La Penya presenta Pau Ribas, que torna a Badalona onze anys després

Quan Joel Parra, un jugador del planter, li ha cedit la samarreta amb el número 4, la mateixa que en Pau portava quan, el 2009, va marxar del Joventut, un tel d'emoció ha recorregut el cos de Jordi Ribas, el seu pare i antic jugador del Joventut. Ha estat un acte protocol·lari, potser, però no ha tingut res de protocol·lari, perquè ha estat un acte que reflectia, sobretot, emocions. L'emoció de tornar al club de la teva vida, al club que millor cuida el planter, probablement, de tot Europa.

Ribas ha començar fent un capítol d'intencions:

"Feia molt de temps que esperava aquest moment, tornar al Joventut. Crec que era el millor moment, per a mi i per al club. Vinc aquí a ajudar, a ser un més, amb la responsabilitat que tot això comporta."

El jugador verd-i-negre no ha tingut cap problema per explicar quan va decidir marxar del Barça:

"La temporada anterior no va ser gaire bona, personalment i vaig tenir moments complicats. I va ser en el confinament, quan tenia temps per pensar les coses i donar-hi voltes. Veia que no estava disfrutant, que no em sentia bé i això va ser el que em va obrir els ulls. Vaig veure que la meva situació no era bona ni per a mi, ni per a l'equip, atès que no els podia ajudar com jo volia."

En Pau s'ha mostrat engrescat amb el projecte i ha parlat del "factor diferencial que suposa jugar en el Joventut." "Un club on ens coneixem tots, on fins i tot ens entrenem junts a l'estiu."

I sobre Carles Duran, el seu entrenador: "Crec que cap altre entrenador m'ha entrenat més anys que ell, en les categories inferiors, en el Prat; ens ho podem dir tot perquè ens coneixem molt. I el Jordi Martí (el director esportiu) m'havia fet tecnificació quan només tenia 17 anys."

Pau Ribas ha recobrat la seva felicitat. Al costat del seu pare, la seva dona i la seva filla, que només té uns dies: "Ja és sòcia de la Penya, l'hi ha fet mon pare. És la quatre mil i escaig. Jo espero que molts més se'n vulguin fer, de socis."

I així hem anat passant el matí a l'Olímpic. Una estona agradable amb la sensació que, en la vida, potser els diners no ho són tot.