Terratrèmol a l'Afganistan: homes salvats a corre cuita, dones abandonades sota la runa

Escric aquest article mentre la Mariam (nom fictici) m'explica des de l'epicentre del terratrèmol que acaba de visitar un grup de companyes supervivents del sisme. Un terratrèmol que ja ha fet més de 2.200 morts i més de 3.600 ferits en un balanç que encara pot empitjorar. El que ha vist i sentit a la província de Kunar, on viu amb la família, li provoca insomni i una desesperació que aplaca a base d'analgèsics i altres pastilles.

Ella ha pogut salvar-se, però li resulta insuportable la deshumanització que pateixen, també enmig d'aquesta situació extrema, les dones a l'Afganistan. "Sento que moro cada dia", em confessa en missatges al mòbil. No és estrany: té 25 anys, el diploma de llevadora i no pot exercir mentre a fora falten mans per salvar vides. Mans com les seves per evitar el que, segons locals, està passant sobre el terreny: embarassades que perden el nadó i després moren perquè ningú les ha atès. 

La Mariam descriu un panorama de dones ferides abandonades a la seva sort perquè hi ha molt poques professionals femenines als punts de rescat. I això esdevé especialment letal si tenim en compte que cap home pot tocar una dona si no pertany al seu nucli més íntim, bàsicament pares, germans, fills o marits.

Una norma que els talibans apliquen també en emergències com aquesta i que ha generat escenes colpidores: homes arrossegant dones mortes per la roba evitant el contacte. O de víctimes atrapades a la runa que no són prioritzades a l'hora de ser rescatades. 

La invisibilitat de les dones continua als hospitals 

L'Arezo, des de la província veïna i també afectada de Nangarhar, m'envia una foto dels seus peus descalços en uns carrers que continuen rugint per fortes rèpliques una setmana després del terratrèmol de magnitud 6. "El meu cos tremolava tant que em pensava que m'agafava un atac de cor", relata amb veu i gest encara nerviosos. 

Les províncies de la Mariam i l'Arezo estan separades només per un centenar de quilòmetres, però aquesta última jove m'adverteix que quan les ambulàncies arriben a destí molts ferits en espera ja han perdut la vida. 

Als nuclis urbans, la situació no millora. "No tenen instal·lacions per als ferits ni morts. Els cadàvers no tenen ni taüts per ser enterrats", lamenta. Un cop als hospitals: gairebé cap metgessa, infermera o llevadora. Això provoca que les dones passin hores arraconades. O pitjor: que molts caps de família, intuint que als centres sanitaris no hi haurà dones, prefereixin deixar-les ferides a casa encara que morin.

L'escassetat de professionals femenines en aquest sector és impossible de revertir. Moltes de les que exercien ho han deixat per por de represàlies dins o fora de casa. I això s'agreuja pel fet que no hi ha noves generacions treballant perquè el règim els ha prohibit els estudis universitaris i de secundària. 

Justament l'Arezo, de 24 anys, va poder acabar la carrera de dret. Però pels pèls, perquè formava part de la darrera graduació permesa. Els darrers dies amb aules obertes va ser testimoni de com els talibans ocupaven el vestíbul del centre. N'expulsaven les noies que vestien mocadors de colors, recorda amb dolor. 

Ara ha rebut una carta d'admissió de la Universitat de Pàdua, a Itàlia, per cursar un màster en drets humans i governança. Però els extremistes no la deixen marxar. "Estudiar dret m'ha mostrat tant el poder de la justícia com la duresa de la realitat quan es viola. Amb aquest govern és impossible millorar els drets de les dones. No soc optimista perquè la majoria de nenes i dones viuen entre familiars talibans. Es veuen obligades a guardar silenci pels seus pares, germans, oncles o bé per l'estat."

Enmig d'aquest apartheid de gènere, només les dones resisteixen. També hi ha alguns casos en què la família els dona suport. L'Arezo presumeix del seu entorn: "A casa em donen molt suport. Dia i nit busquen camins segurs per garantir que pugui ser independent. Fins i tot el meu pare em diu constantment: 'Vine amb mi, que t'ensenyaré a conduir, que no t'importi el que digui la gent. No destrueixis la teva vida pels altres. Sigues lleó i afrontem junts els reptes'".

La indiferència internacional, dolorosa com la dels talibans

La Nàdia Ghulam, activista afganesa i cap de l'ONG catalana Ponts per la Pau, segueix paralitzada sense poder assimilar la degradació creixent a què se sotmeten les afganeses. "Quantes nenes i dones més han de morir perquè el món reaccioni? I les Nacions Unides que diuen defensar la dona, la salut, l'educació... on són? El que fan els talibans és un homicidi per omissió, una inacció deliberada. Però també fa molt mal veure com aquí molta gent pensa: "És que allà les coses són així, com si la violència ens fos intrínseca." 

L'Arezo també se'n queixa: "No hi ha ningú que escolti les nostres veus, ni dins ni fora del país. Tothom ens subestima. Per llibertat entenem, simplement, que se'ns concedeixi el dret bàsic a l'educació. Les meves germanes ploren diàriament pel seu futur. Una d'elles cursava medicina, estava a l'últim any, però no va poder acabar. Els seus companys masculins sí que es van graduar."

A la Mariam l'atrapa la desesperança: "Sento que perdré el cap aviat. Em sento sola i fràgil. Aquesta discriminació em trenca el cor", i s'acomiada mentre em demana que li distorsioni la veu i la cara per por que algun talibà pugui identificar-la.

El règim i els seus tentacles arriben arreu i ho vigilen tot, també arran del terratrèmol. Prohibeixen als periodistes que preguntin sobre la falta de personal femení, controlen els informes hospitalaris amb la informació real de les víctimes o converteixen en font d'ingrés molts diners que reben de fora en concepte d'ajuda humanitària.

"Aquesta situació d'indiferència els deshumanitza tant a ells com a nosaltres", sentencia Ghulam.

Els afganesos reviuen el malson dels terratrèmols del 2023 a Herat

Amb un equip de TV3 vam cobrir sobre el terreny els sismes més potents registrats al país en dècades. Ja llavors s'evidenciava com la política d'apartheid de gènere mata més dones i infants en cas d'un desastre natural com aquest. Les fosses comunes eren plenes de mares i fills; mesos després l'ONU confirmava que la majoria de víctimes ho eren. 

El fet que aquest col·lectiu estigui empresonat entre quatre parets converteix les cases en els seus taüts obligats. A més, en el cas d'aquest darrer terratrèmol, gran part dels afectats són afganesos a qui el Pakistan havia deportat feia poques setmanes a la província més castigada. Molts s'han quedat, doncs, sense el poc que tenien. Pèrdua de llars sumada al repte d'un hivern imminent. 

Passats quatre anys del retorn dels talibans, estem davant d'un Afganistan arrasat a nivell geogràfic però sobretot humà.