Un estudi de la Universitat de Lleida conclou que adolescents i persones sense fills gestionen pitjor la ira

Els pares gestionen millor l'ira perquè la relacionen bàsicament amb els seus fills mentre que els adolescents o les persones sense descendència tarden més perquè la vinculen a un ventall ampli de situacions. Aquesta és la principal conclusió d'un estudi de la Universitat de Lleida (UdL) sobre aquest "pecat capital".

Xavier Oriol-Granado, Gemma Filella i Núria Calucho, els seus autors, han analitzat la influència de les relacions interpersonals en l'avaluació cognitiva i la regulació de la ira en diferents grups d'edat i han pogut corroborar la importància dels vincles en la regulació de les emocions. Una segona conclusió és que, a mesura que els individus envelleixen, necessiten menys temps per regular la ira.

Basant-se en entrevistes a gairebé 700 persones, els investigadors han determinat que la principal causa d'ira entre els pares és quan els fills no obeeixen o es comporten d'una manera diferent de l'esperada, seguida pels conflictes a la feina. Els adolescents són el grup que més s'enfada quan les coses no surten com ells volen o els altres no els tracten com pensen que es mereixen. Respecte als adults sense fills, reaccionen més a problemes amb els pares, la parella o la feina.

Si es comparen els tres grups, els pares són més conscients de la necessitat de regular aquestes emocions. Això implica un ús més gran d'estratègies de reavaluació cognitiva, per buscar solucions dialogades, cosa que es tradueix en vitalitat, optimisme i creixement personal. Els adolescents, en canvi, són els que més suprimeixen la ira, un mecanisme relacionat amb la inhibició de l'expressió emocional, el rancor i la depressió.

L'estudi afirma que el 74% dels pares tarden menys d'una hora a controlar la ira. El percentatge baixa fins al 60% entre els adults sense fills i fins al 43% en els adolescents. Els més joves són els que més triguen a superar la rancúnia. Un 34% tarden més d'un dia a controlar la ràbia.

L'estudi ha estat publicat a la "Revista de Psicologia Social".