Retorn a un quibuts massacrat per Hamas fa tres anys: "No hi ha carrer on algú no fos assassinat"
El temps és relatiu: tres anys poden ser una eternitat o només una estona. A Kfar Aza, un quibuts situat a un parell de quilòmetres de la frontera amb Gaza, on el 7 d'octubre del 2023 Hamas va matar 64 persones i en va segrestar 19, tres anys han estat suficients perquè de mica en mica alguns veïns hagin decidit tornar a viure al quibuts.
El Shimon Elkabetz està enllestint la reforma de casa seva. A principis de l'any vinent s'hi traslladarà. Al menjador, els mobles estan coberts per plàstic; al jardí, un parell d'operaris acaben de muntar la zona de gespa. L'habitació segura és plena de caixes per obrir.
"Aquesta és la cambra segura on vam estar 22 hores atrapats, des de dos quarts de set del matí. Recordo com picaven la finestra, com cridaven en àrab", explica el Shimon mentre pica amb els dits contra la porta de ferro.
La decisió de tornar l'ha pres, sobretot, la seva dona. Ell segueix sense estar-ne convençut del tot. Assegura que s'hi sent "estrany". "Soc a casa, i em sento a casa. Però quan surto a fora em pregunto si he pres la decisió correcta", diu.
No hi ha casa que no tingui una història, no hi ha carrer on algú no fos assassinat. El quibuts sencer transmet el 7 d'octubre.
El difícil retorn a la normalitat
La majoria dels carrers de Kfar Aza són buits. Davant algunes cases hi ha bastides, algun mesclador de formigó i totxos que descansen a l'espera de ser col·locats. El quibuts intenta tornar a una certa normalitat, dins el perímetre de tanca metàl·lica que l'aïlla i que, en principi, l'hauria de protegir d'un altre atac.
Ara mateix els membres de Hamas queden molt més lluny que el 2023: l'exèrcit israelià ocupa el 60% de la Franja de Gaza –tota la meitat est– i, per tant, la possibilitat d'un nou atac al quibuts és pràcticament nul·la.
Tot i això, el Shimon reclama més mesures de seguretat que ajudarien a convèncer aquells veïns que van marxar a tornar a Kfar Aza.
La memòria viva de la Sivan
Qualsevol garantia és poca per a un home que el 7 d'octubre va perdre la seva filla petita, la Sivan, de 23 anys. Vivia amb el seu xicot al barri més castigat aquell dia de tot el quibuts: dels 37 veïns d'aquesta zona, 11 van ser assassinats i 7 van ser segrestats.
La casa de la Sivan està exactament com la va deixar Hamas. Només han netejat la sang i hi han col·locat cartells informatius amb la història de la parella. Les parets i el sostre estan plens de marques de bala, el llit continua destrossat i la màquina de l'aire condicionat penja d'un fil.
La porta del carrer està oberta des del primer dia. Va ser decisió de la mare de la Sivan, l'esposa del Shimon, que vol que la casa serveixi perquè ningú oblidi el que va passar. De la teulada en penja un cartell en hebreu i en anglès que informa que "la família et convida a entrar".
"Necessitem que, d'aquí vint, trenta o quaranta anys, els nens vinguin aquí i vegin que un noi i una noia com ells, que vivien aquí, que volien estudiar, triomfar i formar una família, van ser massacrats pel sol fet de ser jueus, perquè no havien fet res de dolent", explica el Shimon.
Dues maneres de preservar el record
La visió del Shimon, però, no la comparteixen la majoria dels veïns del quibuts, que van aprovar enderrocar totes les cases del barri i construir un memorial als afores.
Una de les que va votar a favor de la mesura és la mare de l'Ofir Shoshani, també assassinada aquell 7 d'octubre, a la casa del davant de la de la Sivan. Una casa envoltada per una tanca metàl·lica.
Però el Shimon i els familiars de cinc víctimes més van presentar un recurs a la Justícia, i el procediment va quedar interromput. El Shimon té clar que, per ell, la casa és tan vàlida per explicar la història dels jueus "com l'àtic d'Anna Frank o el camp de concentració d'Auschwitz".
El pròxim 19 de novembre, el Tribunal Suprem dictarà sentència sobre si les cases s'han de mantenir com a memorial o si han d'anar a terra.