D'esquena i sense roba: el que no se sabia de la crucifixió de dones fa 2.000 anys

Morir clavat a la creu no era una tortura exclusiva per a homes. Ho revela fra Valentí Serra en el llibre "Passió per la Setmana Santa".

Des del segle V abans de Crist fins molt enllà de l'Edat Mitjana, les crucifixions eren l'escarni públic i la manera més cruel i humiliant de morir.

En època de l'antiga Roma, tots els reus eren crucificats nus, sense cap mena de roba ni calçotets (malgrat la tradició jueva de tapar el cos). Les dones no se'n salvaven i també eren crucificades, però elles d'esquena. El motiu, segons l'arxiver i historiador dels caputxins fra Valentí Serra, era el pudor:

"Els soldats romans no volien veure els genitals femenins."

Fra Valentí Serra, immers en bibliografia cristiana antiquíssima, ha documentat que les dones crucificades eren esclaves que clavaven a la creu "com a càstig exemplar", per fer venir por a la resta d'esclaves i fer-les així més submises.

La iconografia religiosa no ha il·lustrat gairebé mai aquestes dones a la creu, i menys encara d'esquenes. La copatrona de Barcelona, Santa Eulàlia, sí que té iconografia, però amb una creu en forma d'aspa.

Suborns per recuperar el cos del difunt crucificat

Tant Jesucrist com tots els altres crucificats en l'època antiga, estaven destinats a ser devorats pels voltors o altres bèsties perquè, segons fra Valentí, "els soldats romans no entregaven mai els cossos a les famílies".

Tret que amics o familiars dels difunts "paguessin alguns diners per poder despenjar el mort i donar-li sepultura".

Va ser així com es va poder recuperar el cos de Jesucrist. Ho relaten els evangelis, que narren com Josep d'Arimatea, un personatge ric i influent, va intercedir amb el governador romà Pons Pilat, i a més va cedir una sepultura nova perquè poguessin enterrar Jesucrist.