Superman: L'Afinador

Superman
Josep R. Losa

La idea que cada generació té el dret, i fins i tot l'obligació, de rellegir els clàssics per extreure'n la pròpia interpretació, sembla convertida a hores d'ara en un axioma que gairebé ningú no gosa refutar. A còpia de sentir-ho dir arreu, aplicat a tot de situacions ben diverses, ens hem convençut que, fet i fet, així és com funciona aquesta cosa de l'art. O, si més no, així ha funcionat d'ençà de la invenció del concepte d'autor i del desig d'originalitat. Potser una anàlisi freudiana de butxaca parlaria de matar el pare o d'altres tipus de complex amb denominació de tragèdia grega; no us ho sabria dir. A cada època, doncs, l'esperit dels temps impregna les mirades, fa trontollar els valors estètics imperants, provoca l'eclosió de nous estils i afavoreix el (diguem-ne) progrés de tot plegat.

I els clàssics, aliens a les nostres disquisicions teòriques, es deixen fer, impertorbables. Suporten amb estoïcisme qualsevol iniciativa, les adaptacions més inversemblants, perquè, ben mirat, aquesta capacitat d'encaixar és prova de la seva condició. Així, podem trobar un rei d'Aragó de raça negra o uns Romeu i Julieta trasplantats a una Nova York contemporània. O una òpera de Mozart ambientada en un prostíbul, amb intenció juganera d'"épater les bourgeois", sense cap més conseqüència que algun infart entre la fidel tropa dels puristes.

I regirant entre els clàssics que esperen dins l'armari una nova recreació, ensopegarem amb el clàssic dels clàssics de la cultura popular. Un personatge nascut al bell mig de la convulsa dècada dels trenta; arribat, com si es tractés d'un nou Messies, per garantir la salvació del planeta. No és un ocell -ja ho suposeu- ni, és clar, és un avió. És Superman, l'home d'acer, dotat de poders que li permetran de redreçar el món cap al camí de la felicitat.

Bé -què voleu que us digui?-, si fem un repàs dels darrers setanta anys, res no ens permet d'assegurar que els seus esforços s'hagin vist reflectits a la nostra història. I tal com pinta tot, no és gens estrany que ens resistim a permetre-li que gaudeixi d'una plàcida jubilació.

De forma que, segons sembla, d'aquí uns mesos el tornarem a tenir travessant els nostres cels cinematogràfics per defensar-nos un cop més de les forces del mal, cada vegada més poderoses. És un clàssic -ja us ho he dit-, i no patiu que acceptarà de bon grat la desaparició de les cabines telefòniques, perquè, ben mirat, tampoc no feien gaire per vestidor d'un superheroi. I no s'oposarà tampoc al matrimoni amb la Louise Lane, i potser ja no li farà res que tothom estigui al corrent de la seva identitat a la vida civil. És un clàssic -ho reitero-, i sabrà entomar esportivament qualsevol tret modernitzant que ens vingui de gust d'imposar-li. Però, voleu dir que no en fem un gra massa amb això -segons diuen- d'obligar-lo a abandonar el seu característic slip vermell? No fotem, home, no fotem...!