Qui m'ha robat el fill?

El cas dels nens robats no és l'exclusiva de sor María, aquesta monja de Madrid de 87 anys que, durant anys i panys, sembla que va jugar a ser Déu canviant el destí de les persones mentre s'enriquia robant i venent nadons acabats de néixer. El reduccionisme periodístic ho centra gairebé tot en aquesta monja de Madrid, sobre la qual es fan hores de debat i sèries ficcionades.

Però la trama de tràfic de nadons, en el franquisme i fins a finals dels 80, es va estendre per tot Espanya i va ser sofisticada en els mecanismes d'interacció. Catalunya no se'n va escapar. A la Fiscalia ja hi ha més de dues-centes denúncies i, a mesura que se'n van coneixent casos, les sospites neixen en més famílies a les quals se'ls va morir un nadó i mai no els en van deixar veure el cadàver.

Ahir, a l'"Àgora", vam sentir testimonis d'episodis succeïts als 60, 70 i 80 a la Mútua de Terrassa, a l'Hospital de Figueres i a l'Hospital Clínic de Barcelona.

En la quarta temporada de l'"Àgora" que tinc la sort de presentar, aquest ha estat, per a mi, l'afer més colpidor de tractar. Obrir el taüt de la teva germana acabada de néixer i veure que hi ha un nen… Exhumar el cadàver del teu fill i trobar-t'hi el cos d'un adult i que, a sobre, la justícia espanyola decideixi arxivar el teu cas...

Davant de drames tan essencials, de pell, com a periodista toca, em sembla, frenar la demagògia, reprimir l'adjectiu i escanyar un adverbi que soni massa absolut. Acabat el programa, el que no pots aturar és la ràbia i la solidaritat amb aquestes famílies en lluita, que malden per descobrir la veritat en un Estat que no la vol sentir.

A Espanya, una vegada més, davant d'un cas delicat, silenci. "Omertà". D'aquí deu venir aquella frase de "Con la Iglesia hemos topado".