"Sense ficció" se suma a la programació especial de la setmana dels refugiats amb l'estrena de "No puc tornar a casa" i "Refugi Dresden"
"No puc tornar a casa"
"No puc tornar a casa" és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d'indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l'estat espanyol, un territori de la frontera sud d'Europa, se situa a la cua de la Unió Europea pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d'asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah.
Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l'any 1980. L'octubre de l'any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d'Alep i el Joan va anar a buscar-lo a Àustria per portar-lo a Artés, al Bages. Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida.
L'Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès Occidental, en un centre d'acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L'Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d'asil polític, sempre amb la incertesa que això representa.
L'Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt. Una família d'origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l'han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona.
El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l'any 1975 pel fet d'haver nascut a l'excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d'un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans.
Quatre històries amb un nexe d'unió: cap d'ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l'ACNUR (l'Agència de l'ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s'acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians, una quarta part de la població, que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.
"Refugi Dresden"
El 2015, Alemanya va ser l'únic país europeu que va exercir una política de portes obertes als refugiats que arribaven massivament fugint de països en guerra. Com a resultat, en un any Alemanya va acollir un milió de persones. El documental mostra l'impacte d'aquest fenomen a Dresden, una ciutat situada al focus mediàtic pel fet de ser el bressol i l'escenari de les manifestacions de Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident), una organització obertament hostil amb els refugiats.
"Refugi Dresden" mostra una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, que influeix en la manera de posicionar-se davant l'arribada dels refugiats. Per a uns, el passat i les experiències pròpies els donen motius per involucrar-se en accions d'acollida, mentre que d'altres hi troben justificacions per rebutjar l'estranger. Nora Lang, supervivent del bombardeig durant la II Guerra Mundial que va reduir Dresden a cendres la nit del 13 de febrer del 1945, s'identifica amb les persones que han patit l'horror, que ho han perdut tot i sap que necessiten ajuda. D'altres, però, reaccionen amb por, hostilitat o violència davant l'arribada dels refugiats.
Partint de les dades actuals, "Refugi Dresden" mostra que l'acollida de refugiats a Alemanya és una constant des del final de la II Guerra Mundial i que el desemparament viscut per les persones desplaçades és el mateix a totes les guerres.