Pogacar tanca la temporada guanyant el cinquè Giro de la Llombardia consecutiu

Monument ciclista: prova d'un dia que es disputa des de fa més de cent anys. N'hi ha cinc al llarg d'una temporada: Milà-San Remo, Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja i Giro de la Llombardia. La cursa italiana serveix per tancar la temporada, una clàssica que tenia un clar candidat al títol: Tadej Pogacar, guanyador de les darreres quatre edicions. Dels 241 quilòmetres que hi ha des de la sortida a Como fins a l'arribada a Bèrgam, es podria dir que els 200 primers quilòmetres de la Llombardia han tingut una història. Res a veure amb la que s'ha escrit en els últims 40, quan Pogacar ha ordenat als seus companys posar ritme de captura, ja que per davant marxava en solitari Quinn Simmons. Tot el que havia passat durant les primeres quatre hores de cursa era una anècdota. Perquè la cursa, l'espectacle, començava en el precís instant en què Tadej Pogacar decidia anar a la recerca de la cinquena Llombardia consecutiva. Per davant, el nord-americà Quinn Simmons feia molts quilòmetres que marxava en solitari, amb més de tres minuts de marge respecte al grup de Tadej Pogacar. Ha estat durant l'ascensió al Passo di Ganda, una ascensió de més de nou quilòmetres amb un 7% de pendent mitjà, però en què en els darrers tres quilòmetres el pendent és de prop del 9%. Rafal Majka ha estat el primer a posar el ritme --el polonès s'acomiadava avui del ciclisme professional--, un ritme que ha deixat només cinc ciclistes amb l'objectiu de capturar Simmons, que ha vist reduïda la diferència fins al minut i mig.

L'atac de Tadej Pogacar

Quan faltaven 36 quilòmetres ha atacat Tadej Pogacar. S'ha posat dret damunt dels pedals, Rafal Majka li ha fet el senyal amb el colze perquè l'avancés i ha marxat en solitari sense que cap dels altres companys d'escapada pogués respondre al seu atac. Ni Del Toro, ni Evenepoel ni una de les revelacions de la temporada, el francès de 19 anys Pol Seixas, han pogut fer res per evitar-ho. Començava un nou recital de l'eslovè camí de la seva cinquena Llombardia consecutiva, el seu novè Monument. Pogacar només ha necessitat dos quilòmetres d'ascensió del Passo di Ganda per posar-se a l'altura de Quinn Simmons, fins aquell instant líder de la cursa. El nord-americà només l'ha pogut acompanyar cinc-cents metres en el tram més dur de l'ascensió. Ni el mexicà Isaac del Toro, company seu a l'equip Emirates, que venia de guanyar sis clàssiques italianes entre el setembre i l'octubre, ha pogut aguantar el seu canvi de ritme.

Creix el marge de Pogacar

Tadej Pogacar ha anat incrementant el marge cap als seus perseguidors: 1:23 al grup d'Evenepoel, 1:35 al de Simmons i 1:44 al de Del Toro. El campió del món s'ha llançat en un descens vertiginós de cara a meta. A la sortida de cada un dels revolts, uns revolts de ferradura, esprintava per donar velocitat a la bicicleta i no perdre el ritme. L'any passat va guanyar amb més de tres minuts de marge sobre el segon classificat, una fita que només havia aconseguit Eddy Merckx l'any 1971. En aquesta edició l'avantatge no ha estat el mateix, però això no treu que la superioritat de l'eslovè sigui incontestable. El bany de masses ha arribat en el quilòmetre i mig d'ascensió al Colle Aperto, amb una carretera molt estreta plena a vessar de seguidors. Un tram que per a Remco Evenepoel s'ha convertit en un parany a causa de l'aturada de la moto que tenia al davant, que l'ha obligat a gairebé aturar-se, però amb la cursa absolutament decidida. El darrer quilòmetre ha estat una celebració del Petit Príncep, que ja s'ha convertit en el veritable emperador del ciclisme mundial. Mundial, Europeu i Giro de la Llombardia en les tres darreres setmanes. Tanca un any històric amb la victòria número 108 de la trajectòria professional i posant el punt final a la seva temporada amb la cinquena Llombardia. Per darrere, el belga Remco Evenepoel, com al Mundial. Com a l'Europeu. El pòdium l'ha tancat l'australià Michael Storer.