Un matí amb els artillers al front de Donetsk, on no recular ja és un èxit
Fa estona que anem per camins difícils de transitar. Sabem que som vora la ciutat de Donetsk perquè tenim al davant la silueta dels edificis que la calitja desdibuixa. Però cap més informació. Al cotxe, el nostre conductor, l'Anton; la traductora, l'Olga; l'oficial de premsa, el Víktor, i l'equip de TV3: el reporter gràfic, Carles de la Encarnación, i jo mateix.
Viatgem amb el Víktor perquè la zona del front està vetada a la premsa, si no és que s'hi accedeix amb acompanyament militar. L'exèrcit ucraïnès ha anat limitant la llibertat de moviments dels periodistes a mesura que ha avançat la guerra.
Aparquem sota uns arbres frondosos --"no donarem pistes als drons russos"-- i travessem camps de conreu sense conreu, colonitzats per l'herba, fins arribar a un indret enclotat.
D'unes branques en surt la boca d'un canó enorme. Una peça soviètica que dispara obusos de 152 mm. És la posició d'una de les dotacions d'artilleria de la Brigada 159, la que lluita al front de la capital de Donetsk.
Les hores que passem amb la mitja dotzena d'homes que conformen la dotació, el canó dispararà cinc projectils. L'escassedat de munició fa que s'hagi de racionar, sobretot després que l'OTAN digués que Ucraïna estava cremant munició per damunt de la capacitat dels seus aliats de subministrar-ne.
El temps corre a poc a poc dins la trinxera o al refugi que fa de casa als soldats: un cubicle d'uns 20 metres quadrats excavat a la sorra i cobert amb fusta i sorra. Un soldat mira el mòbil, un altre llegeix un llibre, un tercer bada...
El comandant, Aleksandr, "Kirik", però, manté la tensió. Mentre parla amb nosaltres no deixa de consultar el telèfon. Després sabrem que està pendent de les ordres de la comandància de zona per si ha d'activar la gent. L'aplicació Signal serveix de xarxa de comunicacions. Al telèfon de l'artiller s'hi barregen missatges de la família amb ordres d'atac i coordenades.
La contraofensiva
Quan preguntem per la contraofensiva, el militar ja apunta un somriure. No és la primera vegada que l'hi pregunten, ni serà l'última. Ens diu que no té informació per valorar-la. Anticipa, però, una victòria sense reserves d'Ucraïna.
Cada comandant coneix molt bé la seva zona, però no té informació de les altres. Per això, qualsevol resposta serà una especulació. En el cas del "seu" front, el de Donetsk, la contraofensiva no ha tingut gairebé incidència sobre la línia del front.
Els russos han fortificat la línia de Donetsk durant 9 anys. S'han anat preparant. I aquest tram del front és molt difícil per a nosaltres. Hem tingut avenços molt modestos. Però ja és un èxit que no haguem permès l'enemic avançar contra nosaltres.
La rutina a la posició d'artilleria és monòtona, però amb la imprevisibilitat penjant sobre els caps de la tropa. En qualsevol moment poden demanar foc d'obusos.
L'esquema d'atac que tenen es basa en els drons d'observació, que comuniquen "troballes" --com ara vehicles militars enemics, gruixos de tropes, tancs, etc.-- al centre de comandament, que al seu torn es posa en contacte amb la dotació artillera més propera als llocs de tensió i els comunica les coordenades. Això és el que veiem nosaltres. "Ens han donat coordenades de posicions d'Infanteria", ens diu l'Aleksandr. I no podem esperar a atacar-les".
Uns dies a la guerra, uns dies a casa
La mitja dotzena de soldats que hi ha fan torns de cinc dies. Cinc dies a la posició d'artilleria i cinc dies a casa o a la rereguarda. Amb diferents ritmes i circumstàncies, és el que fa l'exèrcit. Les poblacions del Donetsk ucraïnès i controlat per Ucraïna són un garbuix de militars passejant, sovint amb les parelles, que els venen a visitar.
Dues amenaces russes --primer un bombardeig i després un possible atac amb dron suïcida-- ens mantenen dins el refugi i allarguen dues hores la nostra sortida. Allà dins, compartim te, cafè i conversa amb els soldats.
Comenten la diferència entre els drons: l'iranià, el Shahed, porta incorporat el destí en forma de coordenades; el Lancet rus, en canvi, ja es pot pilotar des de terra, i això el fa especialment perillós, perquè el pilot pot prendre decisions sobre la marxa, en funció del que veu a la pantalla.
El que els fa por són els S-300, els poderosos míssils terra-aire russos que l'exèrcit de Moscou fa servir com a arma terra-terra davant l'escassedat de munició.
Si en cau un d'aquests aquí, no hi tenim res a fer. És igual que siguis al refugi. Ens fa miques a tots.
Uns dies abans de la nostra arribada, un S-300 va caure no gaire lluny de la posició. "Mira el cràter que va deixar", diu l'Aleksandr, amb la foto al mòbil.
Per un moment, el Signal, amb el garbuix de converses que li mouen la vida, s'ha amagat darrere la imatge. A la pantalla, un enorme forat, de l'alçada de tres homes i més de vint metres d'amplada. A dins, els soldats, com formigues, celebrant l'errada en el tret dels russos. "Fan molt de mal, els S-300, però són molt poc precisos". Esclar que la imprecisió et pot jugar a favor i en contra.
Quan marxem, i li llancem la pregunta "Què passarà?", ens mira com si hagués vist algú que no té cap senderi. "Que guanyarem. Això és el que passarà!". Tornem al cotxe amb la vocació de visitar una posició de llançament de míssils Grad, però ens informen que la zona s'ha complicat aquest matí, i no hi anem.
És el que passa en aquesta àmplia zona que va des de primera línia fins a la rereguarda. El que un dia és un oasi, l'endemà és l'infern. I no hi ha cap aplicació que et faci una previsió acurada.