10 claus perquè l'escola inclusiva no sigui paper mullat

L'escola inclusiva no és una realitat encara per als 35.910 alumnes que ho necessiten a Catalunya aquest curs, malgrat els esforços de tota la comunitat educativa. I és que el 2017 es va aprovar el decret d'inclusió, que estableix que tots els infants, sigui quina sigui la seva condició, poden anar a l'escola ordinària. 

Què hauria de canviar perquè es pugui aplicar aquest model? Les conclusions d'activistes, docents i educadors socials són unànimes: 

1. Creure'ns que una escola només serà inclusiva si tenim una societat inclusiva

Reconèixer que tots tenim necessitats diverses i posar-les en valor. Deixar de tenir por a la diferència, definir què és realment la inclusió i què volem que passi a l'aula. I establir un pla per a la inclusió real a l'escola ordinària de tot l'alumnat amb necessitats educatives especials o risc d'exclusió.

2. Més recursos

Més vetlladors, aules d'acollida, personal d'infermeria, orientadors educatius, integradors socials, educadors socials i psicopedagogs. I també abaixar ràtios per poder donar una atenció més personalitzada a cada infant. I sumar-hi també recursos i experiència de l'escola d'educació especial i els CEEPSIR.

3. Més flexibilitat

Flexibilitzar els recorreguts, amb plans individuals adaptats a les dificultats de cada infant. No tots els infants són iguals ni necessiten el mateix. I flexibilitzar l'administració i les estructures organitzatives dels centres, adaptant-les a cada comunitat educativa, perquè no tots els centres tenen la mateixa complexitat.

Cal afavorir, també, l'escolaritat compartida entre l'ordinària i l'especial, que escampa la inclusió com una taca d'oli.

4. Menys burocràcia

Facilitar els tràmits, que no costi tant aconseguir qualsevol ajuda, que es mantinguin en el temps i no dependre d'una subvenció europea de sis mesos que es pot renovar o no.

5. Treballar en xarxa

Afavorir el treball en xarxa entre els serveis socials, els centres educatius, els EAPs, els municipis, diverses conselleries i professionals diversos de dins i fora dels centres educatius.

6. Confiar en els docents

Confiar en la seva expertesa i preguntar-los sobre les necessitats del seu alumnat. Els professors i professores són els que millor saben com ajudar. Facilitar-los formació en atenció a la diversitat.
 

7. Donar més autonomia

Més autonomia als centres educatius, als equips directius i als docents perquè puguin detectar les necessitats i donar-hi resposta; perquè si la inclusió més o menys ha funcionat ha estat gràcies a ells, i a la resta de figures de suport social dels centres educatius.

8. Millorar la detecció primerenca de dificultats

Per exemple a través dels CAPs i de pediatria, que sovint estan desbordats i es fa difícil que puguin fer aquesta detecció.

9. Posar el focus als centres d'alta complexitat

Ajudar els centres on la diversitat social i de necessitats educatives especials pot arribar al 40 o 50% de l'alumnat, i on la complexitat és màxima: nouvinguts, trastorns mentals, alumnat amb necessitats d'aprenentatge...

Poden arribar de matrícula viva en un centre de secundària entre 60 i 80 alumnes estrangers, alguns dels quals mai abans escolaritzats, i s'ha d'ajudar la família a instal·lar-se.

10. Resistir, acompanyar i gaudir

Cada infant porta una motxilla social, econòmica, de dificultats d'aprenentatge, de malalties, de la família, etc. Escoltar famílies, alumnat i docents en el camí per a la veritable inclusió. I valorar també les bones experiències que aporta la inclusió a l'aula, que sembren l'esperança d'una societat millor.

Aquest curs, segons Educació, han augmentat un 15% les hores setmanals de vetlladors, tot i que es reconeix que els recursos encara són insuficients. La consellera d'Educació, Anna Simó, admet que malgrat el reforç amb més de 25 milions per a la inclusió no es pot dir que l'escola catalana sigui inclusiva.