Un altre any perdut (2015)

El partit en el govern espanyol s'ha esforçat a demostrar un tarannà reformista que s'ha començat a materialitzar en la recta final de la legislatura. Un exemple és la llei de transparència, que arriba tard i coixa... Un altre flanc reformista ha estat l'Administració, amb la presentació d'un extens informe conegut per la sigla de la comissió que el va elaborar (CORA) però que no era més que un full de ruta per al desmantellament de l'estat de les autonomies i una nova limitació de les competències dels ajuntaments. Finalment, en el gran pal de paller de la pau social, l'economia, el govern s'ha esforçat a defensar les bondats del rescat bancari i la magnificació de les dades macroeconòmiques que --pregonen-- indiquen que estem sortint de la crisi (amb prop d'un 25% d'aturats). Tot plegat un miratge perquè, un any més, el govern (com tots, des de...) no ha plantat cap llavor per a l'estabilització d'un sistema productiu i econòmic que va excessivament a remolc de les crisis sistèmiques del capitalisme. Des del desmantellament de la indústria --posem per cas-- basca dels anys 80 i la crisi del tèxtil català, fins per exemple l'entramat industrial de la motocicleta desaparegut amb la irrupció dels japonesos, l'estat espanyol mai ha preparat un pla de reindustrialització seriós que faciliti, no ja la creació, sinó l'existència de petites i mitjanes empreses, també les culturals, amb un IVA del 21%, a les quals --sistèmicament-- es penalitza ja abans de començar a funcionar i abans de donar fruits.

Tot just ara, alguns doctes exministres reconeixen que aquest és el problema, i que potser es van perdre 30 anys, durant els quals la bombolla immobiliària va donar aire a empresaris del totxo i especuladors. Un creixement sustentat en el no-res i del qual, amb la crisi política i institucional, s'han vist les vergonyes, es digui Bankia, es digui Nóos, o Bárcenas, o Pretòria, o es digui com es digui. Tot plegat no deixa de ser un episodi més de l'eterna crisi espanyola, de la "pertinaz sequía", de l'"entre una España que muere y otra España que bosteza. Españolito que llegas al mundo te guarde Dios"... i que veiem malauradament personificada en el discurs sense esperances de Felip VI, en què a més --per omissió-- justifica la divisió de les llengües no castellanes, i que --de paraula i obra-- es nega un cop més a parlar en els idiomes cooficials del seu regne, si no és per dir "bon Nadal"...

I entre aquesta històrica inacció i la defensa de l'"statu quo", no és estrany, sorgeixen els detractors de la "casta" que, a mesura que s'acosten al poder, comencen a mostrar la caspa i abraçar el que en un principi havien abominat, com per exemple els discursos del mateix rei, màxim representant del que ells volen i podrien tombar. A Barcelona van reunir tres o quatre mil persones i semblava que el món s'ensorrava. Mas convoca els mateixos i no deixa de ser un representant d'aquella casta versió maulet desconnectat de la realitat i del que pensa la gent que va anar a celebrar el 9-N. Si més no, el president de Catalunya s'ha guanyat el dret al dubte positiu, a pensar que si ha arribat fins aquí també podria anar més enllà amb les querelles que l'acompanyen i convocar unes plebiscitàries de manera que l'efecte Podem no acabi convertint-les en unes simples primàries a Espanya. Que la regeneració espanyola versió catalana és votar per acabar amb l'"statu quo" i la pertinaç sequera, i que les versions regeneracionistes espanyoles, amb dos-cents anys d'exemples, caldrà aparcar-les per quan, de veres, no busquin el vot pel vot en un teledirigit intent d'arribar al poder perquè al final --un any més, el 2015-- tot continuï igual.