Viure l'aventura de tenir fills: 10 pel·lícules sobre paternitat i maternitat

Ser pare o mare és una experiència única i trasbalsadora que suposa un punt d'inflexió. La criança és un canvi vital (i de guió) profund que capgira la manera de viure, d'estimar i d'entendre el món. Amb l'arribada d'un fill, es descobreix una nova dimensió de la vida, i d'un mateix. 

La paternitat o la maternitat comporten assumir responsabilitats, afrontar pors i reinventar-se constantment. El cinema ha sabut retratar aquesta experiència transformadora amb totes les seves llums i ombres. "La finestra indiscreta" en fa un tast amb una tria de deu pel·lícules que il·lustren la intensitat, el caos i la bellesa de tenir fills. 

 

1. "L'arbre de la vida" 

Amb un to gairebé místic, Terrence Malick ens porta a l'origen de la vida i la memòria per retratar com l'arribada d'un fill transforma per sempre una família. La pel·lícula, tan poètica com desconcertant, està protagonitzada per un Brad Pitt en estat de gràcia (i fora de registre) que interpreta el pare autoritari d'una família de Texas als anys cinquanta. La màgia de "L'arbre de la vida" està en com es combinen aquestes vivències a través dels records d'un dels fills, ja adult, amb les imatges de l'origen de l'univers i de la vida a la Terra. Una sensibilitat íntima i, alhora, universal que va guanyar la Palma d'Or. 

 

2. "Eraserhead" 

Pocs cineastes han sabut explorar la paternitat des del terror més íntim com David Lynch. Aquesta pel·lícula de culte, l'òpera prima del director nord-americà, converteix la paternitat en un malson fosc, grotesc i inquietant. Sons industrials, tons foscos i atmosferes sinistres formen "Eraserhead", una cinta abstracta que reflecteix la por, el vertigen, l'angoixa i el sentiment de responsabilitat desbordant que poden provocar el naixement d'un fill.  

 

3. "Arizona baby" 

Els germans Coen, amb l'humor absurd que els caracteritza, narren una història d'amor fora de lloc i un projecte de família fora de tota lògica. "Arizona baby" és una comèdia esbojarrada sobre l'instint irracional i innegociable dels protagonistes per formar una família. Un lladre de pa sucat amb oli i una agent de policia, desesperats per tenir fills i no poder fer-ho, decideixen segrestar un nadó. 

 

4. "Juno" 

L'embaràs adolescent de "Juno" va revolucionar la representació de la maternitat juvenil amb una mirada fresca i irònica, però també profunda. Elliot Page interpreta una jove que ha de decidir si continuar amb la gestació. Michael Cera, en el paper de pare, l'acompanya en una història plena d'humanitat i humor. Amb guió de Diablo Cody que li va valer l'Oscar, la pel·lícula posa llum a un moment tan confús i decisiu. 

 

5. "La llavor del diable" 

No totes les experiències de la paternitat i la maternitat són lluminoses. Aquest clàssic de l'horror dirigit per Roman Polanski i protagonitzat per Mia Farrow converteix l'embaràs en una invasió i amenaça demoníaca. La il·lusió i l'esperança de l'arribada d'un fill es transformen en la por de perdre el control i l'angoixa del que es gestarà dins teu a "La llavor del diable". Un petit consell: millor veure-la quan el nadó ja hagi nascut. 

 

6. "Shara" 

Delicada i poètica, Naomi Kawase explora la desaparició d'un fill en una família japonesa. "Shara" explora el dolor i la reconstrucció emocional de la família després d'aquest fet: a través del dolor del seu bessó, amb l'embaràs de la mare i de com la vida continua, malgrat tot. La clau, com en d'altres pel·lícules de l'autora, és el poc diàleg, l'èmfasi en la quotidianitat i la potència visual de l'obra. Menció especial al paper de la mare, interpretada per la mateixa directora. 

 

7. "Estiu 1993" 

Una de les grans pel·lícules catalanes de l'última dècada, protagonitzada per Bruna Cusí, David Verdaguer i Laia Artigas. Carla Simón narra l'estiu d'adaptació d'una nena òrfena amb la seva nova família adoptiva. Des d'una mirada desarmant i fràgil, "Estiu 1993" reflexiona sobre el dol, com guanyar-se un espai en l'afecte dels altres i la capacitat d'encaixar en un nou entorn.  

 

8. "Aftersun" 

Una filla rememora un estiu d'infantesa amb el seu pare per entendre qui era aquell home distant que estimava, però que no entenia. "Aftersun" és una pel·lícula devastadora sobre la memòria, el buit i l'amor que no es va saber mostrar a temps. Paul Mescal i la jove Frankie Corio formen un duet memorable, i Charlotte Wells, a la direcció, signa un debut brillant. L'escena final, a ritme d'"Under pressure", trenca el cor. 

 

9. "De tal pare, tal fill" 

Què ens fa pares: la sang o l'amor? Hirokazu Koreeda posa en crisi la noció de família en aquest drama sobre dos nens intercanviats al néixer. Quan les famílies ho descobreixen, han d'enfrontar-se a dilemes profunds. "De tal pare, tal fill" posa sobre la taula la qüestió ètica i moral que implica tenir un fill i reflexiona sobre el significat de l'afecte i la paternitat: ets de qui et cria o de qui et crea?  

 

10. "Mira qui parla" 

Una comèdia romàntica i desacomplexada que juga amb l'humor més desinhibit. Podem escoltar els pensaments d'un bebè que parla (amb veu de Bruce Willis en la versió original). Una mare soltera (Kirstie Alley) i un taxista encantador (John Travolta) protagonitzen aquesta història d'amor narrada des del bressol. Plena de clixés, "Mira qui parla" juga amb la idea que els nadons també poden parlar i pensar com els adults, igual que a altres pel·lícules com "El nadó en cap". 

Aquestes històries no pretenen oferir una visió idealitzada de la criança, sinó mostrar-ne totes les cares: des de la bellesa i l'absurd, el vincle i la pèrdua, el naixement i la transformació. Totes elles són un bon punt de partida per pensar (o repensar) què vol dir ser pare o mare, dins i fora de la pantalla.