Una nit a l'escola, amb Pilarín Bayés

La imatge que em perseguia era la d'una àvia assaltant de nit l'escola on va ser criatura. Era la imatge, esclar, d'una bretolada tendra, nostàlgica i si voleu un punt grotesca, però era moltes més coses. Era la metàfora per recuperar, a la desesperada, en la vellesa, quan perilla de veure-ho tot des de les ulleres de l'escepticisme i la distància, el millor de la infantesa: aquell viure el dia sense calcular-ne el profit, aquell furgar més endins del pinyol del present i la incertesa de l'aventura.  

La infantesa és la pàtria i la resta de la vida estem exiliats

"La infantesa és la pàtria i la resta de la vida estem exiliats", em diria aquella àvia que és una mica l'àvia de tots, la dibuixant Pilarín Bayés. I que en sap tant, de la mainada i de ser mainada, perquè mai no ha deixat de jugar.

Per això havíem de començar amb aquell joc que la Pilarín feia de menuda: enterrar tresors, un dibuix i una moneda, com una penyora de futur. Em pregunto quants tresors de la Pilarín deu haver-hi enterrats pels voltants del barri vell de Vic. Perquè ella és filla d'aquell Vic antic que és alhora història i ambició, entre la tradició i la revolta discreta. Un esperit de conspiració soterrada, permanent, que s'encarna en l'olor del barri vell i que havíem d'aconseguir fer sentir en la pantalla: l'olor remota de l'encens a les esglésies, de la humitat en la pedra centenària, de l'espígol trepitjat.
I veia després la Pilarín caminant, ja a l'escola, pels passadissos colgats de bates i dibuixos, i abans que es fes clar, abans que es trenqués l'encanteri de la nit amb la cridòria matinal de la mainada, el testimoni: el regal que l'àvia deixaria a la mainada del present al mur del pati de l'escola. Com quan era petita, la Pilarín no se'n podria estar, de guixar les parets. Si aneu a L'Escorial encara l'hi trobareu, el dibuix.