Potassa: viatge al fons de Catalunya

Quèquicom planta la bandera al fons de Catalunya, a 834 metres sota terra, a la mina de potassa Cabanasses, a Súria. Un cop allà es pregunta com és que al subsòl de la Catalunya central hi ha tant gruix de sal potàssica i per què és tan preuada.
El viatge comença amb el vertigen de baixar en un ascensor que s'enfonsa en un pou que té una fondària equivalent a la Torre Agbar, la Sagrada Família i les torres Mapfre juntes, 230 pisos. Es precipita a una velocitat d'11 metres per segon, és a dir, 40 quilòmetres per hora.Un cop a baix, s'entra en un laberint que fa més de quaranta quilòmetres entre les mines de Súria i Sallent i per on hi circulen camions de gran tonatge que han estat muntats peça per peça al cor de la terra. El més espectacular són els minadors, unes màquines perforadores que poden arrencar una tona de mineral de les parets cada minut. Els minadors funcionen amb electricitat i han millorat clarament el ritme d'extracció en comparació amb els explosius que s'utilitzaven abans. Cada any s'extreu més d'un milió i mig de tones de material del subsòl català. D'aquestes, 700.000 tones seran de clorur potàssic, i la resta, de clorur sòdic. L'únic inconvenient és la pols i una calor asfixiant.

Marc Boada explica la utilitat de la sal potàssica, que des de temps immemorials s'usa per adobar els camps i que abans s'extreia de les cendres vegetals. Les cendres -ash en anglès- es processaven en un pot i d'aquí el nom "potassa". Però sobretot resol l'enigma de per què hi ha unes capes tan colossals de sal terra endins. Els geòlegs han deduït que fa uns 60 milions d'anys hi havia un mar que anava des del que ara és Navarra fins a Catalunya. Era una conca interior tancada al nord pels Pirineus en formació i per altres serralades. Aquesta conca tenia connexions temporals amb el mar obert. Però finalment va quedar desconnectada del mar obert i el llac salí interior es va anar evaporant, amb la conseqüent concentració i precipitació de sals. Al llarg de milions d'anys, els sediments al·luvials de les muntanyes del voltant van cobrir de terra la sal que ara s'explota.

Miquel Piris es fixa en les franges de colors de les parets de la mina i Antonio Sánchez, geòleg d'Iberpotash, explica que corresponen a diferents tipus de sals minerals que, en els diferents cicles d'evaporació, s'han depositat en capes al llarg del temps, primer les menys solubles i a sobre les que es mantenien més temps en dissolució.

MINES EN FORMA DE FRACTAL

Marc Boada mostra sobre un mapa que les mines de potassa de Súria s'han excavat en forma de fractal. El pou d'accés és un petit forat circular que constitueix el punt d'inici de les galeries d'extracció, les quals es ramifiquen una vegada i una altra per extreure la màxima quantitat de mineral possible.
Sara Rabeya, enginyera de mines d'Iberpotash i subdirectora de Cabanasses, indica que les mines es troben a més de 600 metres sota el nivell del mar perquè en aquesta zona el paquet salí és prou compacte i les galeries poden aguantar més temps. Tot i així, el lloc on s'extreu la potassa es troba en un nivell superior. Des del paquet salí s'hi fan accessos per crear els anomenats "fronts d'atac": galeries d'extracció que arrenquen la sal potàssica. Tot seguit el mineral es condueix fins a camions o cintes transportadores que porten la potassa cap al pou d'extracció, i d'aquí, a l'exterior.
Vist en secció, és prou curiós, però en planta encara té un punt més de curiositat. En planta, si poguéssim veure des del cel el mapa de les mines veuríem que el pou d'accés és un petit forat circular i des d'aquí s'estenen les galeries d'extracció que tenen l'objectiu d'arrencar el màxim possible del mineral, per tant es ramifiquen una vegada i una altra intentant extreure el màxim percentatge del mineral possible. Si poguéssim veure un mapa complet de totes les galeries d'extracció, comprovaríem que és un autèntic fractal.


Sal marina

Al nord de Manresa hi ha l'enclavament miner de Súria i ¿com és que al centre de Catalunya hi trobem enterrat un autèntic mar de sal? L'origen de tot això és a les fosses tel·lúriques. Fa 50 milions d'anys, Catalunya era molt diferent, hi havia una serralada litoral que s'estenia mar endins respecte a la línia de costa actual. En aquell moment, la placa ibèrica xocava amb l'europea i els Pirineus creixien, davant d'aquesta elevació hi trobem una elevació plena d'aigua de mar. De fet, era un mar connectat a l'Atlàntic per la zona del que ara és el País Basc. De tant en tant, les forces tel·lúriques impedien la connexió del mar amb l'Atlàntic i quedava un llac interior salat. Al no rebre aportacions de l'aigua de l'oceà, l'aigua s'evaporava i les sals en dissolució es concentraven fins que arribava un moment en què precipitaven. Primer ho feia el clorur sòdic, la sal més soluble, després el clorur de potassi. De tant en tant, el mar es reconnectava i hi tornava a entrar aigua de mar i aquest procés de sedimentació es repetia una vegada i una altra. Finalment, es va perdre tota connexió amb el mar i es va assecar tot aquest mar interior. Aleshores, els materials erosionats del Pirineu van anar omplint la conca i tapant els sediments salins sota centenars de metres de sediments. I encara més, l'escorça terrestre en aquesta zona es va enfonsar i aleshores va ser quan els estrats salins van quedar enterrats a Súria.