"Valent sempre": en Joan Maria, l'home de la Pilarín Bayés

En Joan Maria era el meu ídol. Des de ben petit que va ésser el meu heroi. Ell era el gran dels nois, i jo el petit de 12. Era esportista, llest, i jo el veia molt guapo. Em donava 5 pessetes per netejar-li la bicicleta, que es deia Mireia. I m'explicava coses fascinants: té  6 pinyons i 2 plats Campagnolo!

I les motos... totes Montesa! Va tenir una Brio 91, una Brio 110, una Impala 175 i la Impala Sport 250. Les aparcava dins de casa, al lloc on hi havia hagut l'antiga botiga de roba, on encara hi quedaven els taulells i peces de roba; on jugàvem tots els germans amb els cosins cada cap de setmana. Amb la Brio 91 en Joan Maria em va portar des de Cantonigròs fins a Montserrat, perquè em fessin la prova de veu per entrar d'escolanet!

En Joan Maria tenia un cau amb tot el que col·leccionava a dalt de tot de la casa, de quatre plantes (sense ascensor, és clar). En les parets d'aquella habitació, lluminosa, hi tenia penjades esquelles, moltes esquelles, de diferent forma i so, amb collars de fusta tallats a mà pels mateixos pastors, amb formes geomètriques; hi tenia baguls i caixes de núvia, plens de pergamins antics; les parets estaven folrades de pissarra del Montseny. Era un santuari, per ell.

 

 

Recordo un diumenge, que estàvem dinant tota la família (els diumenges, a 2/4 de 3, sempre), i ell no havia arribat encara. Els pares suposo que patien. Els altres 11 germans no estàvem gens preocupats. Truquen a la porta. Corredisses per veure qui obria. Vaig arribar-hi primer. En Joan, amb un os que li sortia per l'espatlla. Somrient, em diu: Hola, Txatxo... Havia caigut des de 13 metres d'alçada, escalant. Era així. Xulo i valent.

Un altre record: obrint un altre cop la mateixa porta i entren en Joan Maria i la Pilarín. Amb set o vuit anys, me'n vaig enamorar a la primera. Una cara somrient, amb uns ulls grossos i llargaruts, em va impressionar. Els havia anat a obrir amb una disfressa de legionari romà. La Pilarín encara ho recorda!

 

 

La construcció de la seva casa, allà al Mercer, la vaig viure i la recordo. Recordo els paletes i recordo que l'arquitecte, en Manelic Anglada, li va dir que li costaria dues-centes mil pessetes, "però amb calefacció". Aquells pollancres tan xics ara són els que donen pau i ombra a les seves cendres...

I el casament!! Avançat al seu temps; varen haver de demanar permís al bisbat de Vic per casar-se a la tarda. Recordo l'anada: al bagul d'un cotxe "familiar"...

I les filles i fills: la Maria, en Martí, la Marga, en Roger. Extraordinaris. Espaviladíssims. Fent-se el dinar sols enfilats damunt d'un tamboret.

I la moto. La última moto. La Guzzi V7 Sport. Verda, amb un soroll preciós. La primera que es veia en tota la plana de Vic d'aquesta cilindrada. Un caprici d'un amant de les motos. Vaig regalar-li el paravent i em va acompanyar a Barcelona, des de Vic; era Sant Tomàs de l'any 1975, festa a l'Escola d'Arquitectura; feia poc que tenia la moto i tenia ganes (i jo) de fer quilòmetres. Portàvem casc tot i que no era obligatori. Tona, Centelles, la Garriga, l'autovia de tres carrils... i el camió de gasoses travessant l'autovia de cantó a cantó. Inevitablement, ens hi vàrem encastar. Jo recordo sortir per damunt del camió i caure a l'altre cantó. I aixecant-me, pensar "sort que no ens hem fet res!". Però no.

 

 

I aquí comença la segona part de la meva relació amb en Joan Maria i la Pilarín: Policlínica del Vallès, la Quirón de Barcelona, estades al pis del germà de la Pilarín, al carrer Pàdua.... Hores i hores, dies junts, molt de dolor, molta, infinita paciència de la Pilarín per aguantar aquell calvari de metges, operacions, canvis d'humor; hores i hores de la Pilarín parlant, dibuixant, sempre, sempre treballant, al costat del meu germà. Mesos de son, d'angoixa i de solitud amb el seu marit. Valenta i resistent. No es va queixar mai.

 

 

Però també vàrem riure, i molt. A la Pilarín li va saber greu que el seu marit li hagués amagat tant de temps que tenia una granja de camells. I que els llogava per Reis. Era un negoci que tenia a mitges amb un amic, i que era secret. No vaig saber mai si l'hi va dir conscientment, per fer-li una broma, o bé era producte del temps que va estar en coma. El cas és que la Pilarín s'ho va creure! "Home, Joan,... m'ho podries haver dit...!" deia, com compungida. Va trigar temps a saber que no era veritat!

 

 

Durant aquell temps la relació va ser molt intensa amb ells dos. Era allà quan la Pilarín li llegia llibres, un darrere l'altre, quan s'havia de girar el malalt o acompanyar-lo al cotxe per a una altra revisió, un altre metge.

 

 

Després, ens veiem només de tant en tant, com amb tots als germans: celebracions, Nadals a casa la Pilarín. Ell, amb el seu zim, zim (seqüeles de l'accident), anava caminant, conduint cotxe, Vespino. Va ser valent sempre. No volia dependre de ningú. Però sort en tenia de la Pilarín.

 

 

I ens varen anar deixant la Mercè, els pares, la Maria. Un dia, en un enterrament, em va dir: "Compra't un vestit bo, molt bo, de qualitat, de color negre. Et faràs un fart d'anar a enterraments!" Era d'aquesta mena de broma. Crec que tota la família ho som. Herència de la nostra mare.