Xènia Dyakonova: "Penso que potser hi ha moltes coses importants de la literatura russa que encara es desconeixen aquí"

"El conte de l'alfabet" va néixer d'un encàrrec de L'Avenç. La revista va demanar a Xènia Dyakonova que escrivís 11 articles, 1 per cada número que es publica en un any. A més a més, havien de ser articles que expliquessin records i memòries de l'autora. D'altra banda, Dyakonova havia publicat poesia, però escriure aquest articles en prosa li feia por.

 

"Jo tenia por, per una banda, de practicar un gènere que no dominava, i encara ara no crec que el domini, però, en tot cas, ja hi he perdut la por, que és el fet d'escriure en prosa, sense l'ajuda de la mètrica i de tantes coses que em serveixen quan faig poesia."

 

Però, per una casualitat, l'autora estava llegint diversos llibres de poemes escrits en forma d'alfabet, quan li van proposar la feina. Llavors se li va acudir la idea. L'alfabet amb què s'escriu el rus és el cirílic que té 33 lletres, un nombre que dividit pels 11 números que publica L'Avenç cada any, suposava que a cada article, seguin l'ordre alfabètic, hi explicaria 3 paraules.

 

"Aquesta excusa del vocabulari personal, del lèxic familiar, per fer servir el títol de la Natàlia Ginzburg (Palerm 1916 – Roma 1991), a mi em va semblar una bona manera d'estructurar el llibre. Cada lletra aniria lligada a una paraula i cada paraula portaria records, experiències viscudes potser petites reflexions sobre coses que a Rússia es viuen d'una manera i aquí, d'una altra."

 

Quan va començar a escriure els articles, l'autora tenia previst només parlar de les seves vivències personals o de les dels seus familiars més directes: pares o avis. Però, quan va començar a escriure, va canviar d'idea.

 

"Mentre pensava, per exemple, en Sant Petersburg o en edificis importants d'allà, en coses que enyoro ara, perquè ara fa temps que no hi vaig... llavors, la idea de parlar d'això, també, del paisatge urbà on em vaig criar... Aquesta idea em va portar a pensar una mica en la continuïtat de la història cultural russa."

 

Durant la conversa a "Tot el temps del món",, Xènia Dyakonova també explica com viu la guerra que va començar amb la invasió d'Ucraïna per part de Russia. 

 

"Jo hi podria anar (a Sant Petersburg), en realitat res no m'ho impedeix. Afortunadament, a mi no em mobilitzarien, perquè soc dona."

"No estic desconnectada de la gent d'allà.  Però anar-hi i trobar-me amb aquest ambient canviat, amb aquesta tensió que es respira, em fa por; per tant, prefereixo evitar-ho."

 

Anna Guitart comenta que aquí se li atribueixen unes característiques a la literatura russa. I li pregunta a l'autora d'"El conte de l'alfabet" si les idees que en tenim els catalans es corresponen amb la realitat del conjunt de les obres literàrires del seu país. Xènia Dyakonova creu que un dels problemes és que no hi ha traduccions o, en alguns casos, no són traduccions directes de l'original.

 

"Penso que potser hi ha moltes coses importants de la literatura russa que encara es desconeixen aquí perquè no s'han traduït, o perquè es van traduir fa 100 anys a través del francès i no són traduccions gaire fiables."

 

A més a més, explica que a la literatura russa no només hi ha drames i tragèdies, també hi ha humor.

 

"Existeixen escriptors russos clàssics, com ara Gógol, que és molt divertit. Però potser no s'han traduït totes les obres de Gógol."

 

D'altra banda, pel que fa als autors actuals, la guerra i altres qüestions extraliteràries condicionen els editors catalans a l'hora de triar quines obres publiquen. Pel que fa a la poesia, Dyakonova afirma que se n'ha traduïda molt poca perquè hi ha poca gent que en sap i que s'hi atreveixi.

 

Escriurà un altre llibre en prosa Xènia Dyakonova?  O li caldria tenir un encàrrec per fer-ho?

 

"Hauria de pensar molt bé, per no repetir-me i fer ara una cosa diferent. Perquè tornar a reciclar les meves històries familiars russes, que encara n'hi ha moltes que s'han quedat al tinter, això sí que crec que no ho hauria de fer."

"He de dir que, clar,  L'Avenç  em va proposar de fer aquests articles, que després es van convertir en llibre, i per mi va ser molt estimulant la necessitat, l'obligació d'entregar un text cada mes. Si jo no tingués aquest obligació, m'hauria engandulit de mala manera."

Xènia Dyakonova