Superat el càncer testicular, Axel Corres es vol menjar la piscina
Axel Corres, amb 25 anys, estava en el seu millor moment esportiu. Havia tingut un gran primer any al Club Natació Sabadell i entrava en la dinàmica de selecció espanyola. Però l'estiu passat, quan va començar la pretemporada, va notar que s'ofegava. Va anar a urgències i va estar molts dies ingressat. Al final, un diagnòstic duríssim: càncer testicular amb metàstasi.
" Ingresso per un tromboembolisme pulmonar. Però realment el nucli de tot va ser aquest càncer testicular, que va acabar amb una extirpació del ronyó per culpa de la metàstasi."
Al principi, recerca a internet de casos semblants i de la taxa de mortalitat de la malaltia inèrcia que recomana evitar. I por, sobretot per la incertesa. Tot i que no és això el que més el va mortificar:
"No és gens fàcil ni per a un pare, ni per a una mare, ni per a la parella. Veure'ls patir és el que a mi em menjava per dins. I decideixes quines emocions mostrar i quines no per intentar que la teva família ho pugui pair de manera més còmode."
"El primer objectiu va ser recuperar-me. El segon, tornar a la piscina. El tercer, poder fer dues piscines més que el dia anterior. Aquests petits objectius, sobretot basats en l'esport, m'han donat molta vida."
I uns mesos després, objectiu mèdic complert. S'ha curat. Però no és l'únic propòsit que s'havia fixat. En falta un que havia fet saber a tothom des del primer dia del diagnòstic sobretot al seu pare Alex, exjugador del Poblenou i tècnic assistent al Mediterrani.
"Vull tornar a jugar un partit oficial. Ara hi estic lluny, la veritat. El meu cap vol avançar molt, però entenc que el cos ha de passar per un procés. He perdut un ronyó, m'he passat quatre mesos fent quimioteràpia. No ha pogut ser aquesta temporada i poden passar dies, mesos."
El jugador barceloní també ha treballat l'acceptació i pensa en alternatives per si al final hagués de renunciar-hi. No descarta ser entrenador, tampoc periodista esportiu, ja que té la carrera. I tot el procés, sense ajuda psicològica, però no es considera un heroi. Sí que vol deixar el seu testimoni, sobretot perquè el tinguin com a aprenentatge els joves esportistes que volen triomfar, i ràpid.
"Per a aquestes generacions que potser ho volen tot molt immediatament: anem amb compte, siguem pacients i, sobretot, gaudim del camí, que la vida et redirigeix sense avisar."