"Sense ficció" estrena "On és el Mikel?", sobre el cas de Mikel Zabalza, i "El joc de la veritat", sobre la guerra psicològica a Irlanda del Nord

"On és el Mikel?"

El 26 de novembre del 1985, Mikel Zabalza, un jove conductor d'autobús, és detingut per la Guàrdia Civil a Sant Sebastià sota l'acusació de pertànyer a ETA i és conduït a la caserna d'Intxaurrondo. Quan la família el va a buscar els diuen que no en saben res. L'explicació oficial és que s'ha fugat poc després de la detenció. Però Mikel no dona senyals de vida. El País Basc crema d'indignació al crit d'"On és en Mikel?". Vint dies després, Mikel apareix mort al riu Bidasoa.

Als seus parents i amics detinguts en la mateixa operació, la Guàrdia Civil els allibera poc després sense càrrecs: ha quedat clar que no són membres d'ETA. Tots ells tenen senyals d'haver patit tortures: el seu relat, en sortir al carrer, és esgarrifós. Han vist en Mikel interrogat a les dependències policials, n'han sentit els crits. I després, el silenci.

L'advocat de la Guàrdia Civil, Jorge Argote, explica la versió oficial en una roda de premsa. Diu que ni tan sols el van arribar a interrogar, que el mateix Mikel es va oferir a portar-los allà on amagaven les armes.

El ministre socialista José Barrionuevo recull i repeteix a les Corts la història de la fuga. Al País Basc, la perplexitat és total. Si s'ha demostrat que no eren membres d'ETA, quines armes havia de buscar? Si no sabia nedar, com és que es va llençar a les aigües profundes del riu? Per què no ha contactat amb la família? No el troben ni a la muntanya, allà on diuen que es va fugar, ni a la vora de l'aigua. Ningú l'ha vist enlloc.

El documental mostra les imatges de les protestes i manifestacions que omplen els carrers de Sant Sebastià, durament reprimides per la policia, gravades per la premsa del moment,. "Non dago Mikel?" (On és en Mikel?) és el clam dels manifestants. L'esperança de trobar-lo amb vida es comença a esvair.

Vint dies després de la detenció, en un indret ja rastrejat a fons, al Bidasoa, apareix de sobte el cadàver del jove. Està en un estat que ja fa difícil detectar la causa de la mort. La càmera del documental, al costat de la família, capta els primers moments de la troballa, l'emoció i la indignació dels familiars quan se'ls enduen el cos per fer-li l'autòpsia judicial. Té senyals de tortures, el mort?

Entrellaçat amb la narració dels fets, sentim el relat dels seus companys de detenció que van patir la tortura policial. Parlen a càmera dels nou dies que van estar detinguts a la caserna d'Intxaurrondo. "Era entrar en un món sense lleis, en un món que té unes altres lleis. És com entrar en una atmosfera que no té gravetat, és una cosa que no et pots ni imaginar com és. Intxaurrondo és l'infern. Allà no hi ha cap de les coses que has après ni aquelles en què t'han educat", diu el dibuixant i escriptor Ion Arretxe.

Les seves reflexions mostren l'empremta inesborrable que deixa la tortura, no només al cos, sinó també a l'ànima. "Hi ha un moment en la detenció, i que després t'acompanya en la vida, que és la idea que no has estat valent, que en el fons has estat un merda. Ells t'ho fan veure de seguida."

Tot i les clares contradiccions, i les evidències de tortures i mentides, el govern espanyol s'aferra a la seva versió. "Hi ha la nostra versió i hi ha l'altra versió, la dels que són amics de la gent que segresta, extorsiona i assassina al País Basc. Aquestes són les dues versions que hi ha, i cal optar per l'una o per l'altra", insteix José Barrionuevo, ministre de l'Interior (PSOE), al Congrés dels Diputats.

La família i els amics de Mikel Zabalza neguen que tingués cap relació amb ETA. "Als seus germans també els van dir: ‘Us detenim per haver mort algú i us apliquem la llei antiterrorista." Això els van dir. I després, al cap d'unes hores, els van posar en llibertat sense càrrecs", insisteix Garbiñe, la seva mare. "El nostre nano no està ficat en res de res. Només afiliat a ELA, el sindicat de treballadors bascos. Però no era un etarra, ni de bon tros! Vull que quedi ben clar per a tothom: el nostre nano no era un etarra, ni tan sols simpatitzant."

Quan acaba el rodatge del documental ja han mort molts dels testimonis. Un d'ells la mare de Mikel, que mor convençuda que algun dia se sabrà la veritat, "perquè no hi ha crim perfecte". També han mort la seva nòvia, Idoia, i l'escriptor i dibuixant Ion Arretxe, prematurament. Tots tres moren sense que ningú s'hagi responsabilitat ni hagi estat jutjat per la mort de Mikel ni per les tortures als altres detinguts. Avui, la família de Mikel Zabalza continua reclamant veritat, justícia i reparació.

Un informe elaborat pel metge forense Paco Etxeberria per al govern basc descriu 4.113 casos de tortura al País Basc entre el 1960 i el 2014. Es calcula que a Navarra hi podria haver uns 1.000 casos més. La immensa majoria han quedat impunes.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas
Producció: Izaskun Arandia i Miguel Ángel Llamas
Muntatge: Amaia Merino
Música: Gorka Pastor

"On és Mikel?" ("Non dago Mikel?") és una producció d'Izar Films.

 

"El joc de la veritat"

Més de vint anys després de la fi del conflicte, milers de famílies es manifesten encara pels carrers de Belfast exigint la veritat. Acusen l'estat britànic, la policia i els serveis d'intel·ligència d'amagar el que va passar realment amb la mort dels seus éssers estimats. Un mur de silenci oculta la col·laboració secreta i sovint criminal entre aquestes institucions i diversos grups terroristes unionistes. És el que en diuen "the collusion", la conxorxa. "El joc de la veritat" explica algunes d'aquestes històries. 

La primera, la de l'atemptat amb bomba que va destruir, el 1971, un pub anomenat McGurk's a l'àrea catòlica de Belfast. Quinze parroquians hi van morir i disset més van quedar ferits. Tot i que la zona i les víctimes eren netament catòliques i republicanes, la policia britànica i els mitjans unionistes van córrer a atribuir aquest atemptat a l'IRA, i els mitjans nord-irlandesos es van adherir a aquesta versió.

No ho deien per error, ni per casualitat. La guerra psicològica era un dels ingredients principals de la contrainsurgència militar britànica: desinformació, propaganda, el que fos necessari per desacreditar l'enemic. Colin Wallace, oficial britànic assignat al departament d'operacions psicològiques, explica en el documental com es va desplegar, la mateixa nit de l'explosió, la falsa versió policial.

Sis anys després de l'atac al McGurk's, un excombatent unionista anomenat Robert Campbell va confessar davant de la policia que n'era l'autor. Mai no ha quedat clar qui l'hi va ordenar ni qui va escollir l'objectiu. 

"El joc de la veritat" entra també, a partir de l'assassinat d'un advocat, Pat Finucane, en el joc d'amenaces i atacs contra juristes del bàndol catòlic. Fins i tot al propi Parlament britànic, un ministre va afirmar que certs advocats eren inequívocament simpatitzants o col·laboradors de l'organització armada catòlica, fet que es va interpretar com a llum verda per convertir-los en objectiu. També en aquest cas, amb múltiples evidències, ha estat impossible demostrar la conxorxa entre l'estat britànic i les bandes paramilitars unionistes, responsables de centenars d'assassinats. 

El paper d'aquestes bandes, unitats paramilitars extremadament violentes com l'Associació de Defensa de l'Ulster (UDA), que duien a terme operacions en què l'exèrcit no podia actuar obertament, també va ser fonamental en el conflicte. La connivència amb la policia, segons els observadors, era evident: robatoris d'armes, accés a informació reservada, impunitat absoluta. 

Qui es cuidava de fer efectiva aquesta connivència, la "conxorxa", a dins mateix de la policia, era la Secció Especial vinculada als serveis d'intel·ligència, en funcions de policia política. Una secció omnipotent per interferir les investigacions criminals ordinàries i impedir la detenció, interrogatori i inculpació de possibles informadors. Segons un expert entrevistat al documental, als arxius computeritzats de la Secció Especial hi havia les dades d'un 40% de la població nord-irlandesa, en una operació massiva de control inèdita fins al moment. 

El paper dels agents dobles, infiltrats i informadors de la policia no ha estat esclarit mai. Informes oficials encarregats molts anys després es limiten a constatar la falta de control dels successius governs britànics per mantenir els seus agents dintre de la llei. Un nombre indeterminat de serveis i cossos civils i militars, legals o encoberts, va participar en el conflicte nord-irlandès del costat unionista, amb un cost immens en vides i béns, en pressupost i en desestabilització. 

També, òbviament, l'IRA va jugar a la desinformació i va emprar mètodes execrables. Per contrarestar la infiltració, l'Exèrcit Republicà Irlandès va desenvolupar un servei d'intel·ligència i seguretat propi extremadament eficaç. Quan es descobria un traïdor -un informant, un agent doble- era immediatament executat. Això va tenir tràgiques conseqüències també dins del camp republicà, amb errors que no només suposaven la mort del suposat infiltrat, sinó també la mort civil de la seva família, marginada per veïns i amics. Aquestes són, probablement, les famílies a qui més ha costat reivindicar els seus éssers estimats. Aquest és el cas del fill de Frank Mulhern, un dels testimonis del documental. 

Un altre dels casos investigats és l'explosió d'una bomba amb nou morts en una peixateria, al veïnat de Shankill, un barri protestant. Una recerca periodística va demostrar, anys després, que tot i que els executors eren joves republicans, qui va ordenar l'atemptat, un comandament de l'IRA, era un infiltrat de la Secció Especial. Tot i la incredulitat inicial, també hi ha famílies unionistes entre les que denuncien el joc brut del govern britànic durant el conflicte a Irlanda del Nord. 

Sense justícia no hi pot haver veritat i, tal com conclou el documental, sense veritat és impossible tancar el dol. Però també és cert que de vegades, com passa a alguns dels testimonis del documental, és millor deixar-ho córrer per poder continuar vivint. "No necessito saber res més, se me'n fot qui sabia què, ja en tinc prou", diu el viudo d'una de les peixateres de Shankill.

El govern britànic ha practicat durant dècades una política de negatives i ajornaments, que per a molts té l'objectiu de no fer cap revelació mentre quedin a Irlanda del Nord testimonis vius dels anys dels "Troubles". 

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Fabienne Lips-Dumas
Música original: Tristan Lepagney
2021

"El joc de la veritat" ("Game of truth") és una producció de Domino Production – Seppia –New Decade en coproducció amb RTBF.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio
#SenseFiccióTV3