La bota de Deco i el cas Negreira que va sacsejar el Porto dels 2000
Dilluns, 27 d'octubre del 2003. El Boavista i el Porto de José Mourinho disputen el derbi ciutadà a l'Estadi do Bessa. És un partit feixuc i desagradable, amb més cera de la que es pot escampar habitualment en un partit d'aquestes característiques. Quan falta un quart d'hora per al final, Deco, jugador franquícia del Porto, condueix una esfèrica pel carril dret i nota la presència, al seu darrere, de Raúl Meireles. Deco es frena i Meireles el destalona. Assegut sobre la gespa, el migcampista dels "dracs" espera la senyalització de la falta per part de l'àrbitre, Paulo Paraty. Però el xiulet no sona. Instintivament, l'internacional portuguès allarga el peu que li ha quedat descalç i toca la pilota. En aquell moment, Paraty sí que xiula. Això és falta. I groga. És la segona. I Deco, enfurismat, llança la bota en direcció a l'àrbitre del partit, a qui no arriba a tocar.
Aquesta seqüència, que va passar a la història del futbol portuguès com "el cas de la bota de Deco", va acabar constituint una de les branques del cas Xiulet Daurat, l'afer de corrupció arbitral pel qual el gairebé etern president del FC Porto, Jorge Nuno Pinto da Costa, va arribar a ser suspès de les seves funcions per la Lliga Portuguesa de Futbol Professional, tot i que posteriorment absolt després d'un sainet de recursos i intervencions de la justícia ordinària en l'àmbit esportiu.
La primavera del 2004, la policia judicial portuguesa va detenir setze persones, entre dirigents futbolístics i àrbitres, acusades de pràctiques corruptes en principi en categories inferiors; però el fil va acabar portant al "sant Cristo gros", el president del Porto. Uns mesos més tard, els agents havien de practicar un escorcoll al domicili de Pinto da Costa, però aquest, després de rebre un avís per part d'una font policial, va amagar qualsevol prova incriminatòria i va fer un viatge llampec cap a territori espanyol. L'endemà es va presentar voluntàriament a declarar al jutjat de Gondomar, ciutat veïna de Porto, i va ser posat en llibertat sota fiança.
La investigació, però, va continuar, i a la seva repercussió hi va contribuir notablement Carolina Salgado, antiga companya sentimental de Pinto da Costa, quaranta anys més jove que ell. En l'autobiografia Eu, Carolina, publicada el 2006, Salgado va denunciar que el president del FC Porto havia subornat àrbitres bé econòmicament o bé proporcionant-los prostitutes abans de determinats partits, a més d'agredir altres dirigents i practicar el tràfic d'influències. La gran majoria de les acusacions de Salgado no van ser admeses pels jutjats, excepte dues sobre les quals la policia ja havia estat treballant: el pagament de prostitutes a l'àrbitre Jacinto Paixâo abans d'un Porto-Estrela Amadora i el pagament de 2.500 euros en un sobre al col·legiat Augusto Duarte abans d'un Beira Mar-Porto, tots dos de la temporada 2003-2004. El president del Porto, però, va ser finalment absolt, i les escoltes telefòniques que havien de servir com a prova incriminatòria es van declarar il·legals.
Aquestes escoltes, però, van transcendir públicament i encara avui poden consultar-se a YouTube.
Posteriorment al Boavista-Porto de l'octubre del 2003, s'intercepta una trucada entre Pinto da Costa i António Tavares-Teles, cronista del FC Porto al diari O Jogo. El periodista i el dirigent pacten que el diari publicarà un text en el qual s'assegurarà que Deco es planteja renunciar a la selecció portuguesa, i en conseqüència a l'Eurocopa del 2004 (que es va disputar precisament a Portugal), si considera massa elevada o injusta la sanció que se li imposi. Posteriorment, Pinto da Costa truca a Deco, l'adverteix de la publicació d'aquesta notícia com a mesura de pressió al Comitè Disciplinari portuguès i li demana que no faci cap declaració sobre la qüestió fins que s'hagi resolt tot.
Si s'hagués considerat el llançament de la bota com una temptativa d'agressió, Deco s'hauria exposat a una sanció de sis mesos sense jugar. Gairebé un mes després del derbi de la polèmica, el Comitè Disciplinari va resoldre: tres partits de sanció i quatre mil euros de multa, posteriorment reduïts a dos partits. I el Màgic, nomenat aquell any millor jugador d'Europa per la UEFA, va liderar el Porto cap a la consecució de la Lliga de Campions del 2004 i la selecció lusitana cap a la final de l'Eurocopa, igual com el Porto, com a club, va driblar tots els càstigs i suspensions (inclosa la no participació a la Champions 2008-09) que se li havien imposat en primer terme. Al president més durador del futbol mundial no se'l tomba amb facilitat.