Les set vides de l'exblaugrana Juan Emilio: del fals allistament a l'exèrcit, a triomfar després de penjar les botes
La història del pas de Juan Emilio Gil pel futbol sala podria és un argument de pel·lícula. Una que comença a Gàdor, un petit poble de 3.000 habitants a la província d'Almeria, i que continua al planter del Barça fins arribar a debutar amb el primer equip. La carrera d'aquest pivot corpulent apuntava tan alt que amb poc més de 20 anys, quan despuntava al Peníscola, va rebre la crida de la selecció espanyola.
Un inici ple de llum que va tenir continuïtat a Rússia, parada no obligatòria, però sí recomanable per als professionals del futbol sala àvids de rendibilitzar el seu talent, abans d'aparèixer les ombres. Com tota bona pel·lícula, la trajectòria de Juan Emilio va fer un gir de guió radical, coincidint amb el seu retorn a l'Estat, al Jimbee Cartagena.
El jugador va anunciar per sorpresa que deixava l'esport per allistar-se a l'exercit. "Vull començar a infanteria de marina i acabar a les forces especials", van ser les paraules de Juan Emilio. Ja sabia que eren mentida. Una fugida endavant per tapar els problemes mentals que el van sumir en un estat de depressió:
"No sabia el que em passava realment i vaig agafar el camí fàcil de desaparèixer radicalment. Havia d'anar a entrenar-me i no volia ni aixecar-me, però no ja a entrenar-me, ni tan sols aixecar-me."
Aixecar-se li ha costat dos anys. El relat actual de Juan Emilio és ple d'autocrítica --"hauria d'haver fet les coses d'una altra manera, he pres males decisions"--, reconeixement cap a la seva parella i un gran aprenentatge que li ha tornat a obrir les portes del futbol sala. Fins a esdevenir el jugador revelació de l'equip revelació, el Manzanares.
En el seu retorn al combinat estatal, Juan Emilio ha deixat accions que demostren el seu ressorgiment. Una barba llarga i set vides.