Un escolanet estranger a Montserrat per primera vegada en 700 anys

Per primera vegada en 700 anys, l'escolania de Montserrat ha acollit un nen estranger. Es tracta d'un escolà d'11 anys que és de Nuremberg, a Alemanya. Els monjos, finalment, l'han deixat venir davant la insistència tant d'ell com dels pares, músics de professió. Ara ja fa 3 mesos que és a Montserrat

Firmin Munsi va començar cinquè de primària a l'escolania a principis de setembre, com tots els altres, però amb la diferència que, fins fa poques setmanes, no sabia gens de català:

 

"És una mica difícil, però crec que ara ja me'n surto amb l'idioma. També perquè combinat amb l'anglès i la mica de català que ja parlo, em va bé."

 

El pare Efrem de Montellà, prefecte de l'escolania, destaca la capacitat d'adaptació del nen:

 

"Venia tan motivat que s'ha adaptat rapidíssim, i està molt content aquí i no hi ha hagut pràcticament problemes, almenys no n'hi ha hagut d'insolucionables."

 

Munsi segueix totes les assignatures amb normalitat. Ja ha fet exàmens i treu bones notes. És fill de músics i això ha pesat a l'hora de ser acceptat. Un dels requisits per entrar a l'escolania és tenir estudis de solfeig, tocar el piano i, a més, un altre instrument. En el cas del Firmin, el violoncel.

 

El Firmin ja forma part del cor i s'ha adonat ràpidament que el santuari de Montserrat i l'escolania són molt simbòlics per als catalans. Els companys l'ajuden a aprendre:

 

Aniol Gorgals: "Jo crec que l'hem acollit amb respecte i que, quan juguem, hem intentat que es diverteixi molt."

David Guitart: "Li agrada bastant cuinar receptes catalanes. Ja li hem ensenyat a fer el pa amb tomàquet."

Martí Brutau: "Ens pot ensenyar moltes coses, igual que nosaltres li podem ensenyar."

 

El pare Efrem de Montellà creu que els beneficis són mutus:

 

"Parlen molt amb ell i li expliquen les coses. Penso que està sent una experiència molt bona tant per al Firmin com per als escolans."

 

De dilluns a divendres, en Firmin viu a Montserrat, i els caps de setmana, amb una família del Vendrell. Diu que no té gaire temps per enyorar casa seva.

 

"Ara ja no tant, perquè aquí és molt emocionant i no tinc gaire temps per pensar-hi. A vegades, als vespres, sí, però aleshores miro fotos, me les miro i em passa."