Sense l'Acord de París, encara estaríem pitjor

El 12 de desembre del 2015 el món es va posar d'acord per posar fre a l'escalfament global, mantenir-lo preferentment per sota de l'1,5º i no sobrepassar de cap manera els 2 graus. 

10 anys després, només una de les 196 parts que el van firmar, els Estats Units, se n'ha desmarcat, però la resta de la comunitat internacional continua considerant aquell acord com un marc vàlid per reforçar la lluita mundial contra el canvi climàtic, una espècie de brúixola que des d'aleshores guia les polítiques de mitigació i adaptació a escala global i dona les pautes perquè els governs les converteixin en lleis i normatives.  

Millores, però lentes i insuficients

En la primera dècada de la seva aplicació no ens n'hem sortit en limitar l'escalfament per sota de l'1,5º, però sense París encara estaríem pitjor. 

L'Acord ha reduït la corba  d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, que ens portaven a un escalfament de 4 graus i la previsió ara, és que en aquest segle ens situem per sobre dels 2.

La guia de l'Acord de París obliga tots els països a reportar davant de Nacions Unides què pensen fer per reduir les seves emissions de CO2, metà i altres gasos defecte hivernacle, són els plans coneguts com NDC, que, amb retard i amb menys ambició de la que seria necessària, tothom ha assumit que cal tenir. 

Que els Estats Units, segon emissor mundial, hagi sortit de l'acord i Trump no tingui cap intenció de reduir emissions, no facilita que la resta assumeixi grans compromisos. La Unió Europea és un clar exemple de com aquest context de negacionisme i extrema dreta creixents dificulta l'ambició climàtica. 

La UE ha entregat el seu NDC tard i tot i que es compromet a reduir les emissions en un 90% el 2040, permet als estats que compensin fins a un 10% de les seves comprant-ne a tercers països.

Amb els 121 NDC que ara tenim globalment, la reducció d'emissions pel 2035 serà d'un 12% i el que necessitaríem per no superar l'1,5 és rebaixar-les un 55% o un 35% si ens conformem d'arribar als 2 graus d'escalfament.

La revolució renovable

L'Acord de París i totes les cimeres climàtiques que l'han desenvolupat en aquests 10 anys, han donat els senyals per reorientar finances i producció cap a una economia verda que ens ha de conduir cap a les zero emissions el 2050. 

En aquesta dècada, la  capacitat mundial de renovables s'ha multiplicat arribant a nivells de record impensables el 2015 i el món ja ha deixat per escrit a la cimera de Dubai que abandonarà progressivament l'ús dels combustibles fòssils, tot i que no hem estat capaços de posar-hi data ni de concretar com ho farem. 

De fet, la COP30, la que s'ha fet aquest novembre al Brasil, havia de tancar-se amb un full de ruta que detallés com deixarem d'explotar gas, petroli i carbó, però les pressions dels "petroestats" i dels països del sud que no volen abandonar-los si abans no els ajudem a crear aquesta nova economia no ho han fet viable.

En aquests 10 anys des que es va assolir l'Acord de París, els països industrialitzats han reconegut la seva responsabilitat pel que fa a l'escalfament global i les seves conseqüències, han acceptat la creació d'un fons per compensar les pèrdues i els danys que genera el canvi climàtic, s'han compromès a mobilitzar 300.000 milions de dòlars anuals el 2035 per finançament climàtic i a l'última COP, a triplicar la partida destinada a adaptació. 

Són avenços derivats del que es va acordar el 2015, però la lentitud amb què arriben aquests fons, quan arriben, ha minat la confiança del sud global que cada cop es resisteix més a assumir compromisos de canvi sense garanties que rebrà els diners que l'ajudin a fer-lo.

La desconfiança en el sistema plana cada cop més en les negociacions climàtiques i n'està dificultant els avenços. 

A la cimera d'aquest any, davant la impossibilitat d'aconseguir el consens de totes les parts per posar data a l'abandonament dels combustibles fòssils, un grup de 80 països liderat per Colòmbia, ha anunciat la creació d'una trobada al marge de Nacions Unides l'any vinent a Santa Marta per mirar de posar fil a l'agulla. 

En un món com el que tenim ara, prendre decisions de pes per consens de tots els governs del món, és gairebé impossible i l'emergència climàtica requereix una celeritat i valentia que el 2015, es va concretar a París i que el 2025 costa de trobar.

DANA, sequeres i altres danys

Fa 10 anys el món va reconèixer que si no frenem l'escalfament global per sota d'1,5 graus, els riscos i els danys del canvi climàtic es multiplicarien. I aquest és precisament el moment en què estem. 

Només aquí, ja hem patit una sequera sense precedents, una dana amb efectes catastròfics, incendis forestals i onades de calor cada cop més intenses i freqüents. 

En 40 anys, els fenòmens meteorològics extrems han provocat entre 85.000 i 145.000 morts només a Europa i es calcula que les pèrdues econòmiques derivades de sequeres, inundacions i altres desastres climàtics en aquest període ronden el mig bilió d'euros al vell continent. 

El canvi climàtic ens recorda que el model de vida que hem inventat no és sostenible, però ens resistim a renunciar-hi i la natura no ens permetrà que continuem per aquest camí.