips del general des de Londres, una gran majoria de francesos van decidir no fer heroïcitats i sotmetre's a l'ocupació alemanya del 1940 sense gaire oposició.
Una enemistat històrica
Però a "La batalla de Gaulle" els dolents no són només els alemanys nazis. Això ja estaria massa vist.
El guió posa el focus en els episodis en què De Gaulle sol, com un autèntic Don Quixot, s'enfronta a Franklin D. Roosevelt. El president nord-americà l'aparta com a interlocutor sempre que pot, però no aconsegueix desfer-se'n mai. És especialment còmica la seqüència en què el general posa fi a l'intent de convertir França en un protectorat nord-americà, un cop acabat el desembarcament de Normandia.
Fins i tot The New York Times ha percebut aquest antiamericanisme a la pel·lícula que, per cert, no representarà França als Oscars: "El gran èmfasi en les diferències entre De Gaulle i els nord-americans dona a la pel·lícula un lleuger matís antiamericà que també pot haver contribuït a la seva popularitat a França", conclou l'article publicat aquest setembre.
Al biopic de Baudry, De Gaulle hi és representat com un personatge tossut, debilitat, aïllat, solitari, irracional i inflexible, tan exasperant que fa arrencar rialles, però també com un home de conviccions indestructibles que és capaç d'inspirar els francesos repartits per les colònies d'Àfrica, allà on França iniciarà la resistència al nazisme. Un antiheroi que al final se'n surt gairebé per casualitat.
Hi ajuda la interpretació de l'actor franco-armeni Simon Abkarian, que l'humanitza i l'acosta a l'espectador, cansat de veure la figura gaulliana com la del seu "gran i únic salvador de la pàtria" que imprimeix el seu nom a carrers, instituts i places, a més del portaavions més gran i l'aeroport internacional de París.
Macron emulant De Gaulle
Aquesta fragilitat reconeguda però victoriosa de De Gaulle recorda indefectiblement l'Emmanuel Macron de final de mandat. Més enllà de la seva baixíssima popularitat –un 17%– i del seu aïllament polític, el president presenta batalla sempre que pot.
Macron ha decidit visitar Saint-Pierre-et-Miquelon durant tres dies i s'hi trobarà ni més ni menys que el primer ministre del Canadà, Mark Carney. L'arxipèlag francès està inclòs en les amenaces d'annexió de Donald Trump, que el va marcar com a seu, juntament amb el Canadà i les illes franceses del Carib, en un mapa pintat amb la bandera nord-americana.
Macron i Carney, convertit recentment en un gran aliat europeu, parlaran de sobirania, de les activitats espacials que s'hi volen desenvolupar, de pesca i de canvi climàtic –el poble de Miquelon s'ha de traslladar perquè la pujada de nivell de l'oceà l'acabarà engolint–. I entomaran en companyia les crítiques de Trump, si n'hi acaba havent.
El De Gaulle que hi ha en cada president francès s'ha despertat. Macron ha entès finalment, un cop passada l'eufòria de la cimera del G7 d'Évian, que els interessos de Trump no convergiran ni tard ni d'hora amb els de França; encara menys els d'Europa.