Vox té un pla i li està sortint bé: per què Torre Pacheco o Jumella no són casualitat

Ningú se'n sabia avenir. Ni els dirigents que es reunien a la madrilenya seu del carrer Bambú de Madrid podien explicar la decisió de Santiago Abascal. Fa poc més d'un any, Vox trencava els cinc governs autonòmics que compartia amb el PP: Castella i Lleó, Aragó, País Valencià, Múrcia i Extremadura. Era una decisió inèdita que a la pràctica feia que Vox passés a perdre quotes de poder i un munt de càrrecs públics. 

El desconcert va ser majúscul perquè no hi havia cap contesa electoral ni negociació pressupostària a la vista. De fet, tots els governs tenien els comptes aprovats i, per tant, cap eina de pressió. Per això, les crítiques externes i internes no van fer-se esperar, amb dimissions, i fins i tot, alguns dirigents que van abandonar Vox per quedar-se amb el càrrec com a Extremadura. 

La raó per trencar: el PP havia acceptat el repartiment de menors no acompanyats que li va proposar el PSOE (un acord que d'altra banda ha quedat en no res, ja que els nens segueixen sense ser traslladats on tocaria). Però Vox va moure fitxa agafant-se a aquest argument com un ferro roent, traçant un pla que fins ara s'està complint i que explica moltes coses de fenòmens com el de Torre Pacheco o Jumella. 

"Tot o res" en un moment crític 

La decisió de partir peres amb el PP la va prendre el mateix Abascal. L'estratègia interna que va traslladar-se en la tensa executiva nacional de fa un any. Es tractava de deixar qualsevol responsabilitat institucional per apostar-ho tot a agitar el debat migratori des de fora dels governs. Sembrar des de l'oposició i recollir fruits a mitjà termini. 

Llavors no es veia tan fàcil, era un "tot o res" d'Abascal en un moment on el partit semblava que es dirigia a la deriva immers en una polèmica rere l'altra: finançament irregular, motins a comunitats com les Balears o guerres internes entre famílies ideològiques amb fugues de dirigents clau i una purga final. 

A tot plegat, s'hi afegia un carrusel de resultats electorals que semblaven frenar en sec l'ascens fulgurant de la formació, sense créixer pràcticament a les eleccions catalanes i basques, una patacada a les gallegues i un resultat agredolç a les europees, on van millorar però no prou, mentre l'extrema dreta europea arrasava i a Espanya li sorgia un competidor ferotge com Alvise Pérez. 

 

Agitar el debat migratori, l'abecé de l'extrema dreta

La clau era deixar de ser soci minoritari a governs autonòmics per evitar el desgast, podent defensar de cara a l'electorat que la política migratòria és una línia vermella inexcusable per a Vox. D'aquesta manera, l'objectiu era agitar i abanderar el debat migratori vinculant-lo amb delinqüència i inseguretat, i assenyalar-se com a salvadors quan aquesta preocupació fos una realitat. I s'ha complert. 

Si al juny del 2024, un mes abans de la decisió de Vox, la immigració era el novè problema dels espanyols darrere de l'habitatge, l'atur, la sanitat o la desigualtat, a l'octubre va situar-se per primera vegada com el principal. 

Després ha anat fluctuant, però a l'últim baròmetre s'ha consolidat com el tercer, només darrere de l'habitatge i la corrupció enmig de la major emergència habitacional de les darreres dècades i escàndols de corrupció recents com el cas Cerdán o el cas Montoro. 

Correlació no implica causalitat en cap cas. Però que Vox està recollint fruits d'aquest ascens de la immigració com a gran problema pels espanyols és un fet. Segons el darrer CIS, Vox lidera per primera vegada la intenció de vot entre les baules més dèbils de la societat, com per exemple els aturats. 

El pla està funcionant

Tot aquest esquema no és res que s'hagi inventat Abascal. És el manual d'instruccions de l'extrema dreta, ideat en gran part per Steve Bannon, i que té unes regles clares que en aquest cas el líder de l'extrema dreta espanyola ha seguit al peu de la lletra. 

Quan Abascal va trencar amb el PP, també esperava vent de cua exterior, que diverses peces del trencaclosques acabessin d'encaixar. Hi havia una data marcada en vermell al calendari: les eleccions americanes i la possibilitat que Donald Trump guanyés amb l'esperança que el relat canviés. I així va ser.

El fons ideològic en termes polítics o econòmics no és tan determinant, si s'és més conservador, intervencionista o capitalista, com en són exemples Milei, Trump o el mateix Abascal, amb polítiques i propostes econòmiques molt diferents. 

El que uneix tota l'extrema dreta, des de Meloni a Trump passant per Le Pen, Orbán o el mateix Abascal, és la política migratòria. I Vox n'és l'exemple, de tenir diverses ànimes com la més lliberal liderada per Espinosa de los Monteros, Manso o Coello o la ultracatòlica amb Monasterio. 

Avui no en queda cap. La que s'ha imposat és la més reaccionària de Buxadé, Ortega Smith o Garriga, que combina la defensa d'un catolicisme molt conservador amb el debat migratori com a eix central del discurs. 

Múrcia, el laboratori de Vox a Espanya 

Ni els fenòmens de Torre Pacheco, amb disturbis i assalts a persones migrants després de viralitzar-se les imatges d'un veí de 68 anys apallissat, ni Jumella, on s'ha prohibit de facto que la comunitat musulmana celebri els seus actes religiosos en un lloc condicionat, són casualitat. Totes dues localitats són a Múrcia, laboratori de l'extrema dreta a Espanya, un camp fèrtil on Vox veu que pot sembrar i aprofitar-se del descontentament de molta gent. 

A Torre Pacheco, on la Fiscalia investiga una denúncia per aclarir si el líder de Vox va cometre delictes d'odi, va encendre's l'espurna als carrers. Però a Jumella, tot aquest full de ruta va posar-se negre sobre blanc a les institucions arrossegant el PP a defensar mesures clarament discriminatòries. 

Són passos poc visibles en molts casos però que, municipi a municipi, normalitzen la discriminació i l'estigmatització de col·lectius únicament i exclusivament per la seva religió, un fet que ha denunciat, fins i tot, la Conferència Episcopal.  Però Abascal s'ha vist amb forces de contraatacar acusant l'Església de partidista per la seva dependència de les administracions, assetjada pels casos de pederàstia. 

L'exemple que això no es limita a Jumella és que en altres comunitats com Aragó Vox vol seguir el seu periple d'impedir  que en cap espai públic la comunitat musulmana pugui celebrar la Festa del Xai (i que ho fan en aquests espais perquè són els únics on hi tenen cabuda). 

 

Els altaveus de Vox, cada vegada més forts

Culpar les persones no és un argument nou, però segueix funcionant si l'estratègia és l'adequada, sobretot per alimentar el descontentament de les classes obreres i barris de renda baixa. "Els deportarem a tots", clamava José Ángel Antelo, líder de Vox a Múrcia, enmig de la manifestació de Torre Pacheco. El símil entre delinqüència i migració el repeteixen una vegada i una altra impulsats per un món virtual de xarxes socials inundat de vídeos estigmatitzants. 

Per això, res d'aquest fenomen seria possible sense una maquinària ben greixada d'agitadors a les xarxes, pseudoperiodistes, youtubers i pseudomitjans afins per marcar agenda pròpia. 

Una agenda on els termes "invasió", "migració" i "delinqüència" són sinònims, amanits d'un bombardeig constant de vídeos violents protagonitzats per persones migrants sense cap context. Tots, però, fan èmfasi en la degradació dels barris i en la idea que Espanya s'està convertint en Tercer Món per culpa d'una "agenda globalista" i la teoria conspiranoica clàssica de l'extrema dreta "de la substitució racial" i la "multiculturalitat". 

Aquest serial de teories serveix per contraposar, segons ells, "el gloriós passat" d'Espanya durant la dictadura franquista com a sinònim de seguretat i garant del valors tradicionals, perquè tot aquest moviment també dispara contra col·lectius feministes o LGTBI. 

Noms com els de Vito Quiles, Bertrand Ndongo o Adrian Rescue You confessen sense embuts voler lluitar l'anomenada "batalla cultural", on Vox és el màxim exponent a Espanya. Tots ells eren a Torre Pacheco creant contingut que fa d'altaveu als interessos de Vox, i que es viralitza a les xarxes socials. 

De fet, el camp de joc tampoc és neutral, perquè una de les principals xarxes com és X (antigament Twitter) és propietat d'Elon Musk, col·laborador fins fa uns mesos de Trump i un dels responsables de catapultar-lo a la Casa Blanca.