5 claus per confiar en els fills i deixar-los créixer sense encomanar-los les nostres pors
Canvi de classe, d'etapa o d'amistats; començar l'institut; tornar a les rutines; sortir sol de l'escola; assumir nous reptes... Quina és la vostra "urgència" aquest inici de curs?
A l'estil dels grups de pares i mares de la psicòloga Carme Thió de Pol, hem traslladat la pregunta a les famílies i hem posat els seus neguits sobre la taula.
Els fills creixen i guanyen autonomia, però sovint som els adults els que vivim els canvis amb més angoixa que ells. Com podem acompanyar-los sense projectar-hi les nostres pors?
Com sabem quan hem de protegir i quan toca confiar i deixar anar? I com recuperem rutines sense convertir la vida familiar en una cursa?
No contagiar-los les nostres pors
El Xavi té dues filles que aquest curs han viscut canvis: una ha començat l'institut i a l'altra li han barrejat la classe. Sobretot el preocupen les amistats, però es pregunta si està anticipant problemes que potser no arribaran i traslladant a les filles una angoixa que és més seva que d'elles.
La pedagoga Anna Ramis proposa que, abans de traslladar una preocupació als fills, en parlem amb un altre adult. Verbalitzar-la ens pot ajudar a dimensionar-la i a recuperar la serenitat:
De vegades ens preocupem tant pel futur que després resulta que el que passa no és ni un 10% d'allò que ens preocupava.
Ramis explica que aquesta tendència a anticipar tot el que podria anar malament, en la programació neurolingüística, es coneix com la PEN, la "Pensadora Experta Negativa", una veu interior que s'alimenta també de la nostra pròpia història.
La proposta és reconèixer quan apareix la preocupació i buscar una altra mirada davant del mateix canvi. Com diu la psicòloga Sílvia Palou, "sovint projectem en els fills allò que nosaltres hem viscut, els infants ens fan de mirall i de semàfor".
Una mala experiència nostra amb les amistats o a l'escola pot fer que imaginem que al nostre fill li passarà el mateix. Palou proposa preguntar-nos què és nostre i què és realment seu: "La seva vida no és la meva, no té per què passar-li el que m'ha passat a mi".
Ramis assegura que massa preocupació ens emboira la capacitat d'estimar i que preocupar-nos menys no significa desentendre'ns, sinó poder veure millor el fill que tenim davant i acompanyar-lo en el que realment li està passant.
Confiar no vol dir desentendre's
La filla de la Gemma vol anar i tornar sola de l'escola, però com li pot donar autonomia tenint en compte que això implica saber menys on és, amb qui va o quines amistats fa?
El mateix neguit apareix en el Fran. El seu fill té vuit anys i ja pot sortir sol de l'escola. L'infant està encantat, però el pare, mentre treballa, no pot evitar patir. El nen no té mòbil ni cap dispositiu per localitzar-lo i se n'ha de refiar.
Per Anna Ramis, "la confiança no és un acte cec", confiem perquè abans hem acompanyat, parlat sense interrogar-los, i donat eines als fills.
La psicòloga Sílvia Palou recorda que els adults tenim més recursos per regular-nos i que, davant del seu neguit, hem de mirar què ens passa a nosaltres, calmar-los, i posar límits i conseqüències, si cal.
Acompanyar-los implica trobar l'equilibri entre protegir i deixar anar:
L'educació passa entre la distància i la proximitat.
Es tracta d'anar allargant el fil perquè l'infant senti que pot caminar sol, però sabent que els pares continuen al darrere.
Deixar espais buits també és educar
La Clara té tres fills, està separada i té lluny la família. La seva agenda familiar sobre el paper sembla encaixar: escola, feina, extraescolars, desplaçaments, però la seva por és que a la pràctica la realitat li exploti a les mans.
Per Anna Ramis, planificar també significa assumir que hi haurà imprevistos i deixar espais en blanc. La seva proposta és senzilla: "Cada curs, apuntar-los a una cosa menys".
També recomanen recuperar les rutines amb flexibilitat i regular l'ús de les pantalles de tota la família.
Sílvia Palou alerta que moltes famílies vivim en un "tren d'alta velocitat" i que omplir totes les tardes, amb la bogeria de les extraescolars, pot acabar perjudicant precisament allò que volem cuidar, la relació amb els fills.
El temps lliure no és temps perdut, és temps per ser.
"No omplir és assegurar una bona relació amb els fills", diu Palou, que reivindica el temps lliure de veritat, sense una activitat dirigida al darrere per poder estirar-se al sofà, mirar un conte, escoltar música, jugar amb construccions o simplement descobrir què necessiten fer en aquell moment.
No prometre'ls que "tot anirà bé"
La Núria pateix pels seus dos fills adolescents: al de 15 anys l'han canviat a una classe que considera conflictiva i el de 12 prefereix relacionar-se amb els més grans.
Una altra mare viu amb neguit el pas de la seva filla d'11 anys a l'institut, amb tants canvis, sense desatendre la germana petita. I la Irene explica que la seva filla de nou anys anticipa tant els canvis que els nervis l'afecten fins i tot el son.
Davant dels canvis, Sílvia Palou defensa que els infants necessiten poder mostrar també la por, la inseguretat o les regressions, i que els adults els hem d'ajudar a regular-se.
En el cas del son, proposa recuperar rituals que ajudin a abaixar el ritme: parlar de les preocupacions, escoltar música, fer un massatge o deixar simbòlicament els neguits fora de l'habitació.
Però acompanyar tampoc és prometre que tot anirà bé. Anna Ramis adverteix que no podem respondre a les pors amb "unicorns de color rosa" o dir-los que faran molts amics o que s'ho passaran fantàsticament bé quan no ho sabem.
És preferible ser-hi, escoltar i acompanyar en el que vagi passant, com diu Palou. Els infants necessiten adaptar-se a situacions noves, però sense passar per sobre de les seves necessitats essencials.
Els pares no hem de fer de mestres
La Laura està preocupada perquè el seu fill de quatre anys comparteix aula amb infants que encara no parlen català i es pregunta si això afectarà la seva adaptació.
Anna Ramis li proposa canviar la mirada: en lloc d'anticipar què pot anar malament, cal veure també les oportunitats que ofereix conviure amb altres llengües i realitats.
La Sílvia, mare d'un jove autista que comença un cicle formatiu, sap que els canvis poden ser especialment difícils per al seu fill. Palou recomana anticipar què passarà: conèixer els espais i el tutor, preveure canvis o disposar de moments per descansar del soroll i dels estímuls.
Una altra mare explica que el seu fill, amb altes capacitats, ha avançat un curs i també ha canviat de club de waterpolo. Les expertes proposen confiar si ell ho viu com una oportunitat: equivocar-se o fer marxa enrere també forma part d'aprendre.
I la Berta, mare de dos fills de cinc i nou anys, trasllada la seva urgència: davant la caiguda dels resultats PISA, ens hem de preocupar pels aprenentatges que assoliran els nostres fills? Els pares hem de reforçar més els continguts a casa?
Ramis reivindica confiar en els mestres i recorda que a casa també es fixen aprenentatges parlant a taula, explicant-nos què hem viscut o llegint junts. Palou hi posa el límit: "Els pares hem de fer de pares i de mares, no de mestres".
Si fem de mestres, es queden sense pares o mares, afegeix la pedagoga. I recorden que tant els fills com els adults necessitem xarxa i comunitat, organitzar-nos i comptar amb altres famílies.