10 anys de La Manada, la violació grupal que va sacsejar la manera d'entendre les violències sexuals
El seu grup de WhatsApp es deia La Manada i és per on es van enviar el que després en el judici va ser la principal prova de càrrec: ells mateixos s'havien gravat agredint sexualment una noia de 18 anys.
Va passar durant els Sanfermines del 2016, però no va ser fins a la primera sentència, l'abril del 2018, que el cas va esclatar.
L'Audiència de Navarra va condemnar els cinc acusats per abús sexual i no per agressió. Els magistrats van considerar que no hi havia hagut prou violència ni prou intimidació.
Aquesta interpretació jurídica va provocar una resposta ciutadana sense precedents i milers de persones van sortir al carrer sota un mateix clam: "No és abús, és violació."
Un any més tard, el Tribunal Suprem va revocar aquella sentència i va condemnar els cinc homes per agressió sexual.
Tot plegat va impulsar una reforma del Codi Penal en aquesta matèria i l'any 2022 va entrar en vigor la llei de garantia integral de la llibertat sexual.
Coneguda com la llei del "només sí és sí", va situar el consentiment al centre i va eliminar la distinció entre abús i agressió.
El llegat de La Manada, però, ha arribat molt més enllà que una reforma legal.
Deu anys després, el cas es recorda com un punt d'inflexió en la manera d'entendre les violències sexuals.
De la vergonya a la indignació
Quan l'Audiència de Navarra va dictar sentència, la societat havia avançat més que els tribunals i no estava d'acord que es tractés només d'un abús.
Els carrers van respondre amb tota la contundència i amb un despertar del moviment feminista inèdit fins aleshores.
Ja no ens fa vergonya: és una qüestió pública, ens indigna i diem prou.
Sílvia Alberich, activista de Novembre Feminista, va viure aquelles manifestacions i recorda com es va aconseguir connectar dones de diferents edats i situacions en una mateixa lluita.
Trobar-nos tantes als carrers, orgulloses, reivindicant, van ser uns moments de molta eufòria. I després de l'eufòria això s'havia de recollir.
Aquell impuls va obrir debats que fins aleshores, segons Alberich, havien quedat relegats als espais feministes.
Fins llavors les agressions sexuals s'havien abordat com a casos individuals i ara havia canviat el marc del debat: s'havia fet el clic a entendre aquestes violències com un problema estructural.
Calia una altra mirada sobre el consentiment, les víctimes i els agressors.
El consentiment al centre
Per l'advocada penalista Laia Serra, experta en violències sexuals, el cas de La Manada va tenir una transcendència especial perquè va ser capaç d'interpel·lar institucions que fins aleshores havien canviat molt poc.
Medicina forense, judicatura, fiscalia... Tothom es va veure interpel·lat sobre la necessitat de canviar com s'investigaven i es jutjaven aquests casos.
Durant anys, les agressions sexuals havien girat entorn de la resistència física de la víctima: si s'hi havia oposat prou, si havia cridat o si havia intentat escapar.
Amb la nova llei, el focus es va desplaçar de la conducta de la víctima a la responsabilitat de l'agressor.
Implicava deixar de preguntar-se què havia fet la víctima per evitar l'agressió i començar a preguntar-se què va fer l'agressor per assegurar-se que hi havia consentiment.
Malgrat les controvèrsies inicials, l'advocada assegura que la nova norma va representar "un canvi de paradigma tremendament útil".
Més confiança en el sistema
El fet de parlar de les violències sexuals com una qüestió estructural, explica l'advocada, ha ajudat que moltes dones puguin trencar l'estigma i alçar la veu per dir: "Això m'ha passat."
En el seu dia a dia al despatx, Serra ha comprovat com això s'ha traduït en una conseqüència molt concreta: cada vegada hi ha més dones que decideixen denunciar. I no perquè hi hagi més agressions, sinó més confiança de les víctimes a l'hora de fer el pas.
M'expliquen que ara quan revelen violències al seu entorn, la majoria de vegades són compreses:no són jutjades i són acompanyades.
Tot i els passos endavant, però, es continuen detectant mancances importants al sistema judicial.
Laia Serra demana que les violències sexuals s'entenguin com un àmbit de coneixement específic amb una formació concreta per garantir una bona resposta per part de les institucions.
"No pot ser que tinguem jutges i jutgesses amb un nivell de capacitació absolutament insuficient a l'hora de saber interrogar i comprendre aquests casos", explica.
Serra explica que a la resta d'operadors jurídics se'ls exigeix més que als jutges, "que són qui finalment investiguen i dicten les sentències". Ho qualifica d'una "paradoxa inassumible".
Una transformació inacabada
Alberich explica que el context actual, de més polarització que mai, no permet donar res per garantit.
L'activista alerta que els drets de les dones acostumen a ser dels primers que es qüestionen en moments de retrocés polític o social.
És evident que hi ha hagut un canvi, però encaraqueden moltes estructures per remoure.
Advocada i activista comparteixen que "les violències sexuals són una conversa en permanent construcció" i que en el futur caldrà donar resposta a noves formes de violència, com per exemple les digitals.
Abans de mirar el futur, però, es fixen en el passat, i en com res hauria estat possible sense una lluita feminista que venia de moltes dècades enrere.
Hi ha hagut La Manada perquè hi va haver Laffage, i hi ha hagut Pélicot perquè hi va haver La Manada.