Sis dones narren l'assetjament sexual a la feina: "Quants Rubiales hi ha darrere de Rubiales?"

Fa uns dies, escrivia a bustiadenuncia@tv3.cat una dona que havia patit assetjament sexual a la feina. En el seu correu es preguntava: "Quants Rubiales hi ha darrere del senyor Rubiales?".

Ella no és l'única que ha decidit trencar el silenci, en alguns casos de dècades, a través d'aquest canal de comunicació que ofereix TV3.  

La denúncia contra el ja expresident de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales ha obert la caixa dels trons, i no només en l'àmbit esportiu: també entre les dones que no han sigut mai focus d'atenció mediàtica, però que tenen en comú amb Jenni Hermoso que han patit assetjament sexual en l'àmbit laboral.  

La gran majoria han callat i han patit molt temps, en alguns casos en absoluta solitud, diuen, silenciades per un entorn i un sistema on fins ara no han trobat com obrir-se sense embuts.

Parlant amb nosaltres volen fer una passa per trencar la impunitat amb què sovint actuen els agressors, i també ser la veu de moltes altres que mai explicaran el seu patiment.  

I ho fan algunes des de l'anonimat, convençudes que la lluita feminista encara ha de fer passes per garantir que el seu testimoni no sigui una arma llancívola des dels sectors més conservadors, que se'ls torni en contra i els faci el camí de la vida, un cop més, més difícil.

Tots els missatges que us detallem són de dones que han escrit a la bustiadenuncia@tv3.cat i que han parlat personalment amb l'equip d'investigació d'Informatius de TV3.
 

Comercial d'una empresa de distribució de productes mèdics

L'experiència d'aquesta testimoni té lloc en una empresa on l'assetjador és el cap directe i propietari del negoci: un directiu amb poder que utilitza eines de seducció i promoció a una treballadora amb finalitats no precisament professionals. En aquest vídeo relata la història: 

I aquest és el testimoni rebut a la bústia:

Hola, bona tarda. Vaig veure al Telenotícies el vostre reportatge sobre assetjament sexual a la feina i us he volgut escriure. Malauradament, encara hi ha moltes persones que pateixen situacions molt desagradables a la feina i que no saben com actuar.

Soc de Barcelona i em va tocar viure una situació d'assetjament a la feina durant un any.

L'any 2020, vaig entrar a treballar com a comercial en una empresa de distribució de productes mèdics.

L'empresa porta activa més de 20 anys i el propietari té un perfil molt segur de si mateix, autoritari i controlador. Ell era directament el meu cap.

L'any 2021, em va proposar ser la responsable de producte i treballar directament amb ell. Em deia que aquest nou càrrec comportaria viatjar molt amb ell i no poder tenir fills durant, almenys, 5 anys.

No li vaig donar gaire importància i vaig acceptar (soc jove i el que sempre he volgut és posicionar-me bé dins el sector) i a partir d'aquí vaig començar a tenir un contacte molt directe amb ell. Reunions, viatges, cursos de formació, responsabilitats, reconeixements públics... La cosa va anar a més quan els cursos de formació que ell em donava directament van passar a fer-se en hotels on ens quedàvem dos o tres dies a dormir.

Realment, fèiem poca formació, ja que ell preferia anar a sopar, anar a caminar, anar als spas de l'hotel junts... Inclús després de sopar em deia que entrés a la seva habitació per prendre una copeta de vi...

Sé que no és gens habitual i que és estrany, però tot va començar molt a poc a poc, sempre dient que em tenia molta confiança, manipulant-me per tal que jo no ho veiés estrany, tractant-me com una amiga i no com un cap-empleada. Dins meu sabia que alguna cosa no anava bé, no em sentia gens còmoda, però estava tan manipulada que ho acabava veient "normal".

Jo sempre vaig estar cohibida. Em sentia vulnerable i estava sotmesa a la pressió i dualitat de no dir-li que no perquè jugava amb la pressió de perdre la feina (que m'agradava) i no volia, tot i que racionalment sabia que alguna cosa no era correcta.

Ell, abusant del seu poder, sempre abusava de mi en espais on ningú ens veia, on no hi havia càmeres, i ell sempre es preocupava de no deixar res per escrit per, òbviament, no deixar proves.

Em tocava el cul.

Em mirava molt quan anàvem als spas.

M'intentava fer petons.

Em deia que em quedés a dormir a la seva habitació i, quan jo marxava, em deia que el deixava sempre amb les ganes...

Em deia que em vestís amb samarretes amb escot.

Em parlava i reconeixia que em mirava els pits.

Va haver-hi un dia que, fins i tot, es va canviar davant meu i se'm va insinuar.

No em vaig atrevir a explicar res a ningú per por de què podria pensar la gent, tot i que els amics de la feina em deien que anés amb compte ja que el seu comportament amb mi no era normal, i que ja havia actuat així amb altres companyes que ja no estaven a l'empresa.

Quan vaig començar a posar certs límits i a dir-li que no volia anar a la seva habitació, l'endemà em menyspreava davant dels companys dient que la meva presentació estava mal feta o que no era cert el que jo estava dient.

Fins aquell moment no vaig reaccionar; vaig veure que si no parava, acabaria malament.

A banda d'això, jo tenia una relació sentimental en secret amb un company de feina que també treballava directament amb el cap.

Quan em vaig atrevir a explicar-l'hi tot a la meva parella, vam decidir dir-li al nostre cap que érem parella. Aquell dia es va posar com una moto i no va acceptar que a la seva empresa hi hagués una relació sentimental entre dos treballadors.

Des d'aquell moment ens va menysprear als dos, i no ens tenia en compte per res. Al cap d'uns mesos vam anunciar a l'empresa que ens casàvem, i, pocs mesos més tard, a mi em va acomiadar per motius gens creïbles.

Vaig denunciar l'acomiadament i m'han hagut d'indemnitzar, però mai he pogut denunciar l'assetjament per falta de proves tangibles, i això és el que més em dol i més ràbia em fa, perquè quan agafes distància i t'adones de tota la situació a què has estat sotmesa, que fins i tot has perdut la feina per un atac de gelosia del teu cap... és molt fort.

Els meus advocats em van dir que, com que era un home tan poderós, la denúncia no aniria enlloc, ja que ho taparia tot amb diners i ho negaria tot. Així que sempre m'he tirat enrere, també per por de possibles represàlies, de ser jutjada i de quedar com una mentidera.

T'arribes a qüestionar si és culpa teva, si dones aquesta imatge de noia "fàcil", de si no saps posar límits, de què hauria passat, etc. Poses en dubte fins i tot si realment tu vals com a professional o no. O si, en el meu cas, em van augmentar el càrrec només perquè el meu cap es volia ficar al llit amb mi o perquè realment ho valia professionalment? I entres en un cercle d'ansietat molt gran. I això, amb només 30 anys, on la il·lusió que tens és trobar una bona feina i poder desenvolupar una bona carrera professional.

Espero poder ajudar altres persones que es trobin en una situació similar a la meva. Realment no te n'adones de la gravetat dels fets fins que no prens una certa distància i t'atreveixes a anar explicant els fets al teu cercle més proper... Jo tinc la gran sort d'haver pogut sortir d'aquesta manipulació, d'haver refet la meva vida laboral i de sentir-me molt més forta després de tot.

Una abraçada a totes!"
 

Infermera quirúrgica

Pel que hem vist també en els escrits que rebem de dones agredides, la violència sexual es produeix en àmbits laborals molt diversos. Aquest missatge d'una dona que treballa com a infermera ha arribat els últims dies a la bustiadenuncia@tv3.cat

"Explico el meu cas perquè crec que entre tots hem d'acabar amb tota mena d'abusos: al carrer, a casa i també a la feina.

Jo, com moltes dones de la meva generació -tinc al voltant de 55 anys- he patit tocaments al pit o al cul pel carrer, per part de desconeguts... Avui, espero i confio que una educació basada en el respecte mutu ajudi a erradicar-ho.

Tot i haver patit aquests abusos al carrer, el que no m'esperava és que un company amb estudis i suposadament educació també ho fes. Jo tenia una feina estable i ell no era el meu superior, però sí que hi havia una superioritat d'edat, d'aproximadament 20 anys...

Soc infermera quirúrgica d'un hospital de l'ICS i fa uns vint anys, durant una intervenció, estava ajudant un cirurgià a operar un pacient i em va tocar el pit. Això es va tornar a repetir fins a tres dies diferents. El primer cop ja va quedar clar que no m'agradava, però, tot i així, ell ho va fer en dues operacions més. Un temps després es va jubilar.

No sé si algú se'n va adonar, però ningú va dir res, i jo no vaig dir res per vergonya. Sempre he estat una persona més aviat introvertida i quan va passar tot vaig tenir la sensació que ningú em donaria suport... Així les coses, el millor que podia fer era oblidar què havia passat si no volia que, fins i tot, em qüestionessin la meva actitud.  

Per mi això és violència, ell em va violentar i jo ho vaig passar malament.

Crec que ara l'hospital té un protocol per denunciar-ho.

No sé si hi ha més casos...

He intentat oblidar i ho he explicat molt poques vegades, fa mal tornar a recordar...

Però penso que és el moment de dir prou. S'ha acabat!

Per què hi ha homes, majoritàriament homes,?que es creuen impunes davant aquests actes?? NO ENS AGRADA.
Animo a denunciar-ho per acabar amb aquesta impunitat." 
 

MARIA, comercial d'una petita empresa

"He rebut assetjament a la feina durant dos anys, per part del cap.

Si no aconseguia el que volia em putejava a la feina o em menyspreava...

Mai ho he superat...

El sindicat CCOO em va aconsellar que no denunciés perquè no tenia proves, i els companys tampoc es van voler involucrar... Però el mal el porto dins meu i no em deixa avançar a la meva vida..."

Aquest és el missatge que la Maria va fer arribar a la Bústia Denúncia de TV3 fa dues setmanes. Poc després vam poder parlar amb ella cara a cara i aquesta notícia recull el seu relat complet, que podeu veure en aquest vídeo:

Comptable

També ha volgut alçar la veu després de tres dècades i mitja en silenci aquesta dona que treballava en una empresa familiar on el propietari, que era l'assetjador, tenia vincles amb una poderosa institució religiosa. Diu que ens escriu per si pot ajudar algú que pugui estar passant pel mateix:

"Tinc 62 anys i d'allò ja en fa 35. Jo en tenia 27, estava casada i tenia una nena de 2 anyets. L'assetjador va ser el meu cap i propietari de l'empresa familiar on jo treballava, un home d'uns 40 anys. Era un negoci familiar, de pells, on al matí jo treballava amb la seva dona. Tenien tres fills.

A la tarda, ell s'ocupava de la comptabilitat i sovint ens quedàvem sols. Jo treballava de recepcionista, però portava altres temes, també comptables, i ens havíem d'asseure junts moltes vegades perquè m'expliqués coses. Recordo aquells moments amb terror, perquè sabia que ell ho intentaria. I passava gairebé a diari: em posava la mà a la cuixa i ja no em podia ni moure. Em sentia atrapada com un ratolí en una trampa. Ho feia fins i tot quan la seva dona hi era, ja que des d'on ella seia no ens podia veure. Es devia sentir molt segur, el molt...

Pitjor encara era quan havia de portar-li algun llibre al despatx, perquè intentava per tots els mitjans agafar-me i fer-me petons; jo no sabia com treure-me'l de sobre, el despatx era petitíssim i no hi havia escapatòria.

I ho recordo tot amb tanta claredat com si hagués passat ahir. I encara que mai ho havia posat per escrit, me n'adono ara mateix, quan ho explico, que ho porto tot gravat a dins meu.

La primera vegada que em va tocar no podia donar crèdit al que estava passant. Vaig acabar corrent al voltant de la gran taula de juntes que hi havia al despatx perquè no m'atrapés.

L'escena havia començat quan jo estava posant una jaqueta de pell en un maniquí que teníem sobre d'una taula; quan vaig anar a botonar-la, amb els braços alçats, com el cap i la mirada, ell em va assaltar per darrere, abraçant la meva cintura i tocant-me pels costats. Em vaig girar, el vaig empènyer i vaig córrer a l'altre costat de la taula, fins que es va cansar d'intentar agafar-me. Però per desgràcia no seria l'últim cop que es repetiria un episodi com aquell.

Poc temps després, la dona em va començar a explicar coses i a dir-me que sospitava que el seu marit l'enganyava. Em va botar el cor i vaig plantejar-me com explicar-li el que m'estava fent a mi el seu home. Jo no sabia si s'havia encapritxat de mi o si ell tenia, a més, algun embolic.

No sabia què fer. Mai ho vaig explicar a casa, ni al meu marit, ni a la meva mare, ni a cap amiga. Sentia vergonya, com si jo en tingués la culpa. També por: pensava que si l'hi explicava al meu home, potser ell aniria a barallar-se amb el meu cap, que a més era de l'Opus Dei, i patia perquè li fessin mal al meu marit. Ja se sap com és, aquesta gent. Marxar de la feina hauria estat la manera més ràpida de resoldre-ho, però no m'ho podia permetre, necessitàvem els diners a casa. Em sentia atrapada.

Només em vaig atrevir a explicar-ho a unes persones amb les quals vaig fer amistat i que van intentar ajudar-me perquè tenien mitjans. Tampoc mai em vaig atrevir a denunciar pel poder que sabia que tenia una institució com l'Opus Dei, i temia que si ho feia, prendrien represàlies contra mi o contra el meu cercle proper. Em vaig espantar i vaig callar.

Poc temps després, però, vaig notar que la dona em va començar a tractar amb més distància. No sé si ell li va explicar alguna cosa. Portava més d'un any treballant amb ells i encara no estava assegurada. La qüestió és que em van acabar assegurant i acomiadant un mes després. Penso que contractant-me van voler evitar que els denunciés per fer-me fora. I vaig marxar d'allà sense voler tornar a saber res més d'aquella gent.

Tan aviat com vaig veure a TV3 una notícia que oferia una bústia de denúncia per a qui hagués patit assetjament sexual a la feina, em va venir al cap la meva vivència. Tan sols vaig pensar que si amb la meva història podia ajudar alguna dona valia la pena explicar-ho, i sense més m'hi vaig posar."
 

Professora d'institut

Un altre missatge que vam rebre començava així:

"Soc professora i prefereixo preservar la meva identitat per temor a no tornar a ser contractada."

Quan la vam trucar va accedir a explicar la seva vivència a càmera i el seu testimoni es recull en aquest reportatge:

El contingut complet del seu correu electrònic és tan o més colpidor que el seu testimoni audiovisual:

"El curs 2021-2022 vaig patir assetjament sexual per part d'un alumne a l'institut on treballava. Era la tercera substitució que feia a secundària i encara estava en el període de prova de quatre mesos, on el director del centre valora si ets apte per a la funció docent o no. Em va tocar cobrir una jubilació a jornada sencera des del gener fins al juny. Havia de fer classe a quatre grups de 1r d'ESO i a sis de 3r. Tot va anar bé fins a finals de febrer, quan un alumne (a qui anomenaré Biel per mantenir-ne l'anonimat) va començar a fer coses que em van posar en alerta.

Un dia, a l'hora del pati, en Biel i un altre alumne estaven llançant troncs al carrer. Els vaig avisar perquè paressin, i en Biel se'm va acostar amb el braç alçat i un tronc a la mà amenaçant de picar-me. Li vaig dir que si em picava tindria un problema molt gros, i quan ja el tenia a dos pams va decidir no fer-ho.

A aquest fet el van seguir accions similars que em van començar a inquietar, com per exemple tancar-me en una aula i aguantar la porta perquè no pogués sortir, o bé seguir-me a les aules on havia de fer classe, asseure's i no voler marxar, entre d'altres.

Unes setmanes més tard, en Biel em va començar a fer comentaris de caire sexual, i a esperar-me a l'entrada del centre per acompanyar-me al cotxe. Un dia que jo estava de guàrdia li vaig haver d'obrir la porta dels lavabos (a les hores de classe estaven tancats amb clau), on vam tenir un forceig perquè volia que entrés amb ell a "aguantar-li la polla".

Després d'aquest incident vaig parlar amb la tutora d'en Biel per explicar-li tot el que havia passat. Em va dir que intentaria parlar amb ell, però que "era com picar ferro fred." Paral·lelament, vaig trucar al telèfon d'atenció a la violència masclista per consultar si el que em passava era assetjament sexual. Em van dir que sí i que m'aconsellaven prendre mesures.

La conversa de la tutora amb en Biel va donar bons resultats. Durant uns dies, la situació es va normalitzar. Ja donava el tema per tancat quan, baixant per les escales entre classe i classe, en Biel se'm va acostar i em va dir que em violaria. Vaig anar immediatament al despatx del director a posar-lo en situació perquè prengués mesures. L'equip directiu va decidir expulsar en Biel del centre durant quinze dies lectius. La situació no els va venir de nou, ja que aquell mateix curs havien hagut d'expulsar en Biel a casa diverses vegades per apallissar companys.  

Malauradament, el càstig havia arribat massa tard i la situació se'n va anar de mare. Diversos companys del curs d'en Biel van trobar certa gràcia a fer-me comentaris sexuals, a proposar-me de tornar-me en moto fins a casa o a enviar-me el vídeo d'una streaper preguntant-me si era jo. Es va castigar amb l'expulsió d'un dia a casa quatre alumnes més.  

Durant aquest període de tres setmanes en què en Biel va estar expulsat vaig anar a la comissaria dels Mossos a veure si es podia fer algun tipus de mediació. Quan li vaig explicar la situació al mosso de la recepció, em va respondre que si no m'havia violat ells no hi podien fer res. Després d'insistir, em va passar amb la mossa d'esquadra que s'encarrega de fer xerrades als instituts i mediar en problemes greus entre alumnes. La mossa d'esquadra em va escoltar i em va dir que contactaria amb la família d'en Biel per explicar-los la gravetat dels fets. Tot i això, en tractar-se d'un menor d'edat, no em recomanaven interposar cap denúncia.

Paral·lelament, vaig parlar amb la direcció del centre per evitar tenir en Biel a classe. La resposta del director i de la cap d'estudis va ser que l'alumne tenia el dret de ser a classe i jo l'obligació d'impartir-n'hi. Va ser gràcies a l'ajut i la pressió dels meus companys i companyes que la direcció va accedir que en Biel no entrés a la meva aula. Cal recordar que jo encara estava dins el període de prova on la potestat absoluta de decidir si era apte per exercir la docència o no residia en el director.

No entraré en més detalls perquè ja m'he allargat molt. El cas és que el curs es va acabar poc després i no vaig haver de lamentar cap més "agressió" per part de l'alumnat.

Abans de marxar, la cap d'estudis li va comunicar a una companya que "ella segur que alguna cosa devia fer, ja que hem tingut altres professores joves, molt més guapes que ella i això no havia passat mai." El que més em remou és pensar que si en Biel i els seus companys em van fer això a mi, què devien fer a les seves companyes. Evidentment, vaig comunicar aquesta angoixa a la direcció, però van decidir no parar-hi atenció.  

Us comparteixo la meva història perquè crec que tenim un problema molt greu amb la violència sexual entre els menors d'edat. Les docents també estem exposades a aquestes agressions, i estic segura que com m'ha passat a mi, li deu haver passat a algú altre. S'acostuma a pensar que l'assetjament sexual s'exerceix de dalt cap a baix, i els casos en què s'esdevé de la forma contrària es ridiculitzen."

Treballadora d'un hospital 

En l'últim relat de què ens fem ressò també queda palès les dificultats de denunciar un assetjament sexual a la feina i les conseqüències personals que pot comportar arribar a fer-ho, d'aquí que la dona que ens escriu prefereixi parlar sense donar detalls de la seva identitat. Una de les seves frases és la que dona títol a aquest article.

"El primer de tot, i per a mi molt important, és que vull que el meu testimoni sigui anònim. La raó? Encara no he superat ni crec que superi les seqüeles que ha comportat la meva denúncia per assetjament sexual a un company de feina: mesos de baixa laboral retinguda a casa mentre l'agressor continuava, tot i denunciat, al lloc de treball.

A més, seré per sempre la persona denunciant d'un assetjament públic i manifest a tot un equip d'administratives, dones, d'un hospital de referència i excel·lència de Barcelona.

Quants Rubiales hi ha darrere del senyor Rubiales?

Que ningú es pensi que denunciar és un camí fàcil, asèptic. Denunciar un comportament masclista a la feina no només implica enfrontar-se a l'agressor, implica enfrontar-se a un sistema amb uns engranatges tan viciats i ruïnosos que és pràcticament impossible esperar una sentència justa i reparadora per a la víctima o, com en aquest cas, a les víctimes.

Com vaig explicar a la denúncia interna que vaig fer a l'hospital ara fa ja més de 7 anys, "l'entorn laboral creat per la persona denunciada és un entorn intimidador i hostil, degradant per a tot el personal femení que formem part de l'equip".

La persona que vaig denunciar era un company de feina que constantment assetjava, ofenia i tractava de manera degradant totes les dones de l'equip. Sis companyes vam arribar a patir les seves agressions.

Entre d'altres coses, sovint ens abraçava, ens llepava l'orella, ens perseguia donant puntades de peu, penjava paperets de caire místic a la pantalla de l'ordinador, envaïa el nostre espai de treball, ens regirava els papers de feina, també el mobiliari, ens cridava, ens criticava... feia cops de porta o al material de treball, ens deia que estàvem boges, que no aguantàvem res, ens barrava el pas al passadís o ens feia comentaris despectius i amenaçants... conductes que en alguns casos va arribar a tenir també davant de pacients i altres companys.

Durant el procés de la meva denúncia vaig manifestar en nombroses ocasions -més aviat, cada cop que vaig poder (davant la Direcció de Recursos Humans de l'Hospital, a la Direcció de RRHH de l'ICS, al Gabinet Jurídic de CCOO, a l'AG de Salut Pública, a Funció Pública i a la Seguretat Social)- que el que jo volia era denunciar les persones concretes i responsables del sistema que m'obligaven a treballar amb una persona potencialment perillosa per a mi i per a la resta de l'equip femení: directius i directrius que no s'executen, incapaces de manifestar-se en contra del que és més que evident.

Amb la seva conducta de mirar cap a un altre cantó, aquestes persones perpetuen la impunitat de la violència que s'exerceix contra les dones. Una violència institucional que ens mata moralment, mentalment i físicament.

En el meu cas, el poc que vaig poder aconseguir amb el procés de denúncia va ser gràcies a la intervenció pràcticament individual de tres dones: una em va fer acompanyament institucional (des de la Secretaria de la Dona de CCOO); una altra, em va ajudar des de l'àmbit de la salut (la meva metgessa de família); i la tercera va ser una directiva de Gerència de l'Hospital que tan bon punt es va assabentar del cas, va traslladar l'agressor de lloc de feina en menys de 24 hores. De l'experiència de la denúncia en vaig treure això; també l'estigma, per a molts, de ser una treballadora conflictiva.

Tot plegat, molt i molt trist. Per sort, no defallirem. Construïm per a la igualtat, sempre! Visca la lluita feminista!

Envia un correu electrònic a bustiadenuncia@tv3.cat.