Referents de l'esport que ens han deixat al 2025

GENER

Joaquín Ramos Marcos (futbol) Va nèixer a Salamanca, el 23 de març del 1946 i va morir a Madrid, el 19 de gener, als 78 anys. Va ser àrbitre internacional. Va debutar en l'arbitratge a finals de la dècada dels 70 del segle XX. Va ser guardonat amb el Trofeu Guruceta al millor àrbitre les temporades 88-89 i 89-90. Quan va deixar d'arbitrar va ser comentarista en diversos mitjans de comunicació com ara Telemadrid, la cadena SER, Canal + o Intereconomia.  

Lluís Conesa (bàsquet) Va nèixer a Cardona el 8 de novembre del 1944. Va morir el 24 de gener, als 80 anys. Carismàtic president del Joventut de Badalona, va ser-ne el màxm dirigent del 1982 al 1995. Sota la seva presidència la Penya va aconseguir els triomfs més importants de la seva història, destacant-ne la Copa d'Europa (1994); la Copa Korac (1990); 2 lligues ACB (1991 i 1992) o 6 lligues catalanes, entre d'altres títols. Jugadors històrics del club com Jordi Villacampa, els germans Rafel i Tomàs Jofresa, Josep Maria Margall, Ferran Martínez o Mike Smith, van tenir-lo de president.

Drazen Dalipagic (bàsquet) Va nèixer a Mostar, a l'antiga Iugoslàvia, el 27 de novembre del 1951. Va morir a Belgrad, Sèrbia, el 25 de gener, als 73 anys. Va ser el màxim anotador de la selecció iugoslava. Jugava d'aler. Va ser un dels grans jugadors mundials dels anys 70 i 80 del segle XX. Va guanyar la medalla d'or amb el seu país als Jocs Olímpics de Moscou del 1980, en derrotar en la final Itàlia per 86 a 77. També va ser campió mundial a Manila, al 1978, torneig en el qual va ser considerat el millor jugador. Millor esportista iugoslau al 1978, va ser anomenat el millor jugador europeu al 1977, 1978 i 1980. Va ser campió de la Copa Korac al 1978, amb el Partizan de Belgrad. Va jugar una temporada al Reial Madrid, la 1982-1983.

Dick Button (patinatge sobre gel) Va nèixer el 18 de juliol del 1929, a Englewood (EUA). Va morir el 30 de gener a North Salem (EUA), als 95 anys. Va ser 5 vegades campió mundial de patinatge sobre gel. Va ser campió olímpic al 1948 i al 1952. Va ser el primer patinador en fer l'axel doble i un triple salt en competició. Quan es va retirar es va dedicar a fer d'analista de patinatge sobre gel per a la televisió, primer a la CBS i després a l'ABC. L'any 1981 va guanyar un Emmy per la seva tasca d'analista esportiu.

FEBRER

Boris Spassky (escacs) Va nèixer el 30 de gener del 1937, a Sant Petersburg, Rússia. Va morir el 27 de febrer, a Moscou, als 88 anys.  Va ser campió del món del 1969 al 1972. Va perdre el ceptre mundial en ser derrotat a Reijkyavik, Islàndia, pel nordamericà Bobby Fischer, al 1972, en una sèrie de partides que van ser molt seguides mundialment pel què representaven el dos jugadors en el context de la "guerra freda": un rus contra un nordamericà.

MARÇ

Carles Miñarro (futbol) Va morir a Barcelona als 53 anys, el 8 de març. Metge de professió, formava part del serveis mèdics del Barça des del 2017. Portava un any al primer equip de futbol, provinent de la secció de futbol sala. Era el segon metge de l'equip entrenat per Hansi Flick, després de Ricard Pruna. Va morir de manera sobtada poques hores abans del partit Barça-Osasuna de lliga que es va ajornar per aquest motiu.

George Foreman (boxa) Nascut a Marshall, Texas, el 10 de gener del 1949, va morir, el 21 de març, a Houston, als 76 anys. Foreman va ser dues vegades campió del món en la categoria dels pesos pesants i campió olímpic. Va arribar a ser el campió del món de més edat de la història amb 45 anys. Considerat un dels millors boxejadors de tots els temps, èpics van ser els seus combats als anys 70 contra contra Muhammad Alí, Cassius Clay o contra Joe Frazier.

Joan Aguilera (tenis) Nascut a Barcelona el 22 de març del 1962, va morir el 25 de març, també a Barcelona, als 63 anys, a conseqüència d'un càncer de pulmó. Va ser el primer tenista català que va guanyar un torneig Master 1000, que aleshores es deien Master Series. Va ser al 1990, al torneig d'Hamburg , on va derrotar en la final l'alemany Boris Becker, una de les grans estrelles mundials del moment. Aguilera es va imposar per un concloent 6 a 1, 6 a 0 i 7 a 6, després de fer una gran exhibició de tenis amb un revés tallat que va acabar desquiciant Becker, que no va trobar en cap moment l'antídot per contrarrestar-lo. Aguilera va arribar a ser el número 7 del rànquing mundial.

ABRIL

Leo Benhakker (futbol) Va nèixer a Rotterdam, el 2 d'agost del 1942. Va morir, també a Rotterdam, el 10 d'abril, als 82 anys. Va destacar com a entrenador de l'Ajax, del Feyenoord, del Saragossa, del Reial Madrid o de la selecció del seu país, entre d'altres, com les d'Aràbia Saudita, Trinitat i Tobago i Polònia. Amb el Madrid va guanyar 3 lligues, una Supercopa d'Espanya i una Copa, entre el 1986 i el 1989.  Va guanyar tres Eredivisie. Dues entrenant l'Ajax i una, el Feyenoord.  

Hugo Orlando "El Loco" Gatti (futbol) Va nèixer a Carlos Tejedor,  Argentina, el 19 d'agost del 1944. Va morir a Buenos Aires el 20 d'abril, als 80 anys, a conseqüència d'una pneumònia, originada en una complicació d'una operació de maluc. Va jugar 18 partits amb al selecció del seu país, però és el porter que més partits ha jugat del futbol argentí, amb 417. La seva manera de jugar li va valer el pseudònim de "El Loco", especialment per com encarava l'1 contra 1. Quan un davanter li venia sol, mirava de reduïr els espais per on pogués superar-lo. Genolls a terra, braços oberts en creu i pit inflat. Aquesta tècnica es va batejar amb el nom de "La de Dios".

MAIG

Manolo, el del bombo (futbol) Nascut a San Carlos del Valle, el 15 de gener del 1949, va morir l'1 de maig, als 76 anys. Probablement l'aficionat número 1 de la selecció espanyola, es va fer famós pel seu espectacular bombo amb el qual animava els aficionats a donar escalf al seu equip. També se'l veia vestint la camiseta de qualsevol club que hagués de jugar un partit important, com quan l'Espanyol va jugar la final de la Copa de la UEFA al 1988. 

Rafael Rullán (bàsquet) Nascut a Palma el 8 de gener del 1952, va morir el 4 de maig, als 73 anys. Pivot de 2 metres i 7 centímetres va ser un destacat jugador del Reial Madrid i de la selecció espanyola als anys 70 i 80. Amb el Madrid, on va jugar 18 temporades, va guanyar 14 lligues, 9 copes i 3 Copes d'Europa. Va ser campió d'Europa amb Espanya al 1973.

José Ángel de la Casa (periodista esportiu) Nascut a Los Cerralbos, l'1 de desembre del 1950, va morir a Madrid, el 5 de maig, als 74 anys, després d'haver estat els últims 20 anys lluitant contra el Pàrkinson. Durant 30 anys va ser el narrador dels partits de futbol de la selecció espanyola, a més de fer moltes transmissions d'atletisme. També va cobrir molts Jocs Olímpics, fins a 7, i un grapat d'Eurocopes. La narració més icònica de la seva carrera va ser el 12-1 amb què la selecció espanyola de futbol va derrotar Malta, el 21 de desembre del 1983,  i es va classificar per l'Eurocopa del 1984, just quan necessitava guanyar el partit per 11 gols de diferència. De la Casa es va quedar sense veu, gairebé, quan Juan Señor va marcar el gol decisiu.

JUNY

Cristina Santurino (ultradistància) Va nèixer a Madrid l'11 de juny del 1989. Va morir mentre dormia, l'11 de juny, el dia que complia 36 anys. Atleta referent en carreres d'ultradistància i doctora en Ciències de l'Alimentació. La seva mort, pocs dies abans de disputar la Trail 100 d'Andorra, va commocionar el món de les curses de muntanya i també l'àmbit acadèmic. I és que, a banda de competir, es va dedicar a desmuntar mites sobre la nutrició esportiva, fent classes i cursos a la Universitat Internacional de València.

JULIOL

Diogo Jota (futbol)  Diogo José Teixeira da Silva, nascut el 4 de desembre del 1996, a Porto, Portugal, va morir d'un accident de trànsit el 3 de juliol, a Cernadilla, Zamora, als 28 anys, quan tot just feia 10 dies que s'havia casat. En l'accident també va morir el seu germà André Silva, també futbolista. Diogo Jota jugava al Liverpool de davanter i era internacional pel seu país. Del 2016 al 2018 va pertànyer a l'Atlètic de Madrid, però no va arribar a debutar. Va ser cedit al Porto. Al 2017 va recalar al Wolwerhampton, on va jugar fins el 2020, que és quan va fitxar pel Liverpool.

Borja Gómez (motociclisme).  Nascut el 10 de febrer del 2005 a San Javier, Múrcia, va morir d'accident al circuit de Magny Cours, a França, el 3 de juliol, als 20 anys, mentre s'entrenava. Gómez liderava el Campionat d'Europa d'Stock 1000, després d'haver guanyat la que va ser la seva darrera cursa, al circuit de Jerez. Havia començat a destacar al 2014 al pujar al podi del Campionat d'Espanya de Minimotard65. Va participar en els campionats de Supermotard, de Superbikes i, finalment, en Moto2.

Felix Baumgartner (esports extrems). Nascut a Salzsburg el 20 d'abril del 1969, va morir a Porto Sant'Elpidio (Itàlia), el 17 de juliol, als 56 anys, a conseqüència d'un accident quan feia parapent. Baumgartner va saltar a la fama el 14 d'octubre del 2012 quan es va llançar des de  l'estratosfera, a  39 quilòmetres d'altura, tot convertint-se en el primer ser humà que, en caiguda lliure, superava la velocitat del so. Va estar 4 minuts i 19 segons en caiguda lliure.

 Pau Alsina (motociclisme) Va nèixer a Sallent el 22 de gener del 2008. Va morir a Saragossa el 21 de juliol, als 17 anys, a conseqüència d'un accident mentre s'entrenava al circuit aragonès de Motor Land. Competia en el campionat JuniorGP amb l'equip Estrella Galícia. Estava considerat una gran promesa del motociclisme català.

Hulk Hogan (lluita) Va nèixer a Augusta, Geòrgia, EUA, l'11 d'agost de 1953: Va morir a Clearwater, Florida, EUA, el 24 de juliol, als 71 anys. Va ser molt popular a les dècades dels 80 i dels 90 del segle XX amb el seu personatge "Hollywood", amb el qual va popularitzar la lluita lliure a tot el món. Va ser 12 vegades campió mundial de lluita lliure. També va ser actor, tot participant a "Rocky III" (1982) a "Gremlins 2: la nova generació" (1990) i a "Suburban Commando" (1991).

Laura Dahlmeier (biatleta) Nascuda a Garmisch-Partenkirchen, a Alemanya, el 22 d'agost del 1993, va morir al Pic Laila, al Paquistan, el 28 de juliol, als 31 anys, en un accident, al quedar sepultada per uns despreniment de roques. Considerada una de les millors biatletes de la història  va ser doble campiona olímpica als Jocs de Pyeongchang, al 2018, en les modalitats d'esprint i de persecució.  També va ser 7 vegades campiona del món en totes les modalitats de la biatló, tret de l'esprint. També va guanyar tres vegades la Copa del Món. Quan es va retirar del biatló, al 2019, es va dedicar a les curses de muntanya. Havia deixat dit que si tenia un accident a la muntanya, no volia que ningú anés a rescatar-la, arriscant la seva vida. 

SETEMBRE

Nikola Pilic (tenis). Va nèixer a Split, Croàcia, el 27 d'agost del 1939. Va morir a Rijeka, Croàcia), el 22 de setembre, als 86 anys. Com a jugador va destacar per haver jugat la final individual de Roland Garros al 1973. En dobles, va ser campió de l'Obert dels EUA (1970) i finalista de Wimbledon (1962). Al 1973 se li va prohibir participar en el torneig de Wimbledon per haver-se anat a jugar amb els professionals i haver renunciat a jugar una eliminatòria de Copa Davis amb Iugoslàvia. En aquella època convivia el tenis professional  --on els jugadors cobraven per jugar-- amb l'amateur, on tèoricament, no es cobrava. La sanció a Pilic va provocar un boicot massiu dels grans tenistes de l'època -- fins a un total de 67-- que van renunciar a jugar el torneig londinenc aquell any. L'Associació de Tenistes Professionals (ATP) que s'havia creat un any abans, al 1972, va apostar pel boicot, si no se li aixecava la sanció de 9 mesos a Pilic. La Federació Internacional de Tenis s'hi va negar i el boicot va ser efectiu. El cas Pilic va acabar sent el catalitzador que va portar el tenis a funcionar tal com el coneixem ara, sense cap mena de distinció entre professionals i amateurs. Una distinció, d'altra banda, que era una falàcia ja que era sabut que molts amateurs cobraven sota mà. L'ATP va prendre el control definitiu del circuit de tenis al 1990. Un cop retirat, Pilic va destacar com a entrenador. Per la seva acadèmia van passar jugadors de la talla de Boris Becker, Michael Stich, Goran Ivanisevic o Novak Djokovic. Nole el considera el seu pare tenístic ja que Pilic el va acullir a la seva escola de tenis, a prop de Múnic, quan tenia 12 anys i l'antiga Iugoslàvia estava en plena guerra dels Balcans.

OCTUBRE

José Manuel Otxotorena (futbol) Va nèixer a Sant Sebastià el 16 de gener del 1961. Va morir el 26 d'octubre, als 64 anys, després d'una llarga malaltia. Amb el Reial Madrid, on va jugar del 1982 al 1989, va guanyar tres lligues, dues copes de la UEFA i una copa de la Lliga. Al 1988 va fitxar pel València on va guanyar el trofeu Zamora al 1989. Un cop retirat va destacar com a formador de porters, al València, al Liverpool i a la selecció espanyola.

NOVEMBRE

Xabier Azkargorta (futbol) Va nèixer a Azpeitia, el 26 de setembre del 1953. Va morir a Santa Cruz de la Sierra, Bolívia, el 14 de novembre, als 72 anys. Va ser un dels entrenadors de l'Espanyol més carismàtics. Va dirigir el club blanc-i-blau del 1983 al 1986. Amb només 29 anys, va ser el tècnic més jove en entrenar un equip a la primera divisió. Era llicenciat en medicina i parlava euskera, català, castellà, anglès, francès i japonès. Tenia inquietuds culturals i va portar la plantilla de l'Espanyol a representar "La venganza de Don Mendo", en la qual també hi va participar Diego Armando Maradona, que aleshores ara la gran estrella del Barça. Va ser entrenador del Nàstic i també de la selecció de Bolívia --a la qual va portar al Mundial del 1994-- i de Xile. Va entrenar també el Yokohama Marinos al qual va fer campió de la lliga japonesa. 

Josep Aneas (bàsquet) Va nèixer a Badalona, al 1968. Va morir el 20 de novembre, als 57 anys. Va ser durant gairebé tres dècades, des del 1998, el president del Club Bàsquet femení Sant Adrià. En Pepe va ser molt més que un president. De fet va ser el dinamitzador del bàsquet femení a Catalunya, aconseguint que algunes de les jugadores que va dirigir --també va ser entrenador-- arribessin al cim de les seves carreres. Sota la seva presidència, el Sant Adrià va aconseguir l'ascens a la Lliga Femenina-1 al 2017. Al 2020 el Sant Adrià va viure un segon ascens, al no disputar-se la fase final --els "play-off"-- per culpa de la pandèmia.

DESEMBRE

Nicola Pietrangeli (tennis) Va nèixer a Tunis, l'11 de setembre del 1933. Va morir a Roma, l'1 de desembre, als 92 anys. Icònic i mític tenista italià. Va guanyar dues vegades Roland Garros al 1959 i al 1960. Va perdre dues finals més del torneig francès, al 1961 i al 1964. En aquelles dues ocasions va perdre amb Manolo Santana. També va ser campió a París en dobles (1959) i en mixtos (1958). Considerat un dels millors tenistes italians de la història, va disputar dues vegades la final de la Copa Davis. La pista principal del Foro Itálico, on es juga el torneig de Roma, duu el seu nom en honor seu, des del 2006. Fins la irrupció de Jannik Sinner només dos italians havien guanyat algun torneig del Grand Slam: Pietrangeli i Adriano Panatta.

Gerard Suñé (rem) Nascut a Tarragona al 2002, va morir  l'11 de desembre, als 23 anys, a conseqüència d'una càncer de pit. Era una de les grans promeses del rem català. Ja havia debutat amb la selecció espanyola absoluta. En el seu palmarès figuren un grapat de títols de campió d'Espanya i de Catalunya de totes les categories. Va començar a remar als 9 anys. Va debutar com a internacional al 2020, en l'europeu jovenil.

Gabriel Masfurroll (futbol) Nascut a Barcelona al 1953, va morir, també a Barcelona, el 13 de desembre, als 72 anys. Va ser vicepresident del Barça del 2000 al 2002. També va ser vicepresident de la Fundació del FC Barcelona i president de Laureus Espanya. A marge de la seva vinculació amb el món de l'esport, va destacar també com el principal transformador del sistema sanitari privat a l'estat espanyol. De fet, en aquest àmbit és on va desenvolupar la major part de la seva trajectòria professional.

Carles Vilarrubí (futbol) Va nèixer a Barcelona el 21 de febrer del 1954. Va morir, també a Barcelona, el 28 de desembre, als 71 anys, a conseqüència de problemes cardíacs. Exjugador d'hoquei gel i hoquei herba, va ser l'artífex de la creació de la secció d'hoquei gel del FC. Barcelona. Va ser vicepresident institucional del club blaugrana --amb Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu de presidents-- des de l'1 de juliol del 2010 fins a l'1 d'octubre del 2017. Va deixar el càrrec en dimitir ja que estava en desacord amb la decisió que va prendre el club de jugar el partit contra el Las Palmas, al Camp Nou, el dia del referèndum d'independència de Catalunya. Vilarrubí, home polifacètic, va ser un dels fundadors de Catalunya Ràdio i també de RAC-1. Va ser president de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició i va rebre a Creu de Sant Jordi al 2015. També va estar en càrrecs directius a Telefònica o Port Aventura, entre d'altres empreses. També va dirigir l'ens públic que gestiona les Loteries de la Generalitat.