"Residències sota pressió": les ferides de la pandèmia i la incertesa d'un model en qüestió

Amb entrevistes colpidores a cara descoberta, el documental "Residències sota pressió" recull el testimoni de famílies, treballadores i gestors que van viure la pandèmia en primera línia. No només denuncien la precarietat del sector, sinó que adverteixen sobre un model residencial que consideren infrafinançat i que planteja múltiples interrogants.

"Es podia haver evitat que morissin sols i amb tant de dolor"

Va ser inevitable que morissin milers de residents, alguns en condicions "indignes"? O hi va haver incompetència i falta de previsió? Estudis internacionals desvelen que "en alguns llocs es va fer millor que en altres" perquè van aplicar lliçons apreses amb altres malalties respiratòries. I aquí? El documental recull les impressions de treballadores i extreballadores, com aquesta d'una residència intervinguda per la Generalitat:

"Es podia haver evitat que morissin sols i amb tant de dolor"

 

Víctimes silencioses, famílies silenciades

Documentar gràficament els casos més extrems va ser impossible en plena pandèmia. Per això "Sense ficció" incorpora imatges generades per intel·ligència artificial d'un dels episodis més greus. Tot i els milers de morts i la intervenció de Salut, només tres casos continuen judicialitzats. Els familiars parlen de "gerontocidi" i lamenten que la justícia ha passat pàgina sense ni tan sols escoltar les víctimes.

 

Sols i desemparats

Incompetència? Falta de previsió? Edatisme? O simplement, una crisi imprevisible que va superar tothom? Amnistia Internacional denuncia que les persones grans van patir "greus violacions de drets humans" i que no van ser derivades a hospitals quan ho necessitaven. Associacions de familiars van més enllà i es pregunten si es va deixar morir els avis perquè ja no són productius. Què hauria passat si els que estaven tancats en centres i estiguessin morint fossin criatures? La societat hauria reaccionat? També alerten que la pandèmia ha servit d'excusa per mantenir restriccions i evitar queixes i denúncies.

 

Desatenció i dols molt complicats

Moltes ferides encara estan obertes. Amb la covid-19, algunes residències van arribar a tenir el 70% de la plantilla de baixa. La patronal reconeix a "Sense Ficció" casos de "desatenció puntual". Sense mans, ni tan sols es podia alimentar o fer la higiene dels usuaris. Treballadores que ho van viure en primera persona expliquen la impotència de veure com se'ls morien els residents a les mans sense poder-los oferir atenció sanitària. Una, fins i tot, explica com les van obligar a "triar entre els que vivien i els que morien". El documental també recull el testimoni de familiars que encara no han pogut tancar el dol perquè no es van poder acomiadar dels difunts i d'altres que asseguren que els seus familiars van morir per deixadesa.

 

Ni investigacions ni conseqüències

"Tot i la pandèmia, no ha canviat res", segons diversos testimonis del documental. Més enllà de denunciar la discriminació que van patir les persones grans i la vulneració de drets fonamentals, Amnistia Internacional alerta que s'ha passat pàgina sense ni tan sols investigar res a fons. Només queden tres casos oberts, i la comissió d'investigació del Parlament es va "descafeïnar" i reconvertir en un grup de treball que encara no ha tret conclusions de la gestió de la pandèmia. I ja han passat tres anys!

 

"Esclaves legalitzades"

L'abandonament és el sentiment compartit de familiars de residents, treballadores, directors i patronal. Així es van sentir durant la pandèmia. I actualment? "Sense ficció" ha entrat a les residències i ha recollit el testimoni de diverses gericultores que, obertament, denuncien les males condicions laborals i el poc reconeixement que han tingut, tot i ser el personal d'atenció directa més proper a les persones grans. N'hi ha que es consideren "esclaves legalitzades" i alerten que les administracions no controlen prou les empreses del sector.

 

Qui cuidarà els baby-boomers?

La pandèmia ha posat al descobert que les residències ja estaven sota pressió molt abans i que ho estaran encara més en el futur. El sector està gairebé tot privatitzat. Ni els horaris ni els sous són atractius per als joves i costa molt trobar mà d'obra. Qui cuidarà els baby-boomers quan ho necessitin?

"Prefereixo que el meu pare es mori abans d'entrar en una residència. El que he vist amb ma mare no ho vull viure de nou", explica la familiar d'una resident morta en un geriàtric.

 

Necessitat d'un nou model

Ja abans de la pandèmia, les residències anaven justes de personal perquè les ràtios que marca l'administració no estan adaptades als residents actuals. La gent gran cada cop hi ingressa més tard, amb més necessitats i, per tant, es requereix més personal. Així ho denuncien familiars, treballadores i, fins i tot, els directors de residències, que reclamen augmentar el finançament públic per poder-ho pagar.

 

En mans de qui estem deixant les persones grans?

L'envelliment de la població fa preveure un augment de la demanda que l'administració reconeix que no pot assumir sense el sector privat. La dependència del sector privat és gairebé total. Hi ha llargues llistes d'espera per a una plaça pública, i la Generalitat fa anys que no construeix residències públiques. Això ha deixat el sector en mans privades que fan negoci amb la dependència: "Treuen beneficis escurant els padrins". Experts i treballadores denuncien que, per guanyar diners, els grans grups escatimen on poden: en menjar, material i condicions laborals.

Promeses de millora

El conseller de Drets Socials avança al "Sense ficció" que és partidari de posar límits als beneficis; i que els prestadors de cures a la gent gran siguin entitats sense ànim de lucre i no pas empreses que depenen de fons d'inversió que només busquen treure'n el màxim rendiment. També s'ha compromès a equiparar els sous de les infermeres de les residències amb el de les infermeres dels hospitals, que cobren més. Però no ha posat data. Hi ha coincidència general en la necessitat de canviar les inspeccions i, sobretot, més inversió pública en un sector que se sent abandonat, víctima de l'edatisme. La filla d'una resident és molt contundent: "Les residències han de canviar, i ho han de fer ja! La gent gran no té temps per perdre".

 

FITXA TÈCNICA

Direcció: Carles Prats Padrós

Realització: Xavier Garcia Balañà

Producció: Hanneke van Spaandonk Kanakaki

Imatge: Marc Durà Pipó i Carles de la Encarnación Gradailla

Muntatge: Marc Escolies

Imatge addicional: David Bou

Imatges amb intel·ligència artificial: Domestic Data Streamers

Any 2023