"Vacunes: combatent la diftèria" (22 setembre 2015)

El 27 de juny del 2015 un nen d'Olot de 6 anys mor de diftèria. No estava vacunat per decisió dels seus pares, que, per altra banda, no van poder interpretar els símptomes d'una malaltia ja eradicada aquí i van trigar a dur-lo a l'hospital. El pediatre ho va diagnosticar a l'instant, però la toxina diftèrica ja estava atacant òrgans vitals. El sèrum antitoxina era urgent però ni la Unió Europea, ni l'OMS, ni els EUA en tenien reserves. Quan el sèrum va arribar de Rússia ja era tard. "Quèquicom" explica què és la diftèria, com se n'obté la vacuna i el paper de la vacunació amb relació a la immunitat de grup. També resol dubtes sobre els adjuvants i els possibles efectes adversos d'una vacuna. En aquest reportatge repassem l'evolució del brot de diftèria que hi va haver a Olot els mesos de maig i juny del 2015. La reportera del programa, Georgina Pujol, entrevista el pediatre Stephane Schneider, que va diagnosticar la malaltia del nen de sis anys quan va entrar a urgències a l'hospital el 28 de maig. El Dr. Schneider no havia vist mai cap cas de diftèria en 25 anys de professió. El que va fer-li pensar en aquesta malaltia va ser que els pares de seguida van dir que el menor no estava vacunat. Qui sí que ha vist molts pacients infectats per aquest bacil és el Dr. Manuel Cruz. Se'l considera el mestre de tots els pediatres espanyols i als anys 50 va diagnosticar-ne molts casos. Explica a la reportera per què és una malaltia que no s'oblida mai. Carola Camp, que ara té 70 anys, relata en primera persona l'experiència d'haver-la superat. Va tenir molta sort. Es va contagiar de diftèria quan tenia cinc anys i se'n recorda de tot perquè va ser traumàtic.

Què és la diftèria?
Corynebacterium diphtheriae és un bacteri que pot viure sense problemes a les vies respiratòries i és molt sensible als antibiòtics. Per si sol no sembla una gran amenaça. Però és una bomba, una bomba, per sort, sense espoleta. De moment. Cada cop que respirem arriben milions de partícules a les nostres mucoses. I és fàcil que hi arribi un virus bacteriòfag. És un tipus de virus que ataca específicament només els bacteris. L'espoleta. Quan un virus d'aquests infecta el Corynebacterium, activa la bomba, estimula en el bacteri la fabricació d'una toxina molt perillosa: la toxina diftèrica. D'entrada, aquesta toxina afecta les vies altes del sistema respiratori alt: nas, faringe i laringe. Però excepcionalment també pot començar provocant lesions a la pell. Provoca febre baixa, malestar... D'entrada, els símptomes es poden confondre amb una faringitis o una amigdalitis, fins i tot amb una mononucleosi, però aviat la gola presentarà un aspecte preocupant. Els teixits es moren ràpidament i es formen unes membranes fibroses d'un blanc brut que asfixien el pacient. Fins al punt que, a molts llocs, la diftèria com l'estrangulador. "Diftèria" vol dir "membrana" en grec.

La toxina atura les cèl·lules
La toxina acaba passant al flux sanguini i això significa que té accés a tot el cos. La pell agafa una coloració blavosa. I és que la toxina va aturant el metabolisme intern de les cèl·lules de molts òrgans del cos: afecta el seu RNA. Des del cor fins al sistema nerviós. Si el sistema immunitari del malalt no reacciona correctament en poc temps, pot arribar la mort. Tot i els recursos mèdics actuals, en els adults la mortalitat arriba al 10% dels casos; però en nens i ancians és superior.

Control del brot d'Olot
Aquest capítol comença al CAP Garrotxa, a Olot. Allà la reportera viu el moment en què es dóna per tancat el brot de diftèria i la possibilitat que s'escampés virulentament. La directora del centre sanitari, la metgessa Glòria Bassets, rep la trucada en què li confirmen que els darrers cultius microbiològics dels nou portadors han sortit negatius. Tot seguit comunica a les mares dels nens que tenien el bacteri de la diftèria que ja poden fer vida normal. No havien desenvolupat la malaltia perquè estaven ben vacunats. Però per impedir el contagi als no vacunats o a les persones immunodeprimides, se'ls havia demanat que es quedessin confinats a casa durant 21 dies i es prenguessin un antibiòtic.

La immunitat de grup
La majoria de microbis infecciosos no són gaire resistents fora del seu àmbit. En general el focus d'infecció són els malalts. En una comunitat, la malaltia afecta primer pocs individus, fins i tot potser només un de sol, però aquest individu no triga a convertir-se en un focus d'expansió de la malaltia i infecta les persones del seu voltant. I aquestes, a la vegada, l'encomanen a les del seu cercle, i així successivament. En aquest moment comença una epidèmia. I és molt probable que acabi afectant gairebé tota la població. Ara bé, si aquesta comunitat és immune o ha estat immunitzada per una vacuna, és molt difícil que la malaltia pugui arribar a qui no estigui immunitzat. És per això que hi ha individus que sense estar vacunats no agafen la malaltia, no pas perquè la vacuna sigui innecessària, sinó perquè viuen protegits pels no transmissors vacunats que els envolten. Això es coneix com a immunitat de grup. Només en l'improbable cas que arribi el microbi directament a la persona no vacunada, pot agafar la malaltia. Però que sigui improbable no vol dir que no pugui passar, com ho demostra el cas d'Olot. Lògicament, com més individus hi hagi sense vacunar, més fàcil és que l'epidèmia s'obri camí.

La vacuna de la diftèria
La vacuna de la diftèria no ataca el bacteri: immunitza contra la toxina que el bacteri genera. Aquesta toxina no és un organisme viu, és una llarga cadena d'aminoàcids. Un dels seus extrems és capaç d'obrir la paret cel·lular i l'altre bloqueja l'RNA de la cèl·lula. La mata. ¿Com es pot combatre la toxina? La neteja l'ha de fer el sistema immunitari. Però cal donar-li temps i pistes. Per fer la vacuna, el primer pas és agafar la toxina i desactivar alguns dels seus terminals. Ja no és tòxica, és innòcua. S'injecta al pacient i es posa en contacte amb el sistema immunitari, que la identifica com un cos estrany i comença a fabricar anticossos. Els anticossos no destrueixen el cos estrany, només el marquen, són banderetes que indiquen al camió de les escombraries -els macròfags- que aquesta molècula estranya és porqueria que cal liquidar. Els anticossos es queden al torrent sanguini durant anys. Si en el futur arriba la toxina diftèrica, el sistema immunitari la reconeixerà i la destruirà abans que ataqui les cèl·lules. Gràcies a la vacuna, aquest pacient ha quedat immunitzat. Aquesta estratègia de lluitar contra la toxina i no contra el bacteri que la genera també s'utilitza en el cas del tètanus. Però això és una vacuna. No és un tractament.

Efectes adversos potencials
En l'últim bloc parlem de les pors i dels perills reals de les vacunes amb el neuròleg Lluís Querol, especialista en malalties d'origen autoimmune a l'Hospital de Sant Pau.
Hi ha algunes vacunes, com la de la grip A, que poden causar una malaltia autoimmune que s'anomena Guillain Barré. En un estudi científic recent s'ha vist que només s'hi pot relacionar en una proporció d'un cas per cada milió de persones vacunades.
El Dr. Querol creu que els beneficis de les vacunes són molt superiors al petitíssim risc que aquestes comportin una reacció adversa greu.

Els adjuvants
La Dra. Bea Mothe, investigadora en vacunes de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i de la Unitat de VIH de l'Hospital Germans Trias i Pujol, explica per què les vacunes necessiten adjuvants, com l'alumini. La seva funció és avisar el sistema immunitari que els antígens de la vacuna que han entrat a l'organisme són precisament els que cal atacar. L'alumini de moment és el transportador més potent que tenim. Les vacunes només contenen uns 0,5 mil·ligrams d'aquest metall. La Dra. Mothe explica que cada dia toquem, mengem i respirem una certa quantitat d'alumini, perquè és un dels elements més abundants del planeta. I que en un mes ingerim més quantitat d'alumini a través del menjar que amb totes les vacunes que ens hem de posar en la nostra vida.


Com es tracta una persona no vacunada?
Els anticossos no ens els fabriquem d'un dia per l'altre. Si la persona ja està infectada, cal contrarestar la toxina molt ràpidament. I això es fa injectant directament un sèrum que conté anticossos generats pels cavalls. Els cavalls són immunes a la diftèria i poden fabricar anticossos sense cap perill per a ells. Aquests anticossos de cavall serviran per contenir l'atac de la toxina mentre el sistema immunològic del malalt aprèn a fabricar els seus propis anticossos. Paral·lelament s'administren antibiòtics per destruir el bacteri, perquè deixi de fabricar toxina.

Sense reserves de sèrum
Per acabar, el Dr. Trilla i la Dra. Campins alerten del fet que, fins que passin uns quants anys sense cap cas de diftèria al món, no es pot donar per eradicada aquesta malaltia. La vacunació és l'eina més potent que tenim per combatre-la. Però una de les evidències que ha posat en relleu aquest brot de diftèria és que Europa no està preparada per combatre-la. No hi ha reserves de sèrum antitoxina ni a la Unió Europea ni a l'OMS ni als Estats Units. Per això els metges fan una crida perquè es creï un banc europeu amb prou dosis d'aquest sèrum per poder atendre amb la rapidesa que requereix la cura i el tractament d'aquesta malaltia.

Vacunació no obligatòria
La vacunació no és obligatòria, però la recomanen totes les autoritats sanitàries del món. El calendari de vacunacions de Catalunya preveu administrar-ne sis dosis. Les tres primeres són als dos, quatre i sis mesos d'edat i la vacuna és hexavalent, perquè combina els antígens de la diftèria amb els de cinc malalties més, com el tètanus, la pòlio i la tos ferina. Als divuit mesos es vacuna amb un altre tipus de presentació, que combina cinc antígens: és la vacuna pentavalent. Entre els quatre i els sis anys se n'administra una dosi de record, amb una vacuna que combina tres antígens, i entre els catorze i els setze anys, una d'antitetànica amb l'antidiftèrica d'adults.