"Sense ficció" estrena "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà" i "Els subversius"

"La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà"

Ocultes en una casa de Sant Cugat del Vallès a punt de ser enderrocada, apareixen dues capses vermelles. A l'interior s'amaga un tresor totalment inesperat: més de 5.000 fotografies que Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) va fer durant els tres anys de la Guerra Civil: un enorme fris de la vida en guerra d'un dels grans fotògrafs pictorialistes del país. Republicà, catalanista i catòlic practicant, Campañà retrata una realitat tràgica i contradictòria, rica en matisos i en complexitat, amb contrastos sovint dolorosos.

Des d'arcs d'esglésies víctimes de la iconoclàstia revolucionària fins a retrats d'àcrates tan atractius que els mateixos anarquistes van acabar utilitzant per fer postals. Des de protestes per la falta d'aliments davant de l'emblemàtica Pedrera d'Antoni Gaudí fins a soldats del Tercer Reich desfilant per la Diagonal el 1939.

Sense ser fotògraf de cap causa, Campañà esdevé útil per a les múltiples propagandes en lluita. Tant per part dels anarquistes de la CNT-FAI, com del discurs governamental oficial del Comissariat de Propaganda de la Generalitat o del govern republicà espanyol. Fotografiant-ho tot, construeix un enorme fons indefens davant la dictadura del peu de foto. Una instantània de Campañà a la portada del portaveu comunista francès, L'Humanité, pot ser l'encarnació de la revolució; la mateixa imatge, en un diari catòlic irlandès, la baixada als inferns.

Veient com algunes imatges seves eren utilitzades per la propaganda del nou règim franquista a partir del 1939 com ho havien estat pels revolucionaris tres anys abans, acabada la tempesta, Campañà va enterrar les fotografies arriscant-se davant les ordres de la dictadura de lliurar els fons fotogràfics. No va voler que ningú les veiés, però no les va destruir.

Per què un fotògraf fa cinc mil fotografies de la guerra al seu país i les acaba tancant en un parell de capses? Perquè aquell era un llegat gràfic que podia esclatar si no era tractat amb cura pel context històric i pel seu contingut.

Les capses vermelles de Campañà contenien una mirada particular de la guerra i ens descobreixen milers de noves finestres a un episodi determinant de dimensió europea i universal. Alhora, ens interroga sobre l'exercici de la fotografia: és equidistància fotografiar-ho tot?

Aquestes capses són una potentíssima metàfora del que va passar després d'aquesta i d'altres guerres del segle XX a Europa: el gruix de la gent va tancar el record del seu dolor en una caixa per poder continuar vivint. Ni quan el context va semblar que canviava, en morir el dictador Francisco Franco, el 1975, Campañà es va permetre reobrir els seus arxius, negant-se a ell mateix i a la resta de la societat el testimoni de la seva mirada.

Campañà ens interpel·la sobre la memòria històrica. Sobre les coordenades, complexes i plurals, amb què revisitem el passat i quines reaccions provoca en el present. Però fa alguna cosa més, ens força, ens obliga a prendre partit. En humanitzar tots els bàndols, haurà de ser l'espectador el que jutgi si la seva actitud va ser equidistant o un reflex de qui va observar amb cert vertigen la complexitat del comportament humà.

Fitxa tècnica

Guió i direcció: Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné
Realització: Santi Valldepérez i Jaume Moya
Producció executiva: Santi Valldepérez
Direcció de fotografia: Guille Barberà
Muntatge: Guille Barberà
So: Xavi Barberà
Direcció d'efectes visuals: Ruben Molina, Tyson Pérez
Direcció de producció: Jordi Bautista
2020

Una producció de Filmsnòmades en coproducció amb TV3 i RTVE.

 

"Els subversius"

Amb l'elecció de Salvador Allende com a president de la República de Xile, el 1970, el govern nord-americà de Richard Nixon va arribar a la conclusió que no es podia permetre un govern com aquell. "Com va dir Nixon, seria com un entrepà vermell –fet de pa vermell, de pa comunista-, amb Castro al nord i Xile al sud. I llavors va donar l'ordre de fer xisclar l'economia", recorda José Zalaquett, membre del govern d'Allende.

L'11 de setembre del 1973, els militars xilens van donar un cop d'estat, van bombardejar el Palau de la Moneda i, després del suïcidi del president Salvador Allende, van agafar el control del país, amb Augusto Pinochet al capdavant. Es van prohibir els partits polítics, els sindicats i els diaris de l'oposició, i van començar les persecucions, les tortures i les desaparicions. Un cop d'estat que va comptar amb el suport dels Estats Units.

Era l'època de la guerra freda. Hi havia governs que pressionaven l'ONU tant com podien, que tenien agents dels serveis secrets als passadissos vigilant què es feia, seguint les organitzacions de denúncia, amenaçant gent, pressionant altres governs... Al cap de poc, tot i les pressions i la vigilància, el neerlandès Theo van Boven i un grup de companys seus van prendre la iniciativa de crear una comissió que es dediqués a investigar les violacions greus dels drets humans a Xile. Consideraven inexplicable i inexcusable que l'ONU no reaccionés amb urgència davant d'aquella situació.

L'any 1978, van investigar les desaparicions a Xile. Van Boven ho recorda així: "El primer dia de la nostra visita oficial vam haver de fer una mena de visita de cortesia al cap d'estat. Era Pinochet. Es va argumentar que el seu país era conegut per haver comès greus violacions dels drets humans i que ho volíem investigar ‘in situ'. El general es va enfadar molt. De fet, va acusar l'ONU d'estar al servei dels interessos comunistes."

Tom McCarthy, aleshores assistent especial de Van Boven, explica que, després de Xile, el seu gran repte van ser les desaparicions forçades. Sobretot a l'Argentina, però també en altres països: "Cada vegada érem més conscients de la quantitat de persones que havien segrestat i que havien fet desaparèixer a l'Argentina. L'any 1979, només un any després de la investigació de Xile, l'ONU va intentar crear un grup per evitar desaparicions a tot el món. No se'n va sortir."

El febrer del 1982, durant el mandat del peruà Javier Pérez de Cuéllar com a secretari general de l'ONU, Van Boven va pronunciar un discurs inaugural davant de la Comissió de Drets Humans que va suposar un punt d'inflexió: "Les Nacions Unides no es poden esperar a haver condemnat tots els països culpables de violacions dels drets humans per centrar-se en les violacions de determinats països. ¿Com podem dir a les víctimes que ploren d'angoixa i de terror que no podem fer res per alleugerir el seu patiment perquè hi ha altres situacions a les quals no s'ha parat la mateixa atenció?" Va ser un repte per a la Comissió i per als estats membres. La Comissió el va escoltar i va crear un grup de treball, que ell mateix va dirigir i que encara avui tracta activament d'evitar desaparicions a tot el món. "Per determinades circumstàncies, al final em vaig tornar més radical. I vaig pensar que havia de dir el que s'havia de dir. M'era igual si em buscava problemes", rememora Van Boven des de la seva residència a Maastricht.

L'any 2013, aquest grup va visitar Espanya, on encara avui, continua sense saber-se on són moltes de les més de 100.000 persones que van desaparèixer durant la dictadura de Franco –l'estat espanyol, el segon país del món després de Cambodja en nombre de desapareguts- ni què se n'ha fet, dels 30.000 nadons que van segrestar. El setembre del 2017, el grup de treball de l'ONU va condemnar Espanya per no haver seguit les seves recomanacions pel que fa a les persones desaparegudes i les seves famílies. Encara avui no s'ha condemnat ningú ni s'ha començat cap investigació judicial efectiva.

El documental "Els subversius", dirigit per Miles Roston, segueix la constitució d'aquell grup de treball i la seva croada per denunciar la vulneració dels drets humans que els defensors del feixisme i el racisme han imposat als pobles lliures. I s'endinsa també en la figura de Van Boven, que es va convertir en la veu de les organitzacions sud-americanes que les dictadures xilena i argentina van castigar cruelment.

Després de Van Boven, el grup de treball va continuar la seva tasca relacionada amb les desaparicions forçades dels anomenats "subversius". Segons McCarthy, "potser no exactament com ho hauríem fet amb ell. Jo vaig pensar que la feina de l'ONU a favor dels drets humans s'havia acabat, que ja no hi podíem fer res quan van substituir el director. Però m'equivocava. En Theo havia posat uns bons fonaments."

Els canvis que va reclamar Theo van Boven en els seus discursos finals es van implementar, inclosa la creació dels relators especials i d'un alt comissariat. L'any 2005, l'Assemblea General de l'ONU va adoptar la resolució 60/147. Són els anomenats Principis Van Boven.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Miles Roston
Producció: Carles Pastor
Muntatge: Sergi Dias
2016

És una producció de Ethan Films i Carles Pastor (Gaia Audiovisuals), amb el suport de L1 TV, Crea SGR, Culturarts IVAC i l'Institut Ramon Llull.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio