L'actor i director de teatre Juan Margallo ha mort aquest diumenge a Madrid als 84 anys. Ha estat un dels referents d'interpretació fonamentals del darrer mig segle a Espanya i juntament amb la seva parella, la també actriu Petra Martínez, eren un dels matrimonis artístics més sòlids i fructífers del panorama cultural espanyol.

A tots dos se'ls havia concedit el Premi Max d'Honor 2025 que havien de rebre el pròxim mes de juny a Pamplona.

La parella ja va ser distingida amb el Premi Nacional de Teatre del Ministeri de Cultura el 2022, i la seva companyia, Uroc Teatro, va ser reconeguda el 2011 amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

A més, Margallo també va guanyar dos cops el Premi Max a millor actor i va ser candidat al Premi Goya a millor actor de repartiment el 2018 per la seva actuació a la pel·lícula "Campeones".

Formació i inicis

Nascut a Càceres el 24 de setembre de 1940, fill de militar i mestra, va cursar estudis a Madrid a l'Escola d'Art Dramàtic, a l'Escola de Teatre Estudi de Madrid (TEM) i al Centre Dramàtic Nacional. 

Margallo va començar la seva trajectòria escènica a principis dels anys seixanta amb obres com "Dulce pájaro de juventud" i en companyies històriques com la del Teatro María Guerrero, la Lope de Vega i la del Teatro Español, amb què va participar en diversos muntatges com "La bella malmaridada".

Teatre independent i censura

Defensor i promotor de teatre independent, va fundar grups com Tábano (1968), El Búho (1975) o Gayo Vallecano (1978).

Precisament amb Tábano va aconseguir un gran èxit gràcies a "Castañuela 70", una farsa satírica que va molestar les autoritats de l'època i finalment va ser suprimida. 

A partir d'aquest moment, es van succeir les prohibicions i censures a diversos textos del col·lectiu. "El retablo del flautista" (1971), per exemple, només va ser representat una vegada.  

Projecció exterior

Amb els diferents grups fundats entre els seixanta i els setanta, van portar les seves obres de gira per Europa i Amèrica i, el 1973, van programar una funció a la Penitenciària Districtual de Bogotà (Colòmbia), amb escenografia de Gabriel García Márquez. 

Altres títols que va portar a escena van ser "Woyzeck", "Miguel Servet", o "La sangre y la ceniza", d'Alfonso Sastre. També "Ahola no es de leil", de Sastre; "La rosa de papel; Ligazón", de Valle-Inclán; "¡Perdona a tu pueblo, Señor!", escrita per ell mateix, o "La fiesta de los dragones", de Luis Mantilla, entre moltes altres. 

Uroc Teatro

El 1985 Margallo funda, juntament amb Petra Martínez, la companyia Uroc Teatro, amb la que va recórrer escenaris de tot l'estat i gran part d'Europa i Llatinoamèrica.

Amb el conjunt format amb la seva dona, es van aproximar a la dramatúrgia clàssica i contemporània amb muntatges inspirats amb Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca i Lope de Vega. O d'altres partint de dramatúrgies d'autors més contemporanis com Valle-Inclán o Dario Fo.  

El 2021, de la mà de Petra Martínez, va escriure i interpretar "Hasta que el Alzheimer me devore", basada en el seu llibre "Vivir del aire". 

Cinema

A banda de la seva intervenció en el film de Javier Fesser "Campeones" (2018) i en la seqüela "Campeonex", al cine Margallo va actuar a "Los flamencos" (1966), "El espíritu de la colmena" (1973), "El aire de un crimen" (1988), "Chevrolet" (1997), "El invierno de las anjanas" (2000), o "Al sur de Granada" (2002).