Ser mare amb discapacitat intel·lectual: "Em volien esterilitzar"
L'Evelyn s'acaba de despertar de la migdiada. Aviat farà quatre mesos i la seva mare se la mira embadalida mentre la nena somriu. Raquel Manzano té una discapacitat intel·lectual del 65% i sempre havia manifestat el seu desig de ser mare. Finalment, i després de dos anys intentant-ho, ho va aconseguir a través d'inseminació artificial.
La Raquel explica que al centre on vivia li van demanar fins a quatre vegades "si em volia operar per no tenir fills. Els vaig dir que no perquè el meu cos és meu".
Fins fa només sis anys, les dones amb discapacitat intel·lectual, incapacitades judicialment, podien ser esterilitzades sense el seu consentiment. Una reforma del Codi Penal va abolir aquesta pràctica, que, segons les Nacions Unides, es considera una modalitat de tortura.
En l'esterilització quirúrgica a les dones se'ls lligaven les trompes. També se'ls podia administrar un tractament amb pastilles després que un jutge ho autoritzés a petició de la família o dels tutors legals.
Sense dades oficials
Segons diverses entitats consultades pel programa "Solidaris" de Catalunya Ràdio, la realitat de les dones amb discapacitat que han sigut mares, com el cas de la Raquel, és difícil de quantificar perquè no existeixen dades oficials.
El que sí que existeix és un estudi fet el 2024-2025 des de Plena Inclusión España, que conclou que, d'una mostra de 475 dones amb discapacitat intel·lectual, només 6 de cada 100 tenien fills. També assenyalen que gairebé un 60% va tenir fills amb la seva parella (tots homes) i que poc més del 40% els va tenir sola.
En declaracions al mateix programa, Raquel Montllor, membre del grup de dones feministes de DINCAT, explica que la maternitat de dones com la Raquel es qüestiona "perquè la societat pensa que no seran capaces de tirar endavant".
Montllor afegeix que hi ha una mentalitat instal·lada que assenyala que "una persona amb discapacitat no és vàlida ni per cuidar-se ella mateixa, encara menys una criatura". Per Montllor, és molt important "que aquestes dones puguin parlar perquè tenen molt a dir-hi".
Quin suport tenen?
La Raquel viu amb la nena i el seu company, que també té un 44% de discapacitat, en un pis adaptat a Cornellà de Llobregat. L'entitat Som Fundació és qui ajuda la mare primerenca en tot el que necessita. La referent social de la Raquel és Estefania González.
En declaracions al programa "Solidaris", González explica que "en el seu dia a dia l'ajuden en la presa de decisions, l'acompanyen al pediatre, en la gestió de temes burocràtics o a buscar feina", sempre prioritzant la seva capacitat de decidir.
Per González, és evident que hi ha dificultats perquè "hi ha molt estigma i prejudicis i una pregunta que sobrevola: ho sabrà fer?". L'educadora social afegeix que quan es pronuncia la paraula "discapacitat" s'encenen totes les alarmes.
I explica que s'han trobat en situacions quotidianes amb persones que "s'adrecen a nosaltres, en lloc de la Raquel, perquè som les professionals que l'acompanyem com si ella no pogués respondre". Com quan, després de parir, la llevadora els va dir: "què farà ara la Raquel a casa amb la nena, si no sap donar un biberó?".
Des de Som Fundació van respondre que totes les mares passen pel mateix i que necessiten un cert acompanyament per aprendre a canviar els bolquers o a preparar un biberó. Per la Raquel, el més dur, diu, és lluitar contra la mirada social:
Quan vas a la clínica o al metge i dius que ets discapacitada, les teves paraules no valen per a res.
La referent social de Som Fundació denuncia que "no existeixen ajudes a la criança adaptades a dones amb discapacitat".
Les esterilitzacions
Casos com el de Raquel Manzano generen encara molt debat social. La periodista Maria Bonillo ha investigat sobre aquesta realitat a "Ventres sota custòdia. Històries de l'esterilització forçosa a dones amb discapacitat", publicat a la Institució Alfons el Magnànim.
Bonillo explica al programa "Solidaris" que les dones que va entrevistar no havien rebut formació sexual adequada perquè "quan hi ha una discapacitat el tema de la sexualitat s'acostuma a amagar". A aquestes persones se les infantilitza, conclou.
Sobre l'esterilització, Bonillo sap que amb el control del dret reproductiu "es controla el dret al plaer i a decidir sobre el propi cos". Per això creu que el debat "no és sobre els embarassos, sinó que té a veure amb l'autonomia". Les dones entrevistades, assegura, "no parlaven només de maternitat, sinó també del dret a tenir una parella o a explorar la seva sexualitat".
Sobre aquesta qüestió, remarca la periodista, també s'hi ha d'afegir un biaix de gènere, perquè "dones i homes amb discapacitat no han rebut el mateix tractament". El debat, assegura, sempre apareix al voltant del cos de la dona, "perquè de la paternitat d'homes amb discapacitat se'n parla poc". Per Bonillo, "a les dones se les esterilitza i als homes se'ls porta de putes".
La investigadora també aborda el paper de les famílies en aquests processos. I creu que és molt important no convertir les famílies en culpables "perquè la majoria de les persones que es fan càrrec de les persones discapacitades són dones que no han tingut recursos i que ho han hagut de passar soles".
Interès superior del menor
Un dels debats que es generen al voltant de la maternitat i la discapacitat intel·lectual té a veure amb l'interès superior del menor. Qui el garanteix? Estefania González, de Som Fundació i referent de la Raquel, diu que "estem davant d'una gran responsabilitat" i recorda que a les mares que atén sempre els diu "que la criatura és el més important, perquè és la més vulnerable". Per això, explica, s'han de garantir tots els suports necessaris.
Per la seva banda, la periodista Maria Bonillo és contundent i opina que la pregunta sobre l'interès superior del menor "l'hauria de respondre tothom, no només les dones amb discapacitat". Bonillo diu que a ningú se li exigeix demostrar que serà un bon pare i una bona mare. I conclou que "hi ha moltes persones sense discapacitat que exerceixen unes maternitats i paternitats molt deficients i això no provoca que se'ls retirin els drets reproductius".
Una altra complexitat té a veure amb les custòdies. Estefania González afirma que s'és davant d'una situació contradictòria perquè "moltes dones són tutores de les seves filles, però al mateix temps necessiten ajuda per anar al metge, fer gestions o buscar feina". Per això remarca la tasca de l'equip social per prevenir situacions que puguin perjudicar les criatures.
Altres maternitats
La Leia està a punt de fer quatre anys. La mateixa edat que tenia la seva mare quan es va quedar cega. Per la Sabina, aquesta discapacitat no va ser mai un hàndicap perquè, per ella, "és una situació habitual" encara que requereixi aprenentatges diaris.
A l'ONCE li van ensenyar a tenir cura de la criatura als cursos de puericultura adreçats a pares i mares cecs o amb discapacitat visual greu que fan des de fa més de 25 anys. Mar Sardón, tècnica de rehabilitació i responsable d'aquestes formacions, explica que el més important "és que els pares treballin l'oïda per poder saber on són els seus fills".
A casa de la Sabina, per exemple, com que tenen parquet, poden detectar on és la nena pel soroll de la fusta. En canvi, quan surten al carrer, "li han de posar un picarol a les sabates per tenir-la controlada". Als cursos, a la Sabina i a altres pares amb discapacitat visual, els han ensenyat a preparar biberons, a canviar bolquers, a gestionar la medicació o a garantir la seguretat de la llar.
Ara, la Leia ja comença a ser conscient que la seva mare no la pot veure. Per això, la Sabina té molt clar que no vol ser una càrrega ni transmetre-li gens de por, tot i haver-se d'enfrontar a la mirada compassiva i al prejudici. Abans de tenir-la, diu que va sentir més d'un cop: "pobreta, cega i embarassada. Com s'ho farà per cuidar la criatura?".