Una legislatura de transició on ningú s'atreveix a dir que el Titànic fa aigües

Hem trigat només sis mesos a constatar que aquesta serà una legislatura de transició. La majoria independentista és només façana. Són tres partits amb tres visions de país antitètiques. Toca, o tocarà, trencar els blocs. I, per tant, allò de "mai més pactaré amb" és un miratge. Un més dels miratges de la política catalana, molt acostumada a construir ficcions. A seguir tocant el violí encara que el Titànic s'enfonsi.

És una legislatura de transició perquè ningú no s'atreveix a dir que el Titànic fa aigües i a prendre decisions. Esquerra no s'atreveix, encara, a dir que prefereix governar cap a l'esquerra. I a actuar en conseqüència.

Junts no s'atreveix a dir que preferiria pactar amb el PSC, amb qui coincideix en el model de país. Sí, el PSC, aquells amb els que es deia que mai no s'hi pactaria. No s'atreveix a dir-ho i fa veure que prefereix la CUP, que està a les antípodes de Junts.

La CUP, que ha demostrat, un cop més, que els seus compromisos muten i la seva responsabilitat és gasosa.

Ni en pandèmia, ni amb un 26% dels catalans en risc de pobresa, la política local és capaç d'estar a l'altura i es manté encallada en la petitesa tàctica i la hipocresia del doble joc.