Ocells i mamífers marins: quan viure a poc a poc és una estratègia d'èxit evolutiu

A la natura, la vellesa és un privilegi que gairebé cap espècie pot permetre's. La gran majoria dels animals moren molt abans d'arribar a un estat que poguéssim qualificar com a "ancianitat". No defalleixen per l'esgotament del cos, sinó per la constant de la predació, les malalties, les ferides, la fam o les inclemències ambientals.

Per això, l'evolució ha afavorit una estratègia clara: créixer i reproduir-se tan aviat com sigui possible. És una cursa contra rellotge contra la mort, ja que si tens descendència aviat, augmentes les probabilitats de perpetuar els teus gens.

Tot i així, aquesta regla té excepcions majúscules. Pensem en les balenes geperudes, que només tenen una cria i no la tenen fins als 10 o 15 anys. Per què la natura hauria de seleccionar un ritme vital tan lent?

Un nou estudi liderat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF), amb participació de la Universitat de Barcelona i el CEAB-CSIC, ha aportat una resposta fonamentada a aquest enigma.

Segons la investigació, publicada a la revista Nature Communications, quan els mamífers i ocells van fer el salt evolutiu de la terra al mar, van desenvolupar estratègies vitals més lentes: més longevitat, menys descendència i un ritme més pausat.

Adaptar-se a un nou món

L'anàlisi que mostra l'estudi ha reconstruït les transicions evolutives d'espècies terrestres cap a ambients marins a partir de dades de més del 90% dels ocells i mamífers vius avui dia. Com si es tractés d'un arbre genealògic gegantí, els investigadors han aplicat models evolutius per estimar com aquests canvis d'hàbitat han influït en el ritme de vida de les espècies actuals.

Els resultats indiquen que, cada cop que un llinatge d'ocells o mamífers es va adaptar al mar, ho va fer seguint un patró comú: alentint el seu ritme vital.

Aquest alentiment, segons els autors, no es pot atribuir només al fet que els animals marins tendeixen a ser més grans o que tenen menys depredadors. Tal com explica Daniel Sol, investigador del CREAF i de l'IBE:

"El nostre estudi suggereix que l'evolució de vides lentes no és simplement el resultat d'augmentar la mida o relaxar el risc de mortalitat, sinó que també té a veure amb la colonització de nous ambients que, com és el cas del mar, comporten grans desafiaments com la dificultat de trobar aliment en un espai tan vast."

Per entendre-ho, cal imaginar el mar no com un bosc submergit, sinó com un desert aquàtic: immens, irregular i amb recursos escassos i dispersos. L'estudi evidencia els obstacles a què es van haver d'enfrontar aquests colonitzadors a l'hora de trobar aliment.

Les preses marines eren més difícils de localitzar, es movien en grans profunditats o s'escampaven en zones imprevisibles. Això, expliquen, va obligar els animals a desenvolupar "capacitats físiques i cognitives excepcionals".

És el cas de l'albatros, un ocell que pot viure fins als 70 anys i que ha evolucionat per volar llargues travessies gairebé sense batre les ales, com detalla Sol:

"Prenem l'albatros, per exemple. La seva morfologia li permet planar sense esforç durant milers de quilòmetres aprofitant els corrents de vent, gairebé sense utilitzar energia."

Cervells grans i llarga longevitat

Els dofins i les orques han seguit un camí diferent: han desenvolupat cervells molt grans i adaptables que els permeten cooperar, aprendre i dissenyar estratègies de caça col·lectiva. A més, han augmentat la seva mida corporal i la capacitat de desplaçament, factors que són indicadors d'una vida més lenta però més preparada.

Tot i així, l'evolució no apareix de la nit al dia. Requereix temps, aprenentatge i una forta inversió en la criança. Per això, les espècies marines amb estratègies lentes tenen poques cries, però les cuiden durant molt més temps que les espècies terrestres, segons justifica l'estudi. És una aposta de la natura per la qualitat més que per la quantitat.

"Aquestes adaptacions protegeixen els individus del risc de morir per factors externs", explica Sol. I afegeix:

"El paper de les adaptacions protectores davant de nous reptes ha rebut menys atenció dels científics."

L'èxit evolutiu que es gira en contra

Tot i així, una de les grans paradoxes que revela l'estudi és que aquests mateixos trets que han garantit l'èxit evolutiu dels ocells i mamífers marins durant milions d'anys ara els poden condemnar.

Les seves vides lentes fan que qualsevol pèrdua tingui un impacte greu i difícil de compensar. Es converteixen, doncs, en espècies especialment vulnerables als perills creats per l'activitat humana.

Un albatros que només té una cria cada dos anys no es pot permetre la pèrdua d'un adult per col·lisió amb un vaixell o per ingesta de plàstics. Un dofí amb una vida reproductiva llarga i una socialització complexa no pot substituir fàcilment els individus que moren en xarxes de pesca o per contaminació acústica. Així ho sentencia Sol:

"La gran paradoxa és que les mateixes adaptacions que van permetre l'extraordinari èxit evolutiu dels ocells i mamífers marins, ara poden posar aquesta diversitat en risc."

L'equip investigador adverteix que la velocitat amb què canvia el món --des de l'escalfament dels oceans fins a l'explotació pesquera-- va massa de pressa per permetre una resposta adaptativa evolutiva d'aquests animals.

Entendre com les espècies s'han adaptat al llarg del temps és essencial per protegir-les avui. Especialment si les seves estratègies d'èxit les fan longeves però fràgils davant d'un món que canvia a un ritme vertiginós.

És per aquesta raó que l'equip alerta que cal pensar en la biodiversitat marina no només com un tresor natural, sinó com un llegat evolutiu que ha costat milions d'anys de construcció i que cal preservar.