Rosalía enlluerna Lió amb l'inici de gira de "Lux", un espectacle majúscul
Teatral, dramàtica, operística, flamenca, reina del tecno i de la rumba. Rosalía torna a demostrar que pot fer i ser el que vulgui. Amb orquestra i ballarins fent casar a la perfecció no només tots els gèneres, sinó també el que semblava més difícil: fer que les cançons de l'era "Lux" --un disc que s'acosta a la clàssica i és el més introspectiu i espiritual que ha fet-- convisquin a la perfecció amb les cançons farcides de ritmes llatins de la gira "Motomami".
Ho anticipa la tria musical que va sonant mentre el públic arriba a lloc: la Marxa Radetzky, guitarres flamenques, simfonies.
Comença la funció. Sobre un escenari de fusta discret, en forma de mitja lluna, un llenç en blanc gegant, a manera de teló, s'obre per la meitat. A l'escenari hi ha una capsa de música gegant. A dins --de vegades passa-- s'hi amaga una ballarina. Una Rosalía celestial, que baixa a la Terra amb sabates de punta.
Abans de treure's el tutú, s'atreveix amb el ballet a "Porcelana" i "Divinize". Les lletres de les cançons, com aquesta última, que és en català, apareixen subtitulades --aquesta nit a Lió en francès-- dalt l'escenari.
Sembla una aparició divina quan interpreta "Mio Cristo". Sort que agafa l'ampolla d'aigua amb delit i s'eixuga la suor de l'esforç per recordar-nos que també és humana.
I per sortir de l'embadaliment, de sobte la sala s'ha convertit en una "rave". Sona el remix tecno de "Berghain", Rosalía ara vesteix tota de negre i porta dues banyes que recorden les d'un gran boc. La saviesa popular d'internet ja hi ha vist un referent clar al quadre "L'aquelarre" de Francisco de Goya.
Ara tira una mica més enrere en el temps. Apareix, ben rococó, amb una perruca blanca. Sona "Saoko", la primera incursió d'un altre disc en aquesta gira. Però de sobte és, pràcticament, com si ens la cantés Maria Antonieta. Sofia Coppola deu aplaudir des de casa.
"Qui coneix "Motomami"?", pregunta. El públic crida, els de les grades fa estona que han deixat de seure i, a partir d'aquí, arriben un reguitzell de ritmes ben coneguts: "La fama", "La combi Versace", "Despechá". La Rosalía més desvergonyida ha tornat, si és que havia arribat a marxar.
Ara arriba a la plataforma en forma de creu que divideix el públic de la pista en quatre, i deixa l'orquestra al mig. Un botafumeiro gegant comença a enterbolir l'ambient, sona una versió millorada de "CUUUUuuuuuute" que fa: "El millor artista és Déu".
Rosalía torna a l'escenari, al pedestal, emmarcada (literalment) com una Monna Lisa, versionant "Can't take my eyes off you", amb uns quants fans als seus peus que no paren de gravar-la amb el mòbil.
Ara té més sentit que mai quan canta, a "Bizcochito", "No basé mi carrera en tener hits, tengo hits porque yo senté las bases".
I arriba un dels moments clau de la nit. La prèvia de "La Perla" està a l'altura de la cançó. Rosalía, dins d'un confessionari, escolta les penes d'un fan que ha patit un desengany amorós.
Els braços dels ballarins, els del col·lectiu (La)Horde, amb guants de color blanc, l'envolten, la dibuixen, és Rita Hayworth o Marilyn Monroe. Els focus l'assenyalen, és una actriu de cine.
Ara surfeja sobre dos coixins blancs, ara arrenca a córrer amb unes ales blanques a l'esquena, recorrent tota l'escenografia. Escalinates, caixes, teles sinuoses, tot tenyit de blanc.
El vestuari, de blancs i negres, mereix un capítol a part, amb menció especial per al mirinyac i la còfia que evoca un sol i una lluna i que ha portat mentre cantava "Dios es un stalker" entre el públic.
L'emoció sembla que li venç a "Focu'ranni", una d'aquelles cançons en què s'obre en canal i que només està disponible en la versió física del disc. Sembla que això s'acaba quan cau dramàticament enrere des de dalt d'una escala. Som al Liceu?
Però l'autèntic final és quan surt, tapada per una mantellina blanca, per tancar la nit tal com conclou el disc, amb l'adeu total que és "Magnolias". Sense focs artificials, no fan falta.
Afectuosa, divertida amb el públic. Sobrada de veu i expressivitat. De fet, només amb això ja faríem, però, a més, ens ha regalat un espectacle majúscul.
Segur que Rosalía es guardarà asos a la màniga per a cada concert, però la sensació, tant abans d'entrar com a l'hora de sortir, era la d'estar vivint un moment històric.