El periodista i presentador Xavi Valls reflexiona sobre una paternitat inesperada, que ha acabat sent la font més gran d'orgull de la seva vida. Un relat honest sobre el vertigen de ser pare, l'instint de protecció i el moment en què l'èxit professional deixa de ser el centre de tot.

La faceta de pare és la que em fa sentir més satisfet. Ningú està preparat per ser pare.

Amb aquesta afirmació arrenca el testimoni de Xavi Valls, que defensa que la paternitat no es planifica: se n'aprèn sobre la marxa. De totes les etapes de la seva vida personal i professional n'hi ha una que destaca per sobre de totes: la de pare.

Valls té un fill de 30 anys i explica que, des dels 10, viu amb ell. Lluny de dramatitzar-ho, ho descriu com el centre absolut de la seva vida.

Un fill és sempre el més important i, a més, veure que el teu fill és una bona persona, fins i tot millor que tu mateix, és el que avui em genera més satisfacció i orgull.

Una paternitat sobtada, no planificada

La seva experiència com a pare no va ser ni buscada ni prevista. Va ser sobtada. I, segons ell, precisament per això va ser decisiva.

Si hagués estat planificada, potser no l'hauria tingut mai", confessa.

El motiu? Sempre hi ha excuses per no fer el pas. La por, la inseguretat, la sensació de no estar a punt.

Quan la paternitat arriba de cop, diu, no queda altra opció que llançar-s'hi. Amb por, sí. Amb molt vertigen. Però també amb una implicació total. La relació amb el seu fill ha anat evolucionant amb els anys, fins a mantenir avui un vincle molt estret: parlant de futbol, de política, etc. Tant, que encara conviuen junts, ell, el fill i la parella del fill, una situació marcada també per les dificultats d'accés a l'habitatge. Lluny de viure-ho com un problema, Valls ho explica amb humor i naturalitat i sent conscient que això denota el problema real que hi ha amb l'habitatge. 

L'infart, un abans i un després

Un dels moments més delicats, segons Valls, va arribar amb l'infart que va patir fa uns mesos. No l'hi va comunicar al seu fill al moment. Va esperar a l'endemà, després de la intervenció a l'Hospital de Bellvitge. Quan finalment li va trucar, el fill el va renyar: hauria volgut ser-hi des del primer instant per ajudar-lo.

Aquella reacció va evidenciar un instint protector que Valls reconeix que sempre ha tingut i que encara arrossega. Potser excessiu, confessa. Potser present fins i tot quan el fill ja no el necessita:

Potser no l'hauria d'haver protegit tant", admet.

Però també reconeix que és una cosa que no pot evitar.

Quan l'èxit deixa de ser el centre

Amb els anys i les experiències de vida les prioritats canvien. Allò que abans era fonamental -la feina, l'èxit, l'ambició- passa a un segon pla. Ara, diu, el més important és que estiguin bé el seu fill i la seva mare, que encara és viva.