Xi Jinping, la construcció del nou emperador roig en el desordre mundial generat per Trump

A la Xina les coses no són com sembla que són, sinó de la manera que el Partit Comunista les presenta davant la mirada aliena.

En els últims temps, i en particular en aquest inici de setembre, la figura de Xi Jinping com a líder d'un bloc antagònic d'Occident ha crescut substancialment, aprofitant amb habilitat les febleses dels altres, inclosos els que l'han acompanyat a la tribuna en la commemoració del 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial al Pacífic.

Per un micròfon estranyament obert en un país com la Xina, on l'opacitat informativa es garanteix controlant fins a l'últim detall, hem sentit Putin parlar de trasplantaments d'òrgans per allargar la vida i a Xi Jinping respondre que alguns experts parlen d'esperances de vida futures de 150 anys.

Tema curiós per a una conversa pretesament informal, tot i que, efectivament, l'escenari que travessaven hi és propici: la fortificació que va protegir els emperadors durant segles.

Cent cinquanta anys és temps propi de dinasties. El Partit Comunista Xinès ja porta 76 anys al poder i no pretén renunciar-hi. Xi Jinping va reformar la Constitució per no tenir límit de mandats.

Als 72 anys, el president xinès té encara marge d'edat per engrandir la seva figura com a líder mundial al timó d'una Xina que es dirigeix cap a l'estatus de primera potència mundial.

Aquest camí parteix del que a la República Popular es coneix amb el concepte de rejoveniment, "fuxing" en xinès.

Com es forja el "fuxing"?

Partint del creixement econòmic, la societat xinesa es modernitza en tots els àmbits i arriba a ser una potència que pot mirar de tu a tu els més poderosos, ja siguin els Estats Units, la Unió Europea o Rússia.

En el discurs que va donar pas a la desfilada militar del 3 de setembre pel 80 aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, les paraules finals de Xi van estar dedicades al rejoveniment de la Xina:

"El gran rejoveniment de la nació xinesa és imparable."

Dels cent anys d'humiliació al gran rejoveniment

Sovint, per explicar la concentració de poder en mans de Xi Jinping, es diu que és el líder xinès més fort des de Mao Tse-tung. És cert, però alhora cal tenir en compte que els temps són ben diferents. Tant, que el Gran Timoner era molt lluny de tenir una capacitat d'influència semblant a la dels presidents nord-americans o els líders soviètics.

L'1 d'octubre de 1949, Mao va proclamar la República Popular des de la mateixa tribuna des d'on Xi presidia la desfilada. La Xina acabava amb la humiliació provocada per les guerres de l'Opi, quan a mitjans del segle XIX les potències colonials van obligar-la a canonades a obrir els seus ports al comerç.

Les reformes capitalistes de finals dels anys setanta del segle passat van llançar la Xina a un ritme vertiginós que l'ha convertit en la segona economia del món.

El rejoveniment imparable ens du més enllà, en intel·ligència artificial, cotxes elèctrics, programa espacial... el cel és el límit.

Liderar un bloc euroasiàtic

Ara Xi Jinping ja no pot oferir creixements de dos dígits com fa vint anys o la possibilitat de trobar feina sense preocupar-se. Però, al capdavant d'una potència industrial i tecnològica, sí que pot buscar més influència en l'escena internacional.

S'ha vist a la cimera recent de l'Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), celebrada a la ciutat xinesa de Tianjin. En les dues dècades des que es va crear, l'OCS no ha estat gaire més que un espai de cooperació en matèria antiterrorista. Però ara Xi la pot potenciar per liderar tot un bloc euroasiàtic que inclou l'Índia i Rússia.

A més, des de fa més d'una dècada Pequín va construint el projecte Nova Ruta de la Seda --oficialment, la Iniciativa de la Franja i la Ruta--, un gran desplegament global d'inversions i construcció d'infraestructures que alliberen excedents xinesos i es fiquen a la butxaca els governs receptors.

A Tianjin s'ha vist una imatge a analitzar: Xi Jinping; el primer ministre indi, Narendra Modi, i el president rus xerrant de forma distesa als passadissos. Se'n pot concloure que Xi ha materialitzat el seu lideratge sobre el Sud Global i les economies emergents, i Moscou i Nova Delhi el segueixen.

Però hi ha altres moments interpretables que ajuden a matisar que Xi lideri sense contrapesos un nou ordre mundial en clar desafiament als Estats Units. Modi i Putin arribaven junts a la conversa, és més, agafats de la mà, símbol de la relació d'amistat històrica entre ambdós països, des dels temps de l'URSS i al marge de la Xina.

L'elefant indi i el drac xinès poden ser tant amics com rivals, com quan el 2020 es van enfrontar les seves tropes a la frontera de l'Himàlaia. Ara els aranzels del 50% dels Estats Units als productes indis han abocat Modi a buscar alternatives en la Xina.

Però, en termes generals, les relacions entre Washington i Nova Delhi són excel·lents. Formen part de l'aliança Quad, amb el Japó i Austràlia, creada per contenir la Xina.

Entre Tianjin i la desfilada, el president rus ha estat a Pequín. Putin a Xi: "Estimat amic..." El president xinès al seu homòleg rus: "Vell amic..." La trobada deixa la signatura d'un acord per incrementar el subministrament de gas rus a la Xina i per a un nou gasoducte a través de Mongòlia, però també una escena en què el llenguatge no verbal delatava la nova posició de cadascú.

Als jardins de la residència oficial dels dirigents xinesos, Putin parla i parla caminant al costat d'un Xi que, mirant endavant impertorbable, sembla ignorar-lo. Com faria un emperador?

Si quan va néixer la República Popular era l'URSS qui ajudava Mao, avui s'ha girat la truita. Ara és la Xina qui ajuda Rússia perquè li compra petroli i gas natural, cosa que permet a Putin mantenir el seu esforç de guerra a Ucraïna.

"El món ha de triar entre la guerra i la pau"

Aquestes paraules del discurs de la desfilada Xi Jinping les pronunciava presenciant el pas de l'armament més sofisticat de l'Exèrcit Popular d'Alliberament des de la tribuna de la plaça de Tiananmen, acompanyat pel president rus, Vladímir Putin, que fa tres anys i mig va ordenar la invasió d'Ucraïna.

També pel líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, que a canvi d'assistència russa ha enviat tropes nord-coreanes a combatre al costat de les del Kremlin al front ucraïnès.

Xi Jinping s'erigeix de paraula en defensor de la pau. Davant l'esclat de la guerra d'Ucraïna, es va declarar neutral i va insistir en dos eixos de la política exterior xinesa, el respecte per la sobirania i la integritat territorial i el principi de no ingerència.

Va clamar contra un eventual ús de les armes nuclears, es va posicionar com a mediador i va arribar a presentar una proposta de pau que Kíiv i Occident van considerar directament una carta als Reis de Vladímir Putin.

Pequín no ha condemnat mai la invasió i la diplomàcia europea ha reclamat a cada visita que ha fet a la Xina des del febrer del 2022 que Pequín utilitzi el seu ascendent sobre el Kremlin per aturar les hostilitats. Sense èxit.

De fet, durant temps, s'han multiplicat les sospites de venda a Rússia de tecnologia xinesa de doble ús, civil i militar.

La tecnologia militar xinesa més avançada ha dominat la desfilada: drons, submarins no tripulats, míssils de llarg abast i gossos llop robots... Mao va dir que, per al bé del poble, sempre cal estar preparats per a la guerra i per patir fam.

A més de Putin i Kim Jong-un, altres figures clau entre els amics de Xi són el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko; el de Cuba, Miguel Díaz-Canel; el de l'Iran, Masoud Pezeshkian, tots en conflicte amb Washington o la Unió Europea. Només dos europeus, pròxims a Moscou: Eslovàquia i Sèrbia.

"La nació xinesa no es deixa intimidar per cap assetjador"

Frase també de Xi Jinping just abans de veure passar els míssils amb un abast que cobreix tot el planeta. La Xina no només no es deixa intimidar, sinó que denuncia les pràctiques en aquest sentit d'altres potències, en clara al·lusió implícita als Estats Units i els aranzels.

Pequín rebutja la intimidació, i alhora és un dels eixos més clars de la seva política exterior i també econòmica i comercial.

El 2017, de cop i volta, els grans supermercats de l'empresa sud-coreana Lotte a la Xina es van quedar sense clients. Va ser un boicot seguit massivament per la decisió de Seül d'instal·lar defenses antimíssils nord-americanes que Pequín considerava una amenaça per a la seva seguretat. També sovintegen els boicots a marques estrangeres a partir d'acusacions de racisme en anuncis publicitaris.

Però el cas més flagrant de contradicció entre la realitat i els eslògans de convivència pacífica és la intimidació sistemàtica al mar de la Xina Meridional, a les aigües en disputa amb els països riberencs, especialment el Vietnam i les Filipines.

La Xina és, amb diferència, el país més distant d'aquesta ruta marítima estratègica, però en reclama drets històrics, des de la dinastia Han, des de dos segles abans de la nostra era. Això és suficient per generar una narrativa pròpia sobre la propietat xinesa de la riquesa en hidrocarburs que allotja el subsol marí. Ha convertit incomptables atols i esculls en ports artificials i aeròdroms. Tots els mapes que es venen a la Xina incorporen el mar de la Xina Meridional com a part del territori nacional i les aigües xineses.

Els guardacostes xinesos han protagonitzat els últims anys violents enfrontaments amb vaixells del Vietnam i les Filipines. La intimidació que l'armada xinesa practica al mar de la Xina Meridional és, per Pequín, defensa dels seus interessos legítims.

Reescriure el passat per justificar un futur de lideratge

La divergència entre les paraules i els fets no es limita al present de la geoestratègia. S'està sacsejant la història per construir l'ideari d'una nació heroica unida darrere del lideratge del Partit Comunista.

La versió tradicional xinesa és que la Segona Guerra Sino-japonesa, que va esclatar el 1937, representa l'inici a la Xina de la Segona Guerra Mundial. Ara, cada cop més nacionalista, la República Popular de Xi Jinping sosté que va començar fins i tot abans, amb la invasió japonesa de Manxúria, al nord-est, el 1931, tot i que els historiadors independents només reconeixen escaramusses i no una guerra oberta.

Conclusió: la Xina és el país que més anys va lluitar. Al museu dedicat a la guerra contra els japonesos es destaquen en total desproporció les accions de guerrilla de les forces comunistes en detriment de l'exèrcit regular del govern nacionalista i l'ajuda aliada, particularment determinant per part dels Estats Units. Tampoc és rellevant que el Japó es rendís després de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

I així en tots els àmbits: per una banda discorre el relat i per l'altra la realitat. Davant la total incoherència de la política exterior de Donald Trump, cada dia més països emergents compren el relat a la Xina. I en l'apartat de la realitat, li compren les inversions i li venen matèries primeres.

Xi Jinping potser no viurà 150 anys, però sigui qui sigui el seu successor, encara per determinar, té un camí marcat històricament en l'ADN polític de Pequín: traduir el rejoveniment de la nació xinesa en supremacia mundial, en l'imperi del centre, al voltant del qual, fora de la sofisticada muralla feta de repressió i censura, existeix, subsisteix o fa el que pot la resta del món.