La guerra a ritme de Black Metal: joves iranians es neguen a convertir-se en una generació perduda
"Els telèfons que portem s'han convertit en una cosa quasi inútil. Són com simples matamosques". M'ho diuen un grup de joves, en un cafè de Teheran, que ens han cridat l'atenció per com van vestits.
Sobretot, quan encara ressonen a les nostres orelles les proclames diàries dels prorègim, molts d'ells també adolescents, que es passegen cada nit pels carrers de la capital amb les seves banderes a favor de la república i contra l'enemic.
El contrast és total. De seguida es veu qui porta la veu cantant mai millor dit de la colla. Es diu Sohrab, té 18 anys i, com els altres, va vestit tot de negre; estètica gòtica, en algun cas. Ell duu un barret de vaquer, també negre. Tot fosc. Com senten que és la societat on els ha tocat viure.
Música fosca en moments obscurs
En Sohrab fa música DSBM (Depressive Suicidal Black Metal), un subgènere que fusiona el black metal amb elements del doom, una atmosfera de desesperança intensa i tristesa:
Els nostres poemes són sobre l'opressió i la tirania de la República Islàmica els últims 47 anys.
I ho presenten a través del "Llibre dels reis", possiblement el llibre de poesia persa més famós a l'Iran. En l'obra, un gran heroi, Rostam, afronta 7 fases molt difícils derrotant monstres terrorífics: "Una metàfora de la república".
El projecte musical del Sohrab va quedar congelat de la manera més bèstia possible a principis d'any, amb les protestes contra el règim.
En aquell moment intentava publicar algunes cançons, "però 7 dels meus amics van ser assassinats, entre ells el que estava mesclant la música, el van matar".
Respira profundament i continua endavant amb el seu relat. No pensa tant en la repressió o en la guerra, com a reivindicar la seva oposició a aquest sistema que els ofega. Necessiten expressar-se:
Vivim en un país on no tenim veu, la gent no té veu.
I vol que, si la seva música no s'escolta a l'Iran, almenys es faci a l'estranger. No em pregunteu com, però de cop i volta aconsegueixen internet. Només uns minuts. Suficients. Crits d'emoció. Estaven a cegues des de la nit del 27 de febrer.
Així, en Sohrab ens pot compartir una de les seves cançons, encara per polir. Música fosca, fosquíssima, que vol que es pugui sentir almenys fora de l'Iran, qui sap si al bressol del DSBM, als països escandinaus, diu.
Control a casa i a l'escola
La Tajura i la Zahra també tenen 18 anys. Una porta el vel islàmic; l'altra mostra els cabells, però sí que duu un mocador a les espatlles. No se sap mai. I, a més, a casa s'acaba tapant els cabells, sobretot si hi ha trobada familiar:
Fins i tot si el règim canviés, les famílies encara ens farien portar el vel.
Els seus pares són d'una generació que va créixer condicionada pels valors de la República Islàmica, on es barreja religió i política. Lamenta que tinguin una visió tan reduïda de les coses, tan radical i extremista.
Tot i que a l'Iran es continua imposant que les dones portin el vel islàmic, tant la guerra com les protestes contra la mort de Jina Amini el 2022 a mans de la policia de la moral han fet que aquest control s'hagi relaxat.
La majoria de dones porten hijab o fins i tot xador, però unes quantes ho eviten i, almenys amb les que hem parlat, no se senten especialment amenaçades.
La Tajura ha optat per dur-lo també fora de casa. Se sent més tranquil·la, així, en un sistema que els treu aire. Fins i tot a l'escola. "No em puc expressar lliurement, perquè si em queixo d'alguna cosa pot sentir-me qualsevol company i denunciar-me. Tant de bo poguéssim viure com altres joves al món", lamenta.
A la pressió del sistema teixit pels aiatol·làs des de fa dècades, ara s'afegeix la guerra. A hores d'ara, ni elles ni cap dels joves que acaben l'institut saben si a final de curs podran fer l'examen d'accés a la universitat.