Refaat Alathamna, metge palestí a Gaza: "Ens fa mal el silenci mundial"

Desenes de milers de persones continuen atrapades a Gaza sense poder fugir dels intensos bombardejos de l'exèrcit israelià i de l'avanç de les tropes terrestres.

Moltes no en poden sortir perquè no tenen prou diners per fer-ho, i d'altres perquè no troben un lloc segur on anar.

En el terreny diplomàtic, els Estats Units han vetat per sisena vegada una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU en què es reclamava un alto el foc i l'entrada d'ajuda humanitària. 

Al "Catalunya Nit" de Catalunya Ràdio hem parlat amb Refaat Alathamna, un metge palestí --que també té la nacionalitat boliviana--, que treballa a l'Hospital Nasser, a uns 15 quilòmetres al sud de Ciutat de Gaza. 

Manel Alías: Doctor Alathamna, on és ara vostè? quina situació hi ha al seu voltant?

Refaat Alathamna: Soc en un refugi a la franja de Gaza, a la zona del camp de refugiats Maghazi, a prop de Deir al Balah. És una zona on hi ha menys atacs, però n'hi ha cada dia. I així estem...

M.A: Està podent fer la seva feina com a metge?

R.A: Sí, vaig estar treballant a l'Hospital Europeu fins que el van evacuar. I ara estic a l'Hospital Nasser, on faig guàrdies de 24 hores un o dos cops per setmana. 

M.A: Amb quin tipus de situacions es troba a l'hospital? 

R.A: L'Hospital Nasser està saturat perquè atén els pacients que hi havia a altres centres, com l'Hospital Europeu. És un desastre treballar-hi perquè arriben ferits a cada moment i no tenim material ni medicació. I estem en perill, perquè aquest hospital ja l'han atacat diverses vegades. La situació és molt estressant i molt esgotadora.

M.A: Aquesta setmana ha començat la invasió d'Israel sobre Ciutat de Gaza, la zona més poblada de tota la franja. Us està arribant gent que fuig d'aquesta zona? 

R.A: Sí, malauradament estan obligant la gent a escapar d'allà amb bombardejos i terror. Estem rebent molts refugiats de Ciutat de Gaza perquè no tenen on anar. Milers i milers surten tots alhora i ja no queda lloc ni per plantar una tenda de campanya. 

Per això hi ha molta gent que es queda a Ciutat de Gaza. No tenen on anar i no tenen els mitjans per fer-ho, perquè llogar un camió petit per a la mudança ja són uns 1.000 dòlars. 

Agnès Marquès:  Vostè ens ha explicat que quan no és a l'hospital viu en un refugi. Com és el seu dia a dia en aquest refugi? 

R.A: Bé, aquí tot es va destruir. Fa molts mesos que no hi ha llum, no hi ha clavegueram, no hi ha carrers, no hi ha escoles, no hi ha universitats, no hi ha supermercats, no hi ha conreus. Tot està bombardejat. Estan acabant amb tot el que dona vida a les persones.

Aquí s'ha de comprar l'aigua i el menjar és molt car i molt difícil d'aconseguir. Van deixar entrar una mica d'ajuda, però Israel permet el saqueig dels camions que entren, que són pocs. 

Hi ha moltes coses que fa temps que no veiem, com els ous, la carn, el pollastre o el peix. La gent s'està oblidant d'aquestes coses perquè ja portem 6 mesos així. I la tasca diària és aconseguir fusta per fer foc i recarregar les bateries per poder tenir una mica de llum a la nit. 

Israel tracta d'acabar amb tot. Sistemàticament acaben amb tot allò que pot donar vida i servei a la gent d'aquí. Per això la gent està patint tota mena de crisis.

M.A: Vostè i la seva família s'han plantejat sortir de Gaza?

R.A: La gent vol escapar perquè ja portem gairebé 2 anys sense tenir ni una sola nit tranquil·la. Jo soc bolivià palestí. Tinc la doble nacionalitat i estic intentant sortir a través de l'ambaixada de Bolívia, però fins ara no ha estat possible. 

Vull salvar l'únic que em queda, els 5 fills que tinc. Nosaltres podem ser la següent víctima. No sabem si demà ens despertarem vius. 

Fa només una setmana van atacar just davant la porta de casa meva. El meu nebot, que jugava al carrer, va resultar ferit. Vaig córrer a buscar els meus fills, que per sort havien anat a comprar una cosa. Si haguessin estat allà jugant com sempre, haurien estat 5 víctimes. 

Els meus fills cada dia s'adormen al meu costat perquè ja no poden dormir sols. Totes les nits hi ha bombardejos, atacs terribles que fan caure portes i finestres. Per això estic lluitant per sortir.

A.M: Què espera que passi perquè tot això acabi? Tenen algun marge d'esperança? 

R.A: La majoria ha perdut l'esperança. Em truca gent de tot el món que em parla plorant perquè no saben què més fer per frenar tot això. Estan molt tristos i ferits per les imatges que veuen cada dia i perquè ningú pot posar fre a això. 

Ens fa mal el silenci mundial. Ens fa mal veure com un món sencer no pot dir a Israel que ja n'hi ha prou de matar nens. 

Mai vam pensar que havent-hi organismes com Nacions Unides es deixés fer a Israel el que li dona la gana. Per això hi ha molta gent aquí que demana que llancin una bomba atòmica i que s'acabi tot d'una vegada. No volen patir cada dia. Prefereixen patir un cop i que mori tothom. 

La veritat és que no hi ha esperança perquè ens han decebut molt. Ja fa molt de temps que els Estats Units parlen d'una treva, però són pitjor que Israel, a qui donen suport d'una manera terrible. 

A.M: Els seus 5 fills entenen alguna cosa del que està passant? què li diuen?

R.A: Els meus fills fa més d'un any i mig que no estan a l'escola. Estan destruïdes. No reben cap tipus d'ensenyament. No tenen jocs, no tenen coses senzilles com xocolata o galetes. Jo estic intentant ser-ho tot per ells... el pare, el pallasso, l'amic. 

Cada dia els prometo que els trauré d'aquí, que anirem a un altre país i que estarem tranquils. Però l'endemà venen i em pregunten: "quan serà això pare? Quan serà?".

I això em fa mal, em fa mal veure que encara no he aconseguit salvar-los. Fa mal i em mata la impotència de no poder treure els nens d'aquí per donar-los el més bàsic, que és tranquil·litat i seguretat. Això em mata, la veritat.  

M.A: Doctor Alathamna, tant de bo que això s'acabi aviat. Una abraçada i moltes gràcies.

R.A: Gràcies a vostès.