Repartir-se el pastís de la indústria làctica

La frase predilecta d'alguns en aquest sector és la següent: "Ens necessitem els uns als altres". Sense pagesos, la indústria no tindrà matèria per transformar i, sense indústria, ens han dit sempre que els pagesos no serem capaços d'arribar al consumidor amb la complexitat que suposa produir, finançar, preveure el mercat, promocionar i comercialitzar. En realitat, hi ha casos d'èxit amb diferents volums de producció, tant a escala individual com a escala cooperativa, però el model agroalimentari que hem deixat proliferar és un joc on les indústries ja fa temps que tenen no només totes les cartes guanyadores, sinó que també tenen les condicions del joc a favor seu.

Amb acumulacions titàniques de capital i injeccions estrangeres, que permeten construir grans macroindústries i superfícies, uns quants empresaris controlen així quotes de mercat molt extenses a preus escandalosament baixos i molt sovint sospitosament idèntics. I, òbviament, amb tants milions de beneficis a costa d'escanyar el pagès tenen també l'opció de blindar-se amb els millors advocats, pressionar mitjans de comunicació i organitzacions, o fins i tot fer que la policia es planti davant les indústries a protegir-les dels pagesos que van a llençar-hi quatre litres de llet a tall de protesta. És indescriptible el sentiment d'injustícia que com a pagès se't genera quan llegeixes que la llet Hacendado, la que domina indiscutiblement el mercat forçant-lo a la baixa, és considerada també per l'OCU la millor llet del mercat... Quina casualitat més estranya.

Aquestes condicions es repeteixen en tots els sectors. Ja ho sabem, que no és només a la pagesia on la pressió del mercat fa desaparèixer els petits, però si parlem de la llet, les maniobres de les grans indústries encara són més injustament horribles i difícils de driblar. Quan ja fa un parell de dies que emplenes el tanc de la llet i estires la corda per veure qui afluixa abans, veus les coses ben diferents del pagès que té cereal en una sitja esperant si en puja el preu. "O me la vens a aquest preu o no te la vinc a recollir" et diuen. T'ho penses dues vegades, perquè no tens gaire marge de maniobra.

S'han publicat nombrosos articles i testimonis explicant que el preu de la llet percebut pels pagesos ha estat durant anys insuficient per viure dignament i reinvertir en millores a les granges. Alguns anys fins i tot ha arribat a ser insuficient per cobrir els costos de producció. Hi ha qui assenyala els ramaders com a mals empresaris (que la majoria, repeteixo, mai ho havíem volgut ser), però quan tot un sector està agonitzant, des dels ramaders més tècnicament preparats fins a la gent més senzilla, des del que té 1.000 vaques fins al que en té 15, acaba sent insultant que et diguin que controlis més bé els costos a casa teva. Els problemes estructurals requereixen solucions estructurals.

Suposadament, la llei de la cadena alimentària hauria de protegir tots els esglaons dels abusos de la indústria, però, ves per on, la Generalitat no té més recursos per invertir en inspectors que controlin si els contractes que la indústria ens força a firmar estan, o no, per sota els costos de producció mitjans d'un litre de llet. I això que el sector agroalimentari (indústria agroalimentària més sector primari), segons l'Observatori d'Economia Agroalimentària del Col·legi d'Economistes, som el primer sector productiu de Catalunya, amb un 4,11% del PIB, força per sobre dels sectors manufacturers que més s'hi acosten, que són la indústria automobilística, amb un 2,18%, i la química, amb un 2,11%. Però, tot i això, no hi ha prou fons ni voluntat política de salvar el sector que ens alimenta.

Resulta, però, que les grans indústries no n'han tingut prou de maximitzar els seus beneficis posant preus ruïnosament baixos als pagesos, sinó que, a més a més, van decidir, ja fa temps, pagar-nos igual de ruïnosament malament i repartir-se els productors i el mercat. La injustícia i els abusos són tan evidents que ni tot el capital ni els millors advocats han salvat les indústries làctiques Pascual, Danone, Puleva, Capsa (grup en el qual trobem Central Lechera Asturiana), Nestlé, Lactalis, Celega i Schreiber de ser multades amb 80,6 milions d'euros per la Comissió Nacional de Mercats i de la Competència per alterar els preus de compra de llet crua, fet que confirma l'existència d'un càrtel entre el 2000 i el 2013.

Com si tot això no fos suficient, l'entretinguda història de la llet no s'acaba pas aquí. A més a més, també sembla que l'han estat fent servir com a producte reclam. Només el dúmping (pràctica il·lícita de venda per sota del cost d'adquisició d'un producte amb l'objectiu d'atreure clients i desbancar la competència) i/o la presència d'un càrtel també entre les grans superfícies, podrien explicar aquests preus, com deia al principi, escandalosament baixos i sospitosament idèntics als prestatges dels supermercats. Semblaria, doncs, que els contrincants en la guerra de preus no podien seguir perdent-hi diners, així que repartint-se el pastís, n'hi havia per a tots, menys per als pagesos.

Al maig, Unió de Pagesos de Catalunya va interposar una denúncia a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència contra Bonpreu, Mercadona i Lidl per haver fixat presumptament el preu de venda al públic de la llet de marca blanca durant més de quatre anys. Quan veus que perds poder de negociació i que ens estan abocant a plegar, has de destinar una quantitat esgotadora de temps i energies a organitzar-te, queixar-te, denunciar, manifestar-te, només per sobreviure. I és molt cansat que el mateix sistema no tingui mesures efectives que evitin els abusos de la indústria. És molt cansat haver de lluitar constantment, sent part, a més a més, del primer sector productiu de Catalunya, contínuament ignorat.

Per sistema et trepitgen. Les normes del joc estan fetes per ells, no per nosaltres. I així s'ha vist, amb el domini de les quotes de mercat per sobre del que un lliure mercat funcional hauria de tenir, en condicions de càrtel ja constatat. No hauria d'estranyar a ningú que el 50% de les lleteries del nostre territori hagin plegat en els últims deu anys i que, com a la resta del sector agroramader, no hi hagi un relleu generacional gens clar, fet que ens porta encara més en la direcció de la integració i/o de les macrogranges. Segons dades del DACC 2021, el 7,7% de les explotacions produeix el 45,3% de llet a Catalunya. Ja no són granges: són fàbriques de llet. Per això començava dient que volíem ser pagesos; que molts, encara, defensem un model esponjat, familiar, arrelat al territori, just amb el medi ambient i les persones, però, literalment, no ens deixen dur-lo a terme. I si algun dia falta llet, no patiu, que ja la portaran de fora.